Penediment

Els pentimenti és una tècnica pictòrica que significa la modificació d’allò que s’estava fent. Representa l’alteració que introdueix l’artista sobre allò que estava fent. Sempre hi som ha temps per fer les coses de diferent manera. La mort és l’únic esdeveniment irreparable, irreversible en ell mateix. La resta d’obres humanes poden tenir sempre una rectificació si aquesta està en les nostres mans. La Quaresma és un temps litúrgic que convida el penediment. Aquest sentiment parteix d’un convenciment positiu i és ben diferent a l’experiència del remordiment. En aquest cas, l’individu pateix perquè, sinó va més enllà d’aquest sentiment, és conscient de la irreversibilitat dels seus actes. És quan l’individu s’adona que no pot reparar el que ha fet perquè és impossible fer marxa enrere en la seva decisió. Entre el remordiment i la desesperació hi ha poca distància.

Enfront al remordiment hi ha el sentiment del penediment. Mentre els remordiments es nodreixen per la consciència de que els actes personals són immutables, el penediment és l’esforç per adoptar, en el futur, un comportament diferent, reparador de la pròpia consciència de l’acció. Penedir-se és lamentar-se d’haver fet o deixat de fer alguna cosa. El següent pas del penediment és l’acció transformadora que permet reconsiderar el passat a partir de fer les coses diferents. Aquest canvi d’actitud permet a l’individu reconciliar-se amb ell mateix i refer allò que es pensava definitivament acabat. És cert que el passat no pot reconstruir-se, però el penediment aporta una horitzó d’esperança de no tornar a repetir els errors del passat. La Quaresma ens convida a viure el penediment en profunditat, descobrir-ne el seu sentit i ser el camí per endinsant-nos en l’experiència de la resurrecció.

Sàbat

El sàbat (dissabte) és la celebració més important del calendari jueu, fins i tot més que el Yom Kippur (el Dia d'Expiació). El dissabte és el setè dia de la setmana en el còmput hebreu. És un dia de festa, oració, commemoració i observança, i de descans. Comença a la posta de sol del divendres i acaba una estona després de la posta de sol del dissabte (quan tres estrelles són visibles al cel, d'acord amb la tradició)–aquesta prolongació del sàbat té per propòsit donar un marge per assegurar-se que hom no viola la mitsvà (manament) d'observar el sàbat acabant-lo abans de temps. La commemoració es refereix d'una banda a la creació de l'univers per part de Déu, que va descansar (o, més correctament, finalitzar la seva tasca) en sàbat, i d'altra banda, a l'alliberament dels esclaus israelites d'Egipte.

Per als jueus ortodoxos, durant el sàbat no es pot encendre foc, ni encendre aparells elèctrics, inclosos els petits electrodomèstics, no es poden agafar ascensors o parlar per telèfon, no es pot conduir, cuinar o escriure. De forma genèrica, està prohibida qualsevol activitat. En el Talmud, en el tractat «Shabat», capítol 7, mishná 2, té una llista de les 39 categories d'activitats prohibides en sàbat. Aquestes van ser establertes poc temps abans de l'aparició del cristianisme. Aquestes es deriven dels diferents tipus de treball que eren necessaris per construir el Tabernácle, coneguts com Avot melajá. Val a dir que les cases de gent estrictament observant de vegades estan preparades amb diversos enginys i aparells per no haver de trencar les regles d'observança, com per exemple l'ús de temporitzadors per encendre i apagar llums i calefacció, o engegar la televisió i sintonitzar-la al canal preferit el divendres a la tarda per la resta del cap de setmana. També hi ha ascensors que estan preparats per funcionar i parar-se en cada planta segons una programació que deixa en marxa el divendres.

La celebració del dissabte comença la tarda de divendres a la sinagoga amb un servei religiós. Després, a casa, la dona encén dues espelmes, posa la taula amb unes estovalles blanc sobre el qual col·loca dos pans trenats, que seran beneïts com a signe d'inici del sàbat a l'entorn de la llar. El cap de família recita el kidush, oració amb la qual beneeix una copa de vi a la nit del divendres. En el matí de dissabte i al vespre hi ha serveis religiosos a la sinagoga. Altres maneres d'honrar el s’abat és menjant i vestint d'una manera correcta i agradable. Es sol menjar peix, així com carn en els menjars de sàbat i menjar calent (que s'ha deixat escalfant des d'abans del sàbat segons les lleis apropiades). S'acostuma menjar tres àpats en el sàbat. Per complir amb aquest precepte es prepara un menjar lleuger anomenat seuda shelishit (tercer menjar) en hebreu o bé shalosh seudos en jiddisch. Per dinar del dissabte és tradicional menjar una mena d'estofat que es diu txólent. En els àpats de sàbat s'acostuma a cantar cançons tradicionals anomenades zemirot, així com cançons jasídiques.

El sàbat acaba amb la havdalá («separació»), que és una oració que indica el final del dia sagrat i l'inici dels dies profans i que es fa a la nit del dissabte. La havdalá es recita després d'haver acabat el sàbat dissabte a la nit. Així mateix es recita sobre vi i es beneeixen espècies (comunament canyella o clau), així com una espelma. És interessant la reflexió d’Erich Fromm sobre el sàbat “El sàbat és un dia d'alegria, perquè aquest dia l'individu és plenament ell mateix. Per això el Talmud entén al sàbat com l'anticipació del temps messiànic i, alhora messiànic el sàbat interminable: el dia en què la propietat, els diners i l'aflicció i la tristesa no tenen cabuda; un dia en què és abolit el temps, i només domina l'ésser pur espiritual. El seu predecessor històric, el shapatu babilònic, va ser un dia de tristesa i de por. El diumenge modern és un dia pel consum i per fugir de si mateix”.

El sou dels polítics

La proximitat de les eleccions municipals estimulen les ocurrències. Algunes, només són reiteracions de coses dites en altres ocasions i en altres temps. Un d’aquests acudits és la qüestió dels salaris en les corporacions locals. Fins hi tot s’ha fet una llei on es regulen els sous dels regidors. Però alguns aspirants a ocupar una plaça d’alcalde proposen anar més enllà de la llei i postulen, com a mesura exemplar, una important reducció dels sous. Consideren que alcaldes i regidors, en un moment de crisis, no han de percebre unes retribucions que poden ser considerades desproporcionades per part de la ciutadania. Un aspirant a l’alcaldia de Barcelona ha arribat a proposar que els regidors i els alts càrrecs directius de l’ajuntament no cobrin més de 2.200 euros nets mensuals.

Opino que sobre el tema salarial s‘acostuma fer molta demagògia perquè aquest tema té força acceptació popular. És normal que els ciutadans, davant la notòria corrupció d’alguns càrrecs electes, malfiï de tot el que tingui a veure sobre els  salaris públics. Però cal combatre aquesta demagògia amb arguments més sòlids que els proposats pels partidaris de les reduccions salarials. Els ciutadans hem d’exigir que els polítics i directius públics estiguin ben pagats. La raó és molt simple. Si els nivells salarials són baixos el servei públic serà poc atractiu per les persones amb talent. Aquestes sempre estaran més temptades per les ofertes del mercat privat que el públic. En aquestes condicions, el servei públic només serà atractiu per persones mediocres, arribistes del tres al quatre o individus que s’arrosseguen per la política sense més perspectiva que l’adulació al superior per sobreviure.

Personalment, desitjo que la meva ciutat estigui governada i dirigida per persones ben capacitades per afrontar-ne la seva gestió. Els problemes a resoldre són complexos i els seus efectes condicionen el futur econòmic de la ciutat, la seva convivència i desenvolupament. Per això, els polítics locals, a més de mostrar una clara vocació al servei públic han de trobar atractiva econòmicament la seva dedicació. En aquest sentit, és important afinar més en els processos de selecció dels candidats en les llistes electorals. No està de més que les formacions polítiques canvien el seu sistema d’elecció de candidats a fi de triar persones amb vocació de servei públic. Tampoc estaria de més, a fi d’evitar abusos en l’ús dels recursos públics establir un sistema eficaç de control, transparència i rendició de comptes. A fi de fer possible que els ciutadans percebin que els seus regidors s’han guanyat el sou i que, en lloc de preocupar-se i actuar a favor del bé comú, s’entretenen jugant al Candy Crash.

La política del ressentiment

Tinc clar que el ressentiment no pot ser el motor de la política. Després de molts anys de bregar en política tinc una vaga idea del que és i el que no vull que sigui. Penso que la política és una manera civilitzada d’organitzar la convivència de les persones i la construcció de solucions als seus problemes basada en acords, consensos i compromisos. Entenc també la política com una resposta moral a les injustícies i una acció pràctica guiada en tot hora per paràmetres ètics. La política no està al marge de la comprensió  moral de la vida, com la vida no tindria horitzó moral sense la política.

Des d’aquesta comprensió personal de la política, si volen molt elemental i sense masses farciments de politologia, se’n fan incòmodes els viaranys per on estant anant alguns dirigents polítics del nostre país. Malfio dels polítics que pronostiquen calamitats o profetitzen mals auguris. Tanmateix desconfio dels polítics maniqueus No entenc que cap polític, sense violentar el mateix sentit de la política, pugui parlar d’odi, de dolor o justificar actuacions violentes com a resposta a una suposada violència estructural. La política, com expressió d’un ressentiment, no té cabuda en el marc d’una política decent. Tampoc entenc algunes negatives contundents contra la possibilitat de pactar amb algú que ara està governant. El pacte és l’essència de la política i, de manera singular, de la comprensió política dels catalans des de fa molts segles..

Els únics límits als pactes provenen pels idearis o comportaments antidemocràtics que poden manifestar alguns actors polítics. Al marge d’aquests, la política es basa en els pactes per governar de la manera millor i més intel·ligent a favor del bé de tota la societat. Situar-se, d’entrada, al marge de qualsevol pacte o acord, és més una impostura que una posició política. Situar la política permanentment en el terreny del desacord, de l’enfrontament o la vindicació de comportaments exaltats i de confrontació desvirtua l’espai democràtic. Sense enteniment, bones paraules, educació o actituds cooperatives la política és només apetència de poder en benefici d’uns interessos particulars d’uns enfront als interessos de tots.

Retrobar l’ànima d’Europa

Europa: retroba la teva ànima. Aquesta expressió, o similars, es repeteixen freqüentment. Crec recordar que fou Jacques Delors qui feu per primer cop aquesta imprecació. Europa necessita retrobar la seva ànima per ser ella mateixa. Aquesta invocació fou el centre del col·loqui organitzat per la Fundació Joan Maragall i l’Abadia de Montserrat per commemorar els 50 anys de la revista Questions de Vida Cristiana. Al final de la trobada en Francesc Torralba sintetitzà perfectament les principals conclusions dels debats i de les conferències de Gabriel Magalhães, Jaume Casals i Josep Maria Esquirol. La riquesa de les reflexions ha permès identificar el que són la identitat de les societats europees i la matriu de les seves tradicions, així com allò que no es vol ser.

L’expressió retrobar l’ànima ha d’interpretar-se de manera proposicional. És un convit a reflexionar sobre els elements definitoris comuns que es troben a les arts, la literatura, la música, l’arquitectura, el cinema i altres manifestacions culturals. Aquesta ànima desitjada ha de transmetre els valors que aporten identitat i serveixen per identificar a una civilització forjada en un temps on la memòria s’esvaeix. Però l’afirmació d’aquesta  singularitat de l’ànima europea no és una afirmació d’una comprensió estàtica d’aquests signes d’identitat. La mateixa història europea mostra com la seva identitat s’ha fet i refet a partir del diàleg entre diferents visions del món, creences i religions. L’horitzó comú era conviure des de la cultura dialogal i superar les dures confrontacions que sovintejaven en el continent.

Ara, alhora de retrobar aquesta ànima cal recuperar aquesta sentit de diàleg que ha tenyit d’esperança les societats europees. En el context actual, la identitat europea es teixeix a partir d’unes societats plurals on les tradicions majoritàries es troben coexistint amb noves cultures que han vingut a Europa des d’altres indrets del món. El repte actual és saber tornar a sentir-se partícips d’una civilització que, sense renunciar als seus trets definitoris sorgits de les tradicions greco-romanes i judeocristianes, sense menystenir el rastre deixat per la cultura musulmana antiga, avui s’enriqueix d’altres mirades sobre els significants que donen significació a la vida dels europees. Els europees hem d’obrir-nos a l’encontre de la diversitat cultural de les nostres societats amb la voluntat de refer aquesta ànima enfront de l’atracció que el modern nihilisme ofereix. No podem defugir aquest diàleg.

Nacionalcatolicisme rampant

Ahir, el ministre de l’interior assistí a la inauguració de la caserna de la Guardia Civil a Fitero (Navarra) com és propi pel seu càrrec institucional. L’únic detall, impropi precisament per la seva responsabilitat institucional, fou tolerar la benedicció de la caserna per una autoritat eclesiàstica. Un any abans, les autoritats eclesiàstiques  havien beneït també la col·locació de la primera pedra d’aquesta caserna. Aquestes autoritats, eclesiàstiques i civils, no han comprés el sentit literal del que diu l’article 16 de la Constitució. El ministre i totes les autoritats del seu seguici: la presidenta del Govern de Navarra, el director de la Guardia Civil, el president del Parlament de Navarra, la delegada del Govern a Navarra i varis cargues públics, participaren tranquil·lament en un acte institucional que contradiu el redactat constitucional.

Aquest comportaments, potenciats pel fervor catòlic del ministre, que deu actuar sota el criteri de fer allò que creu just que ha de fer, són un bona prova de que en el nostre país encara queda un llarg camí per superar les restes del nacionalcatolicisme incrustat en les estructures d’estat. La reiteració d’aquestes manifestacions dóna forces arguments als partidaris d’introduir per la cabota la concepció laïcista de l’Estat. Existeix una inèrcia en considerar que les institucions de l’estat han de seguir tenint connivència amb l’Església catòlica.

He observat, en més d’una ocasió, que aquests comportaments es donen sense interrogar-se si són avui adequats d’acord amb la voluntat de la no confessionalitat de les estructures d’estat. Tant la Guardia Civil com la Policia Nacional, per exemple, tenen agents de religió musulmana. Aquesta circumstància ha motivat que aquests cossos policials adeqüessin, amb força encert, com em consta, les seves pràctiques a fi de respectar la diversitat religiosa dels seus agents. Lamentablement, no sembla que aquesta sigui la situació d’alguns polítics amb altes responsabilitats de l’estat que, amb el seu comportament, mostra una peculiar comprensió dels principis constitucionals. No està de més recordar que la benedicció de la caserna de Fitero és inadequat i impropi amb la Constitució.

¿Oferta o demanda de classe de religió?

El sistema educatiu, els pares i la religió transiten per camins diferents. Els estudis senyalen que Catalunya és una país amb poca demanda familiar de l’aprenentatge de la religió dins del sistema educatiu públic. Aquesta situació pot ser analitzada des de moltes perspectives. Hi ha el dret dels pares a escollir la formació que han de rebre els seus fills; establir les relacions que han d’haver-hi entre aquesta educació i la catequesi a rebre en l’àmbit de la religió. També és important recordar que l’oferta de classes de religió està emparat per unes lleis que vinculen al sistema educatiu; en aquesta sentit és notori el desinterès que es té en fer acomplir aquesta normativa i, de forma especial, en relació a les religions minoritàries. Malgrat el que diuen les lleis, encara hi ha tensions entorn a la definició dels currículums i el nomenament dels professors, així com la seva regulació laboral. Des de la perspectiva de les religions queda el debat si és adient aquesta classes de religió dins del sistema educatiu o fora millor una educació en cultura religiosa. Una altra dimensió d’aquesta problemàtica és la incidència que té en aquesta qüestió la força càrrega d’un model de laïcitat més proper al laïcisme francès que al model constitucional de laïcitat positiva. La creixent banalització de la religió en la societat fa també que hi hagi menys preocupació en les famílies per la formació religiosa dels fills.

Totes aquestes aspectes, i altres, podrien justificar la baixa demanda alhora d’exigir l’educació religiosa dels fills en el sistema educatiu públic. Des del punt de vista de l’oferta educativa, la que s’ha de garantir des del sistema públic no es fa res atendre les demandes dels pares. Una mostra d’aquesta situació són les converses que s’han recollit a partir de situacions reals en les quals uns pares demanaven a escoles públiques si tenien oferta de classe de religió pels seus fills. Un grup de catòlics ha fet l’exercici de recollir aquestes respostes algunes de les quals resumeixo tot seguit. A la demanda d’un pare si l’escola té la classe de religió la resposta és “no. Això és una escola pública, laica, o sigui, arreligiosa, catalana”. Altres resposta fou més lacònica: “no. Aquí no donem l’assignatura de religió”  o “no impartim l’assignatura de religió. Som una escola pública. En principi, les escoles públiques són laiques”. Aquesta percepció d’escola laica es repeteix en diverses respostes per tal de justificar la no oferta de classes de religió.  Algunes respostes eren ben curioses, per exemple aquesta: “Aquí  no donem classes de religió. Amés, si només ho demana un nen no creiem que enviïn un professor. L’alumne seria vist com un bitxo estrany perquè el trauríem de classes cada dos per tres. Com que per aquí a la vora hi ha varis col·legis religiosos és molt més fàcil que l’enviïn a una escola religiosa”.  En altres escoles les respostes eren més matisades: “no en tenim perquè no hi ha demanda”.

Aquesta darrera resposta introdueix un tema que ens porta a una reflexió de major profunditat: ¿no hi ha oferta perquè no hi ha demanda, o la demanda no es verbalitza perquè no hi ha oferta? Ben segur que, si hi hagués una oferta d’aquesta assignatura, tal com preveu la normativa sobre aquest tema,  hi haurien més demandes. Aquestes respostes demostren que el sistema educatiu no és ni receptiu a les demandes dels pares ni saben que l’oferta de classes de religió és obligatòria pels centres públics d’ensenyament. Seria bo que els responsables del sistema educatiu, a la llum d’aquesta situació, analitzessin el perquè de tot plegat.