Actualment hi ha 14 esglésies autocèfales en comunió amb el Patriarca de Constantinoble. Es considera una església autocèfala aquella que té el dret a resoldre tots els seus afers interns amb autonomia basada en la seva pròpia autoritat. Això inclou el nomenament de bisbes i del Patriarca, Arquebisbe o Metropolita, segons quina sigui a figura que encapçali aquesta església. Aquesta autonomia o independència no impedeix que totes elles es consideren que entre elles estan en comunió canònica i sagramental plena entre elles. El Patriarcat Ecumènic de Constantinoble es qui té el dret en exclusiva d’atorgar l’estatus d’autocefàlia. A més de les esglésies autocèfales, n’hi ha 5 més que són autònomes. Aquestes estan sota la jurisdicció d’alguna de les esglésies autocèfales. Malgrat la seva autonomia l’elecció del seu primat, que només pot tenir el rang d’arquebisbe, es fa consensuadament amb l’església autocèfala de la qual depenen.
La creació de comunitats ortodoxes fora d'un territori canònic segueix unes pautes perfectament establertes. En primer lloc, l’església ortodoxa, atès que està organitzada per esglésies nacionals o patriarcats sol créixer de dues formes diferents. En uns casos és a partir de l’establiment d’un monestir entorn al qual es consolida una comunitat eclesial; una altra forma és a partir d’un grup de laics emigrats (d’un mateix país, això vol dir d’un mateix patriarcat) que es reuneixen per a viure eclesialment la seva fe. En aquesta segona opció la comunitat,a més de ser una comunitat espiritual és també una comunitat identitària. Per això en aquesta segona modalitat es posa molt l’accent en la defensa tant de la fe ortodoxa com la cultura i els costums del país d’origen.
La creació de comunitats ortodoxes fora d'un territori canònic segueix unes pautes perfectament establertes. En primer lloc, l’església ortodoxa, atès que està organitzada per esglésies nacionals o patriarcats sol créixer de dues formes diferents. En uns casos és a partir de l’establiment d’un monestir entorn al qual es consolida una comunitat eclesial; una altra forma és a partir d’un grup de laics emigrats (d’un mateix país, això vol dir d’un mateix patriarcat) que es reuneixen per a viure eclesialment la seva fe. En aquesta segona opció la comunitat,a més de ser una comunitat espiritual és també una comunitat identitària. Per això en aquesta segona modalitat es posa molt l’accent en la defensa tant de la fe ortodoxa com la cultura i els costums del país d’origen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada