El wahhabisme (wahhabiyyah en àrab) és un moviment relativament modern dins dels sunnites. El whabbisme fou fundat per Muhammad ibn Abd al Wahhab al segle XVIII a Nechd (Arabia central). Pot considerar-se una interpretació de l’Islam derivada del salafisme a partir de les idees proposades per al Wahhab en la seva obra Kitab at-tawhid (Llibre del monoteisme). La seva doctrina es basa en l’eliminació de les escoles d’interpretació de l’Alcorà i la interpretació literal del text sagrat a fi d’eliminar de l’Islam les lectures desviades. Pot considerar-se una corrent fonamentalista dins dels sunnisme. Algunes tendències wahhabites consideren heretges a la resta de sunnites. Els wahhabites apliquen amb rigor la llei islàmica i tenen un gran desig d’expansió de l’Islam. El wahhabisme afirma que l’Alcorà i els hadith són els texts bàsics i únics per l’Islam. Perquè aquestes textos interpreten directament les paraules del profeta Mahoma. La seva teologia és puritana i legalista en matèria de fe i de pràctiques religioses. Els wahhabites es consideren que són els defensors de l’Islam i proposen restaurar la seva identitat contaminada per les innovacions, les supersticions, les heretgies i la idolatria. Representen la visió més conservadora de l’Islam. Alguns grups whabbites han inspirat moviments islamistes intransigents i violents. No obstant, dins del wahhabisme hi ha també una corrent que està en contra de l’ús de la violència. El gran muftí de l’Arabia Saudí, màxima autoritat religiosa d’aquest país, ha condemnat els atentats terroristes.
Per tal de retornar als orígens de l’Islam, els wahhabites prohibeixen escoltar determinades músiques, dibuixar éssers humans o altres éssers animats, pregar davant les tombes, àdhuc la de Mahoma, celebrar el naixement de Mahoma i estan en contra de qualsevol actualització del pensament islàmic. El rigorisme wahabbita es manifesta en tots els àmbits de la vida cultural, social i política. Donat que el wahhabisme no reconeix cap legitimitat jurídica fora de l’Alcorà els països que segueixen aquesta escola les seves lleis estan condicionades pel text sagrat islàmic, l’Arabia Saudí no té Constitució perquè ja que es considerà que l’Alcorà és la constitució.
La raó de l'important desenvolupament del wahhabisme a l’Arabia Saudí és per l'estreta vinculació del fundador d'aquest pensament amb els inicis de la casa dels Saud. Muhhamed ibn Ab al Wahhab s’alià, a través del matrimoni de la seva filla amb el fill de Muhammed ibn Saud líder de la casa dels Saud de la qual s’origina la dinastia saudí. Per això el wahhabisme és avui la corrent oficial a l’Arabia Saudí i és dominant a Kuwait i Qatar. Malgrat aquesta estreta relació, els saudís qualifiquen el seu islamisme com a salafista, i no volen ser qualificats com a wahhabites, perquè estan també pel retorn a l’Islam primigeni. Però, malgrat l’ús del terme salafista en el context saudí, aquest no té res a veure amb la doctrina salafista desenvolupada per Muhammad Abduh i que donà origen al moviment salafista.
El terme wahhabisme és més propi dels medis de comunicació o en l’àmbit polític. A partir de 1924, quan la dinastia de al-Saud conquereix la Meca i Medina, i passa a controlar la peregrinació anual als llocs sants (Hajj) el wahhabisme pasa a tenir una gran influència sobre el món musulmà. La presència anual de peregrins a la Meca és aprofita pel wahhabites per donar a conèixer el seus punts de vista. La influència del wahhabisme està associada als els importants recursos econòmics que té l’Arabia Saudí a partir del petroli. Per assolir els seus objectius teològics els wahhabites utilitzen les escoles coràniques de l’Arabia Saudí, a les quals van alumnes de tot el món, especialmente els de la tradició sunnita; financen mesquites i centres d’estudis islàmics en diversos països com fou el cas de la mesquita de Madrid, Centro Cultural Islámico de Madrid, coneguda popularment com la mesquita de la M30, la qual fou finançada, en part, amb capital saudí
Per tal de retornar als orígens de l’Islam, els wahhabites prohibeixen escoltar determinades músiques, dibuixar éssers humans o altres éssers animats, pregar davant les tombes, àdhuc la de Mahoma, celebrar el naixement de Mahoma i estan en contra de qualsevol actualització del pensament islàmic. El rigorisme wahabbita es manifesta en tots els àmbits de la vida cultural, social i política. Donat que el wahhabisme no reconeix cap legitimitat jurídica fora de l’Alcorà els països que segueixen aquesta escola les seves lleis estan condicionades pel text sagrat islàmic, l’Arabia Saudí no té Constitució perquè ja que es considerà que l’Alcorà és la constitució.
La raó de l'important desenvolupament del wahhabisme a l’Arabia Saudí és per l'estreta vinculació del fundador d'aquest pensament amb els inicis de la casa dels Saud. Muhhamed ibn Ab al Wahhab s’alià, a través del matrimoni de la seva filla amb el fill de Muhammed ibn Saud líder de la casa dels Saud de la qual s’origina la dinastia saudí. Per això el wahhabisme és avui la corrent oficial a l’Arabia Saudí i és dominant a Kuwait i Qatar. Malgrat aquesta estreta relació, els saudís qualifiquen el seu islamisme com a salafista, i no volen ser qualificats com a wahhabites, perquè estan també pel retorn a l’Islam primigeni. Però, malgrat l’ús del terme salafista en el context saudí, aquest no té res a veure amb la doctrina salafista desenvolupada per Muhammad Abduh i que donà origen al moviment salafista.
El terme wahhabisme és més propi dels medis de comunicació o en l’àmbit polític. A partir de 1924, quan la dinastia de al-Saud conquereix la Meca i Medina, i passa a controlar la peregrinació anual als llocs sants (Hajj) el wahhabisme pasa a tenir una gran influència sobre el món musulmà. La presència anual de peregrins a la Meca és aprofita pel wahhabites per donar a conèixer el seus punts de vista. La influència del wahhabisme està associada als els importants recursos econòmics que té l’Arabia Saudí a partir del petroli. Per assolir els seus objectius teològics els wahhabites utilitzen les escoles coràniques de l’Arabia Saudí, a les quals van alumnes de tot el món, especialmente els de la tradició sunnita; financen mesquites i centres d’estudis islàmics en diversos països com fou el cas de la mesquita de Madrid, Centro Cultural Islámico de Madrid, coneguda popularment com la mesquita de la M30, la qual fou finançada, en part, amb capital saudí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada