L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VIII

A l'Bujari compte que Zayd va començar a recol·lectar tot el material existent sobre l'Alcorà i el que havia estat memoritzat pels memoriones. Alguns islamòlegs dubten de la veracitat del relat sobre la por d'Abd Bakr, després de la batalla de Yamama, ordenés realitzar una primera compilació espantat per la mort en aquest combat de moltes persones que havien memoritzat la revelació de Muhammad. El primer dubte sobre aquesta qüestió és si realment en aquesta batalla van morir, com s'explica tants memoriones de l'Alcorà, si es té en compte que en aquesta batalla, segons explica la mateixa tradició musulmana, els guerrers morts eren conversos d'última hora amb la qual cosa , era poc plausible que fossin memoriones de la revelació. Altres dels dubtes és el poc temps emprats per fer la recol·lecció de textos, uns dos anys o perquè el text compilat es va lliurar a Hafsa la filla del líder Umar i no va ser fet públic. No hi ha respostes a estar preguntes. Per això, alguns autors suggereixen que tot aquest relat explicat per la tradició musulmana és una simple invenció per situar la recopilació del text alcorànic el més proper al moment de la mort de Muhammad. També hi hauria la possibilitat que aquesta primerenca compilació de l'Alcorà fora elaborada per alguns detractors d'Uthman per treure-li el mèrit d'haver estat el primer compilador del text sagrat musulmà.

La confecció d'un text escrit no va haver de ser una tasca fàcil. En aquells moments l'àrab era una llengua en definició. En els primers escrits àrabs, i l'Alcorà no va ser cap excepció, les paraules només tenien consonants. Amb tot el material recopilat Zayd va confeccionar unes fulles que va lliurar a Abu Bakr qui les va conservar fins a la seva mort. Aquests fulls, al costat d'altres escrits, va passar al següent líder de la comunitat, Umar (634-644) i a la seva mort les va guardar la seva filla Hafsa, una de les vídues de Muhammad. En temps de Uthman, es va constatar l'existència d'una gran disparitat en les recitacions de l'Alcorà. L'imperi s'havia estès per grans territoris i els recitadors de l'Alcorà introduïen variants particulars al text de la revelació. Per corregir aquesta situació Uthman va encarregar de nou a Zayd una nova escriptura del text alcorànic. Aquest encàrrec va ser, a diferència del primer, no era una fer una col·lecció de materials dispersos doncs això ja estava fet en l'època d'Abu Bakr, sinó reescriure el text que havia guardat Hafsa, escrit també pel propi Zayd, i sota la supervisió de tres destacats companys de Muhammad verificar la qualitat del llenguatge per assegurar que els termes emprats eren els propis de l'àrab parlat per la tribu Coraixí atès que Zayd no pertanyia a aquesta tribu.

Un cop realitzada la revisió del text Uthman va manar realitzar diverses còpies que es van enviar a les ciutats guarnició ordenant la destrucció de qualsevol recopilació versió anterior. L'original va ser retornat a Hafsa. A.L. Prémare fa l'incís que per l'observació introduïda per Al Bujari es pot deduir que existien altres recopilacions escrites circulant per les províncies de l'imperi. ¿Van ser realment destruïdes totes les còpies anteriors de l'Alcorà ?, els musulmans van acceptar sense problemes aquesta nova compilació? Què hi havia de diferent en la nova compilació en relació als textos base? Preguntes que segueixen sense trobar resposta. A partir de la narració dels hadices d'Al Bujari la tradició musulmana afirma que l'Alcorà va començar a recopilar durant el temps d'Abu Bakr i l'encàrrec d'aquesta tasca va ser Zayd.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VII

La tradició musulmana acceptada tant per sunnites com xiïtes, encara que aquests últims amb algun matís, afirma que l'Alcorà es va compondre tal com diuen els hadits recopilats per Al Bujari. Tot el que la tradició islàmica diu sobre l'Alcorà està basat en els hadits recopilats per Al Bujari al segle IX (810-870) en el seu llibre "Virtuts de l'Alcorà", (volum 6, llibre 61 del recull de hadits Sahih al Bujari). En uns quants paràgrafs al Bujari explica com es va revelar i va transmetre l'Alcorà. Aquesta versió, i no una altra, va ser acceptada com a oficial per l'islam sunnita.

Segons al Bujari després de la mort de Muhammad la comunitat de creients començà a recopilar la seva revelació dispersa entre textos escrits i el record dels seus deixebles, i els dirigents de la comunitat es van enfrontar al repte de donar a aquest conjunt de material recopilat una fórmula escrita. En el temps d'Abu Bakr, el primer líder de la comunitat, s'havia fet un primer encàrrec a Zayd ibn Thabit de començar a recopilar els materials de la revelació, encàrrec que va ser confirmat pel següent líder, Umar, per por a la desaparició dels memorions, persones que sabien l'Alcorà de memòria, en alguna de les batalles en què estaven compromesos els musulmans. Aquesta tradició explica que a la batalla de Yamama havien mort molts d’aquests memorions i els dirigents de la comunitat musulmana temeren que es pogués perdre alguns aspectes del llegat de Muhammad.

No deixa de sorprendre, segons la pròpia narració de al Bukhari, que quan Zayd va rebre l'encàrrec li digués a Abu Bakr: "¿com pot fer una cosa que l'enviat de Déu no va fer?". L’islamòleg A.L. Prémare interpreta que aquesta frase significava que fins aquell moment ningú havia posat per escrit la revelació de Muhammad. Finalment, va ser Uthman, el tercer líder de la comunitat musulmana després de la mort de Muhammad, qui va manar recol·lectar el material dispers de la revelació per formar l'Alcorà tal com explica al Bujari. El relat facilitat per aquest autor assegura la cadena de transmissió, el isnad, que assegura que és autèntic el que s'ha dit, perquè l'encàrrec donat per Abd Bakr el va continuar Umar i el va acabar Uthman.

Glosses per la vida quotidiana

En moments de tribulació i incertesa com els que vivim, reconforta l’esperit escoltar paraules i percebre sensacions encaminades a donar pau interior. Cal cercar aquests moments i deixar-se  amarar per ells. Cal obrir els cors i sense preses deixar confortar l’esperit.

Feliç la persona

Que no es guia pels consells dels injustos,

ni va pels camins dels pecadors,

ni s’asseu al ròdol burleta dels descreguts.

Estima de cor la llei del Senyor,

la repassa meditant-la nit i dia

Salm 1

Algunes veus aquests dies insisteixen molt sobre la llei. La presenten com un bé absolut i superior a tota altra consideració. Fins i tot, sembla que aquesta llei estigui per sobre la democràcia oblidant que més d’un cop s’han fet lleis injustes gràcies a la democràcia. El dilema l’hem de resoldre tenint uns valors morals superiors que siguin referents per evitar aquesta comprensió absoluta de la llei. Voldria fer el bé, però només sóc capaç de fer el mal. Interiorment m’agrada la Llei de Déu, però en veig en mi una altra, que combat contra la llei de la meva raó i em te presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu. (Rm 7,21-23)

Glosses per la vida quotidiana

Les riqueses no donen la felicitat per més que ens els anuncis de la societat del consum diguin el contrari. El sentit de la vida, el seu valor i densitat, provenen de la joia de viure a través de l’amor als altres. La felicitat està no en el tenir, sinó en ser plenament un mateixa. Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns. (Lc 12, 15)

Hi ha moments en la vida que les persones hem de saber mantenir la dignitat. No sempre és fàcil saber el que cal fer per mantenir-la, però hem de preparar-nos interiorment per tenir l’estat d’ànim ferm i saber el que cal fer per actuar amb dignitat. Estigueu alerta pregant en tot ocasió perquè us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home. (Lc 21,36)

Aquests dies se’ns repeteix insistent la necessitat de sotmetre’ns al domini de la llei. S’afirma que llei preval a la democràcia. Rés pot substituir la voluntat de les persones i aquestes s’expressen i ordenen les seves opinions gràcies a la democràcia. Som els humans que, dialogant, fem les lleis que ens regulen. El pecat ja no tindrà cap domini sobre vosaltres, perquè no viviu sota la Llei, sinó sota la gràcia de Déu. (Rm 6, 14)

República catalana, el dia després

Avui ha estat el dia: a les 15:27 hores s’ha proclamat la república catalana per 70 vots a favor, 10 vots en contra i 2 en blanc. Semblava que no veuria arribar mai aquest dia. Però sí, avui ha estat el dia somiat per molta gent. Pares, també va per vosaltres. L’espera ha valgut la pena. S’hi ha arribat d’una manera no massa elegant, però al tancar-se totes les portes del diàleg no quedava altra camí. És molt cinisme polític exigir exquisidesa i rigor polític quan els qui ho demanen han posat totes les traves possibles per acomplir els procediments democràtics. Las úniques alternatives possibles eren tirar pel dret, tal com s’ha fet, o renunciar a la independència i admetre la derrota. Ara venen moments difícils, molt difícils. Inaguantables en certs aspectes. L’aprovació, quasi simultàniament, de l’article 155 al Senat en plena efervescència d’un preocupant sentiment de revenja del senadors del PP obre moltes incògnites. Les plagues d’Egipte seran poques per entendre el que pot passar a la societat catalana.

La intervenció de les institucions catalanes escollides democràticament pels catalans és totalment inacceptable. El cessament del govern de la Generalitat i de tota una sèrie de càrrecs polítics de la Generalitat són unes mesures extremes que anul·len de facto la democràcia a Catalunya. La ràpida convocatòria pel president Rajoy d’eleccions el 21 de desembre és una evidència de l’enorme fragilitat del govern de Madrid davant d’una situació que no saben com gestionar. Sembla que el temor de la reacció a popular a Catalunya i la majoritària resistència dels funcionaris de la Generalitat davant l’aplicació de l’article 155 han fet limitar, en un primer moment, l’aplicació més dura d’aquest article. Dóna la impressió que el PP fa una aplicació extrema però limitada de les mesures polítiques i administratives que permet l’article 155 i trasllada a la via judicial l’aplicació més dures de les mesures repressives.

Ara cal mantenir actiu el compromís per la independència i hem de tenir astúcia per transitar en el nostre camí cap aquest futur de llibertat. Hem de posar-nos a treballar, des d’avui mateix, per situar-nos per consolidar la república. Ho de fer amb generositat i comprensió amb aquells que no ho veuen clar o n’estan en contra. La societat civil i política ha de construir els instruments per afrontar aquesta nova etapa i defensar, malgrat la ignomínia de l’article 155, la legitimitat dels governants catalans per dirigí la república catalana. En un primer moment, pot ser estarem més sols del que ens pensaven perquè les adhesions estrangeres de fora no arribaran tal com ens havien dit. ¿Haurem d’esperar molt? Viurem moments difícils i complexes, però no podem fer cap marxa enrere claudicant perquè l’objectiu de la independència segueix en peu i és irrenunciable. La solidesa d’aquest horitzó exigeix combinar tàctica política i visió estratègica per tal d’eixamplar la base social de l’independentisme, per una banda, i consolidar un gran acord polític solidari amb aquells sectors socials que, sense estar per la independència, eren partidaris del referèndum pactat. Tots, independentistes i partidaris del referèndum hurien de fer un bloc polític sòlid capaç d’afrontar els reptes futurs que hagi d’afrontar d’immediat Catalunya. Pot ser que aquesta reivindicació, ara aparcada per l’exaltació del moment, s’haurà de recuperar si el camí de la República catalana queda encallat per l’ofec institucional internacional o perquè la situació política esdevé insuportable per la seva duresa. Si calgués donar un pas enrere per agafar embranzida, per tal de saltar i anar encara més lluny , pot ser caldrà fer-hi una pensada. Aquest nou escenari requereix una nova reflexió.

Ara és hora segadors d’estar alerta

Vagi per endavant l’afirmació de dos objectius irrenunciables: proclamar la independència de Catalunya i consolidar-la internacionalment. Aquest dos objectius són innegociables. Per aconseguir el primer cal molta èpica, pel segon cal ser astuts. El dilema és ¿com ho fem?. Per fer-ho calen instruments polítics i tenir institucions d’estat. Nosaltres sols, amb molta exageració i pocs instruments ho tenim costa amunt. La DUI pot tranquil·litzar-nos l’esperit, però ¿servirà per consolidar la República?. Els riscos són elevats. Les solidaritats internacionals són febles. Els càlculs especulatius poden ser només foc d’encenalls. És un risc tirar pel camí del mig. Si surt malament, ho perdem tot. Alguns, per edat, podem perdre per partida doble. Podem perdre els importants nivells d’autogovern que tenim, amb això perdem com a tos, però també podem malbaratar els temps de lluita constant per aconseguir-ho. Perdent totes les institucions que ens han permès arribar fins on hem arribat seríem doblement perdedors. Sense aquests instruments la derrota és més gran i dolorosa. Ens quedaríem en un terreny erm des d’on la represa seria molt més difícil. L’horitzó és negre perquè tot el PP vol una rendició total i humiliant dels catalans independentistes.

Fora de l’èpica hi ha espai per la política. L’articulació del 155 està obrint esquerdes en el bloc constitucionalista. Els indicis apunten que el propi TC té dubtes sobre  el contingut que el govern vol donar a aquest article. Hi ha confusió en el quadre de comandament. ¿Ho podem aprofitar a favor dels nostres objectius?. Probablement sí, si tenim uns objectius graduals. Si sabem aturar-nos per agafar aire i empenta per seguir avançant sense recular. Hem de saber llegir la realitat i adonar-nos que la maquinaria destructiva del govern espanyol està enfollida i no hi ha masses indicis dels ajuts solidaris d’Europa. No intueixo que la ruptura unilateral de Catalunya obligui al govern espanyol a negociar de manera immediata. Hem arribat on estem amb les forces justes, som els que som i tenim una majoria social independentista al límit del seu sostre. Mentre es percep que ha crescut el suport per celebrar un referèndum negociat el sobiranisme radical està sense saber quina és la seva força real. ¿Què podem fer?

Primer, construir un ampli front polític per la celebració d’un referèndum pactat amb reconeixement internacional             que permeti, i segons quin sigui el seu resultat, i aquest és el segon pas, proclamar la independència. Primer un i després l’altre. No hi ha prou força social per saltar-se etapes. El primer objectiu necessita un nou escenari polític a Espanya. Cal aprofundir l’esquerda en el bloc constitucionalista aïllant les forces polítiques que no volen cap referèndum i només entenen la seva relació amb Catalunya sobre la base de la violenta repressió i l’anul·lació de la identitat política dels catalans. Enfront d’aquest bloc cal construir-ne un altre amb les forces polítiques que estiguin a favor del diàleg i accepten un referèndum pactat. Cal intentar portar als socialistes a aquest bloc. Hi ha sectors de l’independentisme que considera es necessita temps per consolidar aquesta articulació política. En l’agenda d’aquest bloc els primers punts han de ser: el retorn del poders retallats a Catalunya; la llibertat dels Jordis; i la marxa de les forces policials de l’estat. Ens toca decidir quin camí agafar ¿La DUI, i Déu dirà, o eleccions a Catalunya per crear un nou escenari polític que permeti el referèndum negociat i homologat internacionalment?.

 Les dues alternatives són possibles i legítimes. No admeto que davant aquests dilema es qualifiqui de patriotes valents els que volen la DUI i catalans porucs els qui volen les eleccions. Em sembla legítim que hi hagi catalans que no vulguin perdre el que s’ha aconseguit com a país. Mal favor que faríem a Catalunya si en aquests moments decisius ens dividim. El gran mal dels catalans, les divisions caïnites inoportunes en els moments decisius pel país. Hi ha molta gent que porta molts anys lluitant per la independència de Catalunya i ara es que es veia a tocar, algunes d’aquestes persones tenen dubtes més que raonables sobre la idoneïtat de la DUI pel gran objectiu que ens aplega: un Catalunya lliure i forta amb un estat sobirà. No podem dubtar cap moment de la sinceritat i honestedat d’aquestes persones. Com tampoc són admissibles els retrets dels qui pensen que ara, tal com estan les coses, la DUI és la millor defensa contra els atacs de l’Estat espanyol i que ens en sortirem perquè no estem sols. Hem de resoldre aquestes diferències dialogant, decidint i respectant quina sigui la decisió presa. Ara és hora segadors d’estar altera, no tant per esmolar les eines sinó per encertar en les decisions polítiques.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VI

Un altre dels relats primitius de la composició de l'Alcorà es deu a Ibn Shabba, mort en 876 a Bàssora. Aquest historiador va escriure una crònica general de la ciutat de Medina, Tarek al Madina, on, en comentar les actuacions dels líders Umar i Uthman, esmentà el seu paper en la recopilació de l'Alcorà. Sorprèn que Ibn Shabba no parla per a res d'Abu Bakr en la seva obra. En presentar la biografia d'Umar esmenta que va impulsar una primera recopilació de l'Alcorà i l'escriba encarregat d'aquesta tasca fou un membre de la tribu Coraxí. Ibn Shabba esmenta l'existència d'algun conflicte entre Umar i algunes persones que tenien còdexs alcorànics diferents, bàsicament per estar escrits en llengües dialectals diferents. Ibn Shabba esmenta també que Umar també va tenir un conflicte amb Ubayy per no estar d'acord amb la seva compilació. L'assassinat d'Umar impedí acabar el treball de recopilació de l'Alcorà.

En la seva crònica, Ibn Shabba no esmenta que en temps d'Umar hagués un recull de tots els materials alcorànics existents. Més aviat descriu una situació en la qual es produïa una concurrència de diferents recopilacions alcoràniques. Efectivament, aquesta era la situació. Hi havia una recopilació feta per Ibn Masud a Kufa; Ubayy havia escrita una altra a Síria; i Zayd havia realitzat una altra a Medina. Davant d'aquesta concurrència era lògic preguntar-se: quina d'elles s'havia de seguir? El mateix Ibn Shabba dóna la resposta quan descriu les actuacions d'Uthman i comenta que va ser el mateix Uthman qui va fer un recull de l'Alcorà i no Zayd; mentre que en una altra part diu que Zayd va fer un recull per encàrrec d'Uthman. Per les dades aportades per Ibn Shabba se sap que a més dels còdexs d'Ibn Masud, Zayd i Ubbay coneguts pel que s'ha dit per altres autors existia un altre d'Abu Musa (mort entre 661 i 673) que circulava a Bàssora i al Iemen.

La narració d'aquests fets per Ibn Shabba posa en evidència l'existència d'una gran diversitat de còdexs alcorànics en aquells primers anys de l'islam. Cada un d'aquests còdexs representava un recull de textos alcorànics amb importants diferències respecte a la resta. Les diferències entre aquests còdexs, no eren menors i no es reduïen a simples variacions dialectals o ortogràfiques a partir d'un text únic. Es tractaven de textos molt diferents, amb afegitons i omissions importants per la seva significació. Cada autor d'aquests còdexs proposava que el seu recensió fos considerada com la bona.