Els bisbes bascos han donat un pas important a favor d’iniciar el tancament del dol obert per les morts de la guerra civil: demanar perdó per l’afusellament de 14 capellans per les tropes del general Franco durant els anys 1936 i 1937, L’assassinat d’aquest capellans fou silenciat pels vencedors de la guerra civil amb la complicitat d’una part de la jerarquia eclesial espanyola. Els noms dels morts foren esborrats dels directoris diocesans, com si amb aquest gest es pogués amagar les responsabilitats morals adquirides per una part de l’Església en aquestes morts. Els botxins contaren amb la complicitat dels que volgueren oblidar l’existència d’aquest 14 capellans negant el reconeixement de la seva mort.
Amb el seu gest, els bisbes bascos, després de tants anys de recordar només als vencedors, han restituït l’honor dels vençuts. L’Església catòlica basca ha reconegut que avui encara és temps de restitució i demanar perdó. El títol de la pastoral és prou eloqüent “Purificar la memòria, servir la veritat, demanar perdó”. És temps de perdó, però no d’oblits. Perquè la memòria d’aquestes morts, com tots els morts haguts durant la guerra civil, ha de permetre que aquests fets nos es tornin a reproduir.
Cal felicitar al bisbes bascos pel seu gest. Era necessari i esperat. Ara l’Església catòlica espanyola ha de saber donar un pas més. Cal demanar perdó pel comportament de bona part de la jerarquia de l’Església catòlica que beneí com a creuada de fe el que era una aixecament feixista i la repressió exercida en nom també de la fe catòlica. Mai és tard per demanar perdó. L’Església catòlica francesa saber fer un gest similar. Els bisbes francesos, conscient del silenci de bona part de la societat i de l’Església catòlica davant la repressió dels jueus a França duta a terme durant la segona mundial, expressaren públicament el seu penediment al poble jueu. El 24 setembre 1997 tots els bisbes francesos, durant una visita de Joan Pau II, feren públic un document demanant perdó pel silenci de l’Església catòlica davant la Shoah consentida pel règim de Vichy. La declaració de penediment fou llegida per Olivier de Berranger, arquebisbe de Sant-Denis, el 30 de setembre de 1997. Aquesta declaració es coneix també com a declaració de Drancy, perquè fou llegida en aquest municipi tot recordant que en el seu terme municipal hi hagué el camp d’internament dels jueus francesos des del qual sortien cap als centres d’extermini nazis.
A Espanya l’Església no ha sabut encara trobar el seu camí del perdó. L’únic moment on s’intentà abordar el tema del perdó pel comportament de l’Església catòlica durant la guerra civil fou en l’assemblea conjunta de bisbes i capellans de l’any 1971, però tot quedà en un intent. Després, des d’un context amb més llibertat, quan semblava que era possible avançar cap una revisió històrica del paper de l’Església catòlica durant la foscor del franquisme, el criteri dominant dels eclesiàstics influents fou silenciar aquesta qüestió. La recuperació de la memòria històrica tornà a obrir la possibilitat d’evocar el penediment i el perdó. Però novament, no s’aprofità l’ocasió. Només hi hagut un exercici parcial de memòria. L’Església catòlica ha evocat el perdó al parlar de la beatificació dels anomenats màrtirs de la guerra civil; però ha estat incapaç d’aprofitar l’esdeveniment per afrontar la seva responsabilitat en aquest enfrontament fratricida. Per sort de la dignitat eclesial, els bisbes bascos han donat un pas endavant. Ara toca seguir caminant com saberen fer en el seu moment els bisbes francesos.
Amb el seu gest, els bisbes bascos, després de tants anys de recordar només als vencedors, han restituït l’honor dels vençuts. L’Església catòlica basca ha reconegut que avui encara és temps de restitució i demanar perdó. El títol de la pastoral és prou eloqüent “Purificar la memòria, servir la veritat, demanar perdó”. És temps de perdó, però no d’oblits. Perquè la memòria d’aquestes morts, com tots els morts haguts durant la guerra civil, ha de permetre que aquests fets nos es tornin a reproduir.
Cal felicitar al bisbes bascos pel seu gest. Era necessari i esperat. Ara l’Església catòlica espanyola ha de saber donar un pas més. Cal demanar perdó pel comportament de bona part de la jerarquia de l’Església catòlica que beneí com a creuada de fe el que era una aixecament feixista i la repressió exercida en nom també de la fe catòlica. Mai és tard per demanar perdó. L’Església catòlica francesa saber fer un gest similar. Els bisbes francesos, conscient del silenci de bona part de la societat i de l’Església catòlica davant la repressió dels jueus a França duta a terme durant la segona mundial, expressaren públicament el seu penediment al poble jueu. El 24 setembre 1997 tots els bisbes francesos, durant una visita de Joan Pau II, feren públic un document demanant perdó pel silenci de l’Església catòlica davant la Shoah consentida pel règim de Vichy. La declaració de penediment fou llegida per Olivier de Berranger, arquebisbe de Sant-Denis, el 30 de setembre de 1997. Aquesta declaració es coneix també com a declaració de Drancy, perquè fou llegida en aquest municipi tot recordant que en el seu terme municipal hi hagué el camp d’internament dels jueus francesos des del qual sortien cap als centres d’extermini nazis.
A Espanya l’Església no ha sabut encara trobar el seu camí del perdó. L’únic moment on s’intentà abordar el tema del perdó pel comportament de l’Església catòlica durant la guerra civil fou en l’assemblea conjunta de bisbes i capellans de l’any 1971, però tot quedà en un intent. Després, des d’un context amb més llibertat, quan semblava que era possible avançar cap una revisió històrica del paper de l’Església catòlica durant la foscor del franquisme, el criteri dominant dels eclesiàstics influents fou silenciar aquesta qüestió. La recuperació de la memòria històrica tornà a obrir la possibilitat d’evocar el penediment i el perdó. Però novament, no s’aprofità l’ocasió. Només hi hagut un exercici parcial de memòria. L’Església catòlica ha evocat el perdó al parlar de la beatificació dels anomenats màrtirs de la guerra civil; però ha estat incapaç d’aprofitar l’esdeveniment per afrontar la seva responsabilitat en aquest enfrontament fratricida. Per sort de la dignitat eclesial, els bisbes bascos han donat un pas endavant. Ara toca seguir caminant com saberen fer en el seu moment els bisbes francesos.
Molt bé! Calen gestos d'aquest tipus per part de tots
ResponElimina