Recentment s’ha publicat l’interessant llibre del sociòleg alemany Ulrich Beck El Dios personal. Aquest sociòleg, col·laborador habitual del diari El País, és conegut per les seves reflexions sobre el canvi de model de societat. El Dios personal és una suggerent reflexió sobre el fracàs, que l’autor qualifica d’històric, de la sociologia moderna al pensar que el fet religiós s’autoliquidaria per l’avenç de la modernització. Enfront d’aquesta evidència, Beck constata l’emergència d’una nova religiositat basada en una nova experiència religiosa: el Déu personal. Es tracta d’una nova situació fonamentada en l’alliberament de la religió dels dogmes, litúrgies i exigències eclesials tradicionals. L’alternativa és una simple vivència religiosa individualitzada, poc institucionalitzada i discreta.
Reconec que, sense compartir del tot el que Beck proposa, trobo interessant la reflexió d’aquest sociòleg alemany. Bàsicament perquè ajuda a repensar el paper de la religió en les societats de la nova modernitat o de la fi de la postmodernitat. Per Beck l’època actual és postsecular i això permet superar els antagonismes històrics entre religió i secularització. El nou paradigma permet descobrir els punts comuns que han de permetre a la humanitat avançar cap un “camí comú” de convivència. Penso que el llibre de Beck pot ser una de les lectures per acompanyar les llargues tardes d’estiu.
Reconec que, sense compartir del tot el que Beck proposa, trobo interessant la reflexió d’aquest sociòleg alemany. Bàsicament perquè ajuda a repensar el paper de la religió en les societats de la nova modernitat o de la fi de la postmodernitat. Per Beck l’època actual és postsecular i això permet superar els antagonismes històrics entre religió i secularització. El nou paradigma permet descobrir els punts comuns que han de permetre a la humanitat avançar cap un “camí comú” de convivència. Penso que el llibre de Beck pot ser una de les lectures per acompanyar les llargues tardes d’estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada