He seguit amb interès, i amb un cert grau de sorpresa, a través del diari El País i altres medis, la notícia d’una suposada confrontació política entre partidaris de l’ús del mot aconfessional i els promotors del terme laïcitat en la recent aprovada llei de centres de culte. És cert que una esmena de CiU al preàmbul de la llei proposava l’ús del terme aconfessional en lloc de laïcitat. Però no era qüestió tant de fons que impedís trobar vies de consens, malgrat l’aparent antagonisme mediàtic de les paraules. Penso que l’esmena obeïa a un posicionament tàctic destinat a complaure, més que a una sentida objecció de fons. Al final s’arribà a un acord, perquè no podia ser d’una altre manera quan el sentit comú orientà el diàleg sobre els conceptes i no les paraules.
No obstant, des de fora de la ponència parlamentària els creadors de polèmiques consideraren que laïcitat i aconfessionalitat eren la notícia. Bàsicament perquè decidiren que es tractava de termes que sonaven antagònics. Amb unes quantes cròniques ben articulades la polèmica estava servida. Fins i tot ara, un cop aprovada la llei, alguns medis segueixen donant voltes sobre el tema. Sembla que aquesta polèmica substancia la notorietat de la llei. No és així. L’enrenou organitzat entorn l’esmena mostra la poca cultura religiosa existent entre alguns generadors d’opinió.
La premissa bàsica és simple, la mateixa Església catòlica no s’oposa a la laïcitat. La doctrina eclesial, des del Concili Vaticà II fins ara, ha defensat el principi de laïcitat. El mateix Benet XVI ha senyalat en diverses ocasions els aspectes positius de la laïcitat. Només ha fet servir l’expressió “sana laïcitat” quan l’ha confrontat amb aquella concepció de laïcitat que porta al laïcisme d’exclusió. Però en moltes ocasions, el terme emprat és simplement laïcitat. El propi arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, ha parlat en vàries ocasions en termes semblants. El mateixa cardenal ha fet servir en diverses moments l’expressió “laïcitat positiva” emprada en la jurisprudència del Tribunal Constitucional per identificar la naturalesa de l’Estat en relació al fet religiós.
La Constitució evità l’ús dels termes aconfessional i laïcitat, ja que es preferí fer servir l’expressió “cap confessió ....”. Aquesta expressió ha donat peu a molts debats i reflexions. Com que tothom deia la seva, el Tribunal Constitucional introduí l’equivalència dels termes aconfessional i “laïcitat positiva” per descriure el mateix concepte. Per això, atesa que són termes intercanviables no calia entretenir-se massa en suposada polèmica entre els ponents de la llei de centres de culte. Parlant la gent s’entén, els conceptes esdevenen diàfans i es construeixen acords. No crec que ara ningú pugui atribuir-se l’èxit d’haver imposat el seu punt de vista per damunt dels altres. Perquè, sincerament, la discussió sobre laïcitat i aconfessionalitat era una pura vacuïtat que no anava més enllà d’aquells que volien treure’n partit o benefici d’aquest suposada confrontació.
No obstant, des de fora de la ponència parlamentària els creadors de polèmiques consideraren que laïcitat i aconfessionalitat eren la notícia. Bàsicament perquè decidiren que es tractava de termes que sonaven antagònics. Amb unes quantes cròniques ben articulades la polèmica estava servida. Fins i tot ara, un cop aprovada la llei, alguns medis segueixen donant voltes sobre el tema. Sembla que aquesta polèmica substancia la notorietat de la llei. No és així. L’enrenou organitzat entorn l’esmena mostra la poca cultura religiosa existent entre alguns generadors d’opinió.
La premissa bàsica és simple, la mateixa Església catòlica no s’oposa a la laïcitat. La doctrina eclesial, des del Concili Vaticà II fins ara, ha defensat el principi de laïcitat. El mateix Benet XVI ha senyalat en diverses ocasions els aspectes positius de la laïcitat. Només ha fet servir l’expressió “sana laïcitat” quan l’ha confrontat amb aquella concepció de laïcitat que porta al laïcisme d’exclusió. Però en moltes ocasions, el terme emprat és simplement laïcitat. El propi arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach, ha parlat en vàries ocasions en termes semblants. El mateixa cardenal ha fet servir en diverses moments l’expressió “laïcitat positiva” emprada en la jurisprudència del Tribunal Constitucional per identificar la naturalesa de l’Estat en relació al fet religiós.
La Constitució evità l’ús dels termes aconfessional i laïcitat, ja que es preferí fer servir l’expressió “cap confessió ....”. Aquesta expressió ha donat peu a molts debats i reflexions. Com que tothom deia la seva, el Tribunal Constitucional introduí l’equivalència dels termes aconfessional i “laïcitat positiva” per descriure el mateix concepte. Per això, atesa que són termes intercanviables no calia entretenir-se massa en suposada polèmica entre els ponents de la llei de centres de culte. Parlant la gent s’entén, els conceptes esdevenen diàfans i es construeixen acords. No crec que ara ningú pugui atribuir-se l’èxit d’haver imposat el seu punt de vista per damunt dels altres. Perquè, sincerament, la discussió sobre laïcitat i aconfessionalitat era una pura vacuïtat que no anava més enllà d’aquells que volien treure’n partit o benefici d’aquest suposada confrontació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada