Lideratge eclesial i polític

Fa un dies, en la cloenda del seminari sobre política i espiritualitat organitzat per la Fundació Jordi Pujol, un dels participants en la taula rodona demanà més lideratge en l’Església catòlica catalana. Les seves paraules criticaven que els dirigents eclesials no lideraven prou. L’oposició política al President José Montilla li fa el mateix retret des dels inicis de la seva investidura com a president de la Generalitat. Es diu, que José Montilla no és un líder. En els dos casos, les crítiques es fan des d’una posició comuna: sorgeixen d’una confrontació; i es projecta una determinada imatge del que és ser líder i liderar. Penso que els esdeveniments no donen la raó a aquesta crítica. És una crítica limitada perquè parteix d’una manera d’entendre el lideratge que no es correspon al que necessitat la complexitat de la societat d’avui.

Enfront de la idea tradicional del lideratge com a carisma i transacció, emergeix un nou model basat en la capacitat de donar a les persones la responsabilitat de construir el seu futur i en la capacitat de situar-se al seu costat en aquest procés. És cert que els líders han de tenir capacitat de fer somiar. Però són somnis compartits que neixen d’una esperança col·lectiva. En lloc de líders visionaris salvadors, plens de característiques personals enlluernadores, està sorgint un lideratge basat en la capacitat reflexiva, en la tenacitat i perseverança, en el treball i l’esforç. És un lideratge menys procliu a la gestió incontrolada de les emocions i més orientat a mobilitzar els sentiments per causes explicades i assumides a través de la comprensió responsable. La negociació pel finançament de Catalunya és un bon exemple d’aquest nou model. El President de la Generalitat ha assolit crear, sense cap estridència però amb fermesa i treball constant, un ampli consens polític i social entorn a la seva estratègia negociadora. Al final, aquest consens s’ha mantingut alhora de valorar positivament els resultats obtinguts.

En l’àmbit de l’Església catòlica, algunes veus comencen a qüestionar el pontificat de Benet XVI. Se li critica l’excés de raó en contraposició al carisma emotiu de Joan Pau II. Però, tampoc en l’Església és temps de lideratges de mobilitzacions sentimentals de masses. El lideratge eclesial, com el polític, es fonamenten en l’emergència dels líders a partir del compromís responsables dels ciutadans, en el cas dels polítics, o dels capellans i fidels en l’Església catòlica. Pensar que el lideratge prové del cel no passa ni a les esglésies. Els líders sorgeixen a partir de la interacció entre les persones i els que assumeixen aquest paper es que han estat reconeguts com a tals. En aquest sentit, la negació del lideratge només pot fer-se des de l’observació distant dels fenòmens o la ignorància. La participació política, en un cas, i la comunió eclesial en un altre ajuden a l’emergència dels líders. Per sort, els líders carismàtic emotius amb vocació salvadora s’han acabat. Dóna la impressió de que la societat s’ha adonat que és veritat el que deia Emiliano Zapata: el lideratge fort empobreix els pobles.