La recent inauguració de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona a estat una excel·lent ocasió per comprovar que, a Catalunya, la relació entre l’àmbit polític i social, i l’Església catòlica es normal. En l’acte inaugural coincidiren el President de la Generalitat, el cardenal arquebisbe de Barcelona, l’alcalde de la ciutat i la consellera de Sanitat. Cada una de les institucions implicades en l’Hospital de Sant Pau explicà el sentit que tenia aquest hospital en l’espai de la ciutat, en el treball assistencial i en l’àmbit de la política sanitària; així com el sentit de les futures activitats que es desenvoluparan en els antics pavellons modernistes de l’hospital. Fou un acte joiós: era la inauguració d’un nou equipament i un acte de normalitat democràtica i maduresa social.
A Catalunya, les relacions entre les institucions públiques i l’Església catòlica es basen en el respecte mutu i el reconeixement dels valors que la religió aporta avui a la societat. Dins de l’Església catòlica espanyola no tothom considera que l’Església catalana sigui una església vigorosa. Quan es pregunta que vol dir ser una Església vigorosa, la resposta és ben curiosa: hi ha poc seminaristes i els laics no estan presents en els moviments de l’església. Aquesta visió contrasta, curiosament, amb l’opinió del que fins fa poc era el nunci de la Santa Seu a Espanya. Aquest, en ocasió de l’acte de la Facultat de Teologia de Catalunya en motiu del seu 40 aniversari, diuen que a l’acabar la cerimònia institucional demanà la traducció a l’italià de les paraules del president de la Generalitat per enviar-les a Roma com a evidència de la bona relació, i del reconeixement del paper social de l’Església que tenia el govern de la Generalitat. També es comenta la bona impressió que se’n portà aquest nunci en la missa de la Festa de la Mercè, amb l’assistència del president de la Generalitat i de l’Alcalde de Barcelona, i com després de la cerimònia, les institucions eclesial i política anaren caminant pel carrer en comitiva des de l’església de la Mercè fins a l’ajuntament de la ciutat sense cap problema. El nunci pogué comprovar, en viu i en directe, que a Catalunya el diagnosi catastrofista de l’Església catalana és molt interessat i tergiversat. Es comenta que aquest, i altres qüestions, impressionaren positivament al nunci Manuel Monteiro de Castro. Suposa que aquest canvi de criteris de l’antic nunci fou, entre altres fets, el detonant de la furibunda campanya contra seu iniciada per la caverna del catolicisme espanyol.
Per més que es critiqui, i mai s’ha deixat de fer-ho, a l’Església catalana cal afirmar el camí de presència eclesial promogut per la comunitat catòlica catalana. Cal seguir per senda marcada pel Concili Provincial Tarraconense sense dubtar de la se va bondat. A Catalunya els catòlics vivim una experiència eclesial diferent, amb unes expressions de fe pròpies d’una cultura particular i hereus d’una tradició que sempre s’ha afirmat universal. Però cap d’aquestes realitats ens debilita com a cristians i afebleix a l’Església. Més aviat enforteix el testimoniatge cristià i ens apropa a la renovació paulina d’explicar la fe a través de la cultura del nostre temps. És aquesta dinàmica eclesial la que fa possible evitar els conflictes que solquen a l’Església espanyola. És aquesta voluntat d’entesa, per exemple, la que ha fet possible el consens que la recent aprovada Lleis d’Educació ha trobat en l’escola cristiana. Les discrepàncies que es poden donar, com és lògic, entre el poder polític i l’Església, s’estan resolent pel diàleg i no per l’enfrontament moralment desqualificatiu. De tot això es pot conclure afirmant que els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.
A Catalunya, les relacions entre les institucions públiques i l’Església catòlica es basen en el respecte mutu i el reconeixement dels valors que la religió aporta avui a la societat. Dins de l’Església catòlica espanyola no tothom considera que l’Església catalana sigui una església vigorosa. Quan es pregunta que vol dir ser una Església vigorosa, la resposta és ben curiosa: hi ha poc seminaristes i els laics no estan presents en els moviments de l’església. Aquesta visió contrasta, curiosament, amb l’opinió del que fins fa poc era el nunci de la Santa Seu a Espanya. Aquest, en ocasió de l’acte de la Facultat de Teologia de Catalunya en motiu del seu 40 aniversari, diuen que a l’acabar la cerimònia institucional demanà la traducció a l’italià de les paraules del president de la Generalitat per enviar-les a Roma com a evidència de la bona relació, i del reconeixement del paper social de l’Església que tenia el govern de la Generalitat. També es comenta la bona impressió que se’n portà aquest nunci en la missa de la Festa de la Mercè, amb l’assistència del president de la Generalitat i de l’Alcalde de Barcelona, i com després de la cerimònia, les institucions eclesial i política anaren caminant pel carrer en comitiva des de l’església de la Mercè fins a l’ajuntament de la ciutat sense cap problema. El nunci pogué comprovar, en viu i en directe, que a Catalunya el diagnosi catastrofista de l’Església catalana és molt interessat i tergiversat. Es comenta que aquest, i altres qüestions, impressionaren positivament al nunci Manuel Monteiro de Castro. Suposa que aquest canvi de criteris de l’antic nunci fou, entre altres fets, el detonant de la furibunda campanya contra seu iniciada per la caverna del catolicisme espanyol.
Per més que es critiqui, i mai s’ha deixat de fer-ho, a l’Església catalana cal afirmar el camí de presència eclesial promogut per la comunitat catòlica catalana. Cal seguir per senda marcada pel Concili Provincial Tarraconense sense dubtar de la se va bondat. A Catalunya els catòlics vivim una experiència eclesial diferent, amb unes expressions de fe pròpies d’una cultura particular i hereus d’una tradició que sempre s’ha afirmat universal. Però cap d’aquestes realitats ens debilita com a cristians i afebleix a l’Església. Més aviat enforteix el testimoniatge cristià i ens apropa a la renovació paulina d’explicar la fe a través de la cultura del nostre temps. És aquesta dinàmica eclesial la que fa possible evitar els conflictes que solquen a l’Església espanyola. És aquesta voluntat d’entesa, per exemple, la que ha fet possible el consens que la recent aprovada Lleis d’Educació ha trobat en l’escola cristiana. Les discrepàncies que es poden donar, com és lògic, entre el poder polític i l’Església, s’estan resolent pel diàleg i no per l’enfrontament moralment desqualificatiu. De tot això es pot conclure afirmant que els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.
Interessant el teu comentari d'avui.
ResponEliminaL'únic perill que té la situació a Catalunya de l'Església Catòlica és que de tan marcar la diferència amb la tensa relació entre Església i govern que hi ha a Espanya aquí s'acabi perdent la dimensió crítica sempre necessària envers el poder.
Certament que és molt més civilitzada la situació d'aquí a Catalunya, però sense oblidar-nos que predicar l'Evangeli sempre ha de tenir una dimesió profètica.