Projecte de llei dels centres de culte, el consens sí que importa

El projecte de llei dels centres de culte arriba a la fase final de la tramitació parlamentària. Si tot va bé, aquesta setmana serà aprovat pel Parlament de Catalunya. És una bona notícia, perquè serà la primera llei que regula, de forma específica, diversos aspectes que permetran dignificar els centres de culte en aquells casos de manifesta precarietat; si s’escau, donar seguretat a les persones que hi assisteixin i garantir la seva integració en l’entorn. La tramitació parlamentària de la llei ha permès escoltar, reflexionar i incorporar algunes de les observacions aportades pels diferents sectors socials afectats pels centres de culte. És l’essència de la democràcia. El Parlament és la màxima instància on el poble expressa les seves inquietuds i demanen solucions, que algunes es tradueixen en normativa, als problemes que el preocupen. Per això, en les tramitacions i debats parlamentaris cal ser estar amatent a recollir les aportacions qualificades i significades. El govern, que és qui ha tingut la iniciativa legislativa, i l’oposició han comprés en tot moment la importància de trobar el màxim acord entorn aquesta llei.

És bo que el Parlament trobi un ampli acord polític entorn a aquesta llei. Ha de ser una llei amb voluntat de permanència més enllà dels aspectes conjunturals. Aquesta estabilitat aporta seguretat jurídica als diversos actors afectats per la normativa i dóna garanties als ciutadans. Això és més rellevant quan es tracta d’una llei que afecta a l’exercici d’un dret fonamental com és la llibertat religiosa. En aquest casos és bo construir el màxim consens polític. Davant una llei que dóna garanties als ciutadans per exercir, si volen, un culte i ho podran fer sense discriminació, és necessari trobar el màxim acord polític. La Constitució crea el marc de laïcitat positiva, tal com ho ha definit el Tribunal Constitucional, on s’inscriu aquesta llei. La pluralitat religiosa de la societat catalana necessitava concretar un marc normatiu propi, d’acord amb les competències fixades en l’Estatut d’Autonomia, on fixar les garanties jurídiques per harmonitzar les diverses pràctiques existents. Això és el que oferirà la llei que s’aprovarà la setmana vinent.

La societat catalana ha demostrat que sap gestionar la diversitat religiosa. No només com una dimensió de la pluralitat cultural, sinó com una realitat que mereix una atenció específica. La diversitat religiosa és una riquesa per Catalunya i la religió representa, per alguns catalans, un pilar bàsic en la formulació de la identitat personal. La construcció del sentiment de pertinença a la societat catalana necessita també incorporar la dimensió religiosa en aquells casos que aquesta resulta significativa per les persones.

La societat catalana no és laica, és religiosament plural. Per això cal garantir als ciutadans un marc que protegeixi l’expressió cultual de les diverses fes i creences. Aquesta reflexió és vàlida per tots els catalans, però ho és de manera especial per aquells que provenen d’altres entorns culturals i viuen el fet religiós com una dimensió irrenunciable de la seva identitat. Per això cal que la societat catalana sàpiga construir el consens polític necessari capaç de donar garanties a aquests nous ciutadans de Catalunya. Garanties de que la seva pertinença a la nova societat no exigeix renunciar a una de les seves senyes d’identitat personal: el fet religiós. I que, gràcies a les seguretats jurídiques donades amb voluntat de consens i estabilitat podran viure ara i en un futur aquesta identitat en dignitat. Anar en direcció contrària pot passar factura , d’aquí pocs anys, del desarrelament d’una part de la societat catalana, tal com succeeix, des de fa uns anys, en països del nostre entorn immediat. Especialment a França, on confiaven que la seva laïcitat constitucional era la millor i única garantia per crear ciutadans lliures. El resultats no ha estat així. A Catalunya, avui, tenim l’oportunitat de no cometre el mateix error. No la poden deixar escapar.