10 eixos per la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa

La perspectiva de la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa de 1980 invita a pensar alguns temes, preocupacions o qüestiones que haurien de trobar encaix en la futura llei. A continuació proposo alguns dels eixos que haurien de vertebrar aquesta futura llei.

1. La llei hauria de possibilitar el desenvolupament actiu de la laïcitat de l'Estat, de les institucions públiques i de les lleis davant la pervivència de restes del confessionalisme d'altres èpoques. Aquest procés no ha ser percebut que es fa contra les religions, sinó contant amb elles. Es tracta de desenvolupar un projecte de laïcitat de l'Estat des de la inclusió, la cooperació i el reconeixement de les aportacions de les creences religioses. En aquest apartat cal incloure totes les qüestions relacionades amb la presència de símbols en els edificis públics, les cerimònies públiques, etc...

2. Sense ser propi de la llei, aquesta hauria de crear les condicions perquè les religions participessin activament en la construcció d'un marc ètic cívic compartit per tal de facilitar l’àmbit de convivència. Aquest ha d'enriquir-se a partir de l'aportació constructiva de les diferents visions ètiques presents en la societat..

3. La llei ha de facilitar també l'acció positiva per tal de superar la discriminació que àdhuc pateixen les confessions religioses no catòliques. No obstant això, aquesta actuació no ha de difuminar el pes específic i el perfil propi que tenen el catolicisme en la societat espanyola per la seva rellevància social i la seva influència cultural. De la mateixa manera, en relació a les altres confessions, caldrà trobar un reconeixement que permeti identificar la seva importància i presència social en la línia que inspirà, en el seu moment, la declaració de religions amb notori arrelament.

4. En relació a la gestió pública de la diversitat religiosa caldrà incorporar-hi la perspectiva autonòmica i local. Atès que la pròpia vertebració de l’Estat en Comunitats Autònomes dóna aquestes competències (com és el cas de Catalunya) i capacitat de gestió d’aspectes fins ara restringits a les competències o gestió de l’Estat, la llei ha de preveure el seu encaix dins de l’Estat de les autonomies. La pròpia organització d’algunes confessions en estructures autonòmiques convida a avançar en aquest sentit. De la mateixa manera, la llei hauria d’incorporar la perspectiva del món local, atès que és en l’àmbit dels municipis on les tradicions religioses viuen i expressen la seva fe.

5. La modificació de la llei no ha de comportar ni la revisió dels acords Estat- Església catòlica, ni els acords de 1992 de cooperació de l’Estat amb les confessions protestant, musulmana i jueva. Però sí cal avançar, tant per aquelles confessions de notori arrelament que no tenen acords específics com per aquelles que encara no tenen la consideració de notori arrelament, una alternativa jurídica que els aporti seguretat jurídica i igualtat en l’exercici del dret a la llibertat religiosa en relació a les altres confessions religioses.

6. En relació als llocs de culte la llei hauria d’establir el marc jurídic clar per tal facilitar la seva construcció i donar garanties que aquells reuniran les condicions de dignitat, seguretat i integració en l’entorn. En aquest sentit, el camí iniciat a Catalunya amb la recent aprovada Llei de centres de culte és una experiència a tenir en compte.

7. La llei també hauria de donar garanties a les diferents religions que podran exercir els seus ritus de la vida i de la mort sense discriminacions, i d’acord a les normes que la legislació general estableix per aquestes ocasions.

8. Fora convenient que aquesta llei ajudi a clarificar l’estatut dels ministres de culte (o similars), tant en la seva vessant de definició d’aquesta activitat com dels seus deures i obligacions civils en el cas de l’existència d’indefinició d’aquest perfil, especialment en aquelles confessions que els acords bilaterals concedeixen a alguns actes d’aquests ministres de culte una transcendència civil, per exemple, el reconeixement civil del matrimoni. La mateixa llei ha de garantir a totes les religions que els seus ministres de culte (o similars) podran donar assistència religiosa als centres educatius, hospitals, exercit i presons. El reconeixement d’aquest estatut específic de ministre del culte o similar ajudaria a resoldre la indefinició que tenen aquestes persones en el tema de la cotització a la Seguretat Social.

9. La llei ha de permetre desenvolupar el concepte de cooperació que estableix l’article 16.3 de la Constitució. Fins ara, predominava la idea de que aquesta cooperació es reduïa a establir acords específics amb cada religió similars als que l’Estat havia establert, en el seu moment, amb l’Església catòlica. Sense negar aquesta possibilitat, existeixen diversos camps socials en els quals l’Estat pot desenvolupar formules de cooperació, directes o indirectes, amb les confessions religioses. En algunes ocasions aquestes acords es poden establir directament amb les confessions i en altres fer-ho facilitant que els membres de les confessions puguin exercir la seva llibertat al culte, per exemple,

10. Finalment, el procés d’elaboració i aprovació de la llei, a més del que es digui en el seu preàmbul, hauria de servir per superar aquelles interpretacions històriques del fet religiós formulades en clau de clericalisme-anticlericalisme. Ara és una bona ocasió perquè la societat reconegui que el fet religiós té un valor positiu per la societat més enllà del sentit que les creences tenen per les persones.