Ara és hora segadors d’estar alerta

Vagi per endavant l’afirmació de dos objectius irrenunciables: proclamar la independència de Catalunya i consolidar-la internacionalment. Aquest dos objectius són innegociables. Per aconseguir el primer cal molta èpica, pel segon cal ser astuts. El dilema és ¿com ho fem?. Per fer-ho calen instruments polítics i tenir institucions d’estat. Nosaltres sols, amb molta exageració i pocs instruments ho tenim costa amunt. La DUI pot tranquil·litzar-nos l’esperit, però ¿servirà per consolidar la República?. Els riscos són elevats. Les solidaritats internacionals són febles. Els càlculs especulatius poden ser només foc d’encenalls. És un risc tirar pel camí del mig. Si surt malament, ho perdem tot. Alguns, per edat, podem perdre per partida doble. Podem perdre els importants nivells d’autogovern que tenim, amb això perdem com a tos, però també podem malbaratar els temps de lluita constant per aconseguir-ho. Perdent totes les institucions que ens han permès arribar fins on hem arribat seríem doblement perdedors. Sense aquests instruments la derrota és més gran i dolorosa. Ens quedaríem en un terreny erm des d’on la represa seria molt més difícil. L’horitzó és negre perquè tot el PP vol una rendició total i humiliant dels catalans independentistes.

Fora de l’èpica hi ha espai per la política. L’articulació del 155 està obrint esquerdes en el bloc constitucionalista. Els indicis apunten que el propi TC té dubtes sobre  el contingut que el govern vol donar a aquest article. Hi ha confusió en el quadre de comandament. ¿Ho podem aprofitar a favor dels nostres objectius?. Probablement sí, si tenim uns objectius graduals. Si sabem aturar-nos per agafar aire i empenta per seguir avançant sense recular. Hem de saber llegir la realitat i adonar-nos que la maquinaria destructiva del govern espanyol està enfollida i no hi ha masses indicis dels ajuts solidaris d’Europa. No intueixo que la ruptura unilateral de Catalunya obligui al govern espanyol a negociar de manera immediata. Hem arribat on estem amb les forces justes, som els que som i tenim una majoria social independentista al límit del seu sostre. Mentre es percep que ha crescut el suport per celebrar un referèndum negociat el sobiranisme radical està sense saber quina és la seva força real. ¿Què podem fer?

Primer, construir un ampli front polític per la celebració d’un referèndum pactat amb reconeixement internacional             que permeti, i segons quin sigui el seu resultat, i aquest és el segon pas, proclamar la independència. Primer un i després l’altre. No hi ha prou força social per saltar-se etapes. El primer objectiu necessita un nou escenari polític a Espanya. Cal aprofundir l’esquerda en el bloc constitucionalista aïllant les forces polítiques que no volen cap referèndum i només entenen la seva relació amb Catalunya sobre la base de la violenta repressió i l’anul·lació de la identitat política dels catalans. Enfront d’aquest bloc cal construir-ne un altre amb les forces polítiques que estiguin a favor del diàleg i accepten un referèndum pactat. Cal intentar portar als socialistes a aquest bloc. Hi ha sectors de l’independentisme que considera es necessita temps per consolidar aquesta articulació política. En l’agenda d’aquest bloc els primers punts han de ser: el retorn del poders retallats a Catalunya; la llibertat dels Jordis; i la marxa de les forces policials de l’estat. Ens toca decidir quin camí agafar ¿La DUI, i Déu dirà, o eleccions a Catalunya per crear un nou escenari polític que permeti el referèndum negociat i homologat internacionalment?.

 Les dues alternatives són possibles i legítimes. No admeto que davant aquests dilema es qualifiqui de patriotes valents els que volen la DUI i catalans porucs els qui volen les eleccions. Em sembla legítim que hi hagi catalans que no vulguin perdre el que s’ha aconseguit com a país. Mal favor que faríem a Catalunya si en aquests moments decisius ens dividim. El gran mal dels catalans, les divisions caïnites inoportunes en els moments decisius pel país. Hi ha molta gent que porta molts anys lluitant per la independència de Catalunya i ara es que es veia a tocar, algunes d’aquestes persones tenen dubtes més que raonables sobre la idoneïtat de la DUI pel gran objectiu que ens aplega: un Catalunya lliure i forta amb un estat sobirà. No podem dubtar cap moment de la sinceritat i honestedat d’aquestes persones. Com tampoc són admissibles els retrets dels qui pensen que ara, tal com estan les coses, la DUI és la millor defensa contra els atacs de l’Estat espanyol i que ens en sortirem perquè no estem sols. Hem de resoldre aquestes diferències dialogant, decidint i respectant quina sigui la decisió presa. Ara és hora segadors d’estar altera, no tant per esmolar les eines sinó per encertar en les decisions polítiques.