“Tot caminant vora el llac de Galilea veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i el seu germà Andreu que tiraven les xarxes a l’aigua. Eren pescadors. Jesús els diu: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes. Ells deixaren immediatament les xarxes i el van seguir. Una mica més enllà veié altres dos germans, Jaume fill de Zebadeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca amb Zebedeu, el seu pare, repassant les xarxa i Jesús els va cridar. Ells deixaren immediatament la barca i el pare i el van seguir” (Mt 4, 18-22).
Quants cops he sentit aquest text. Però sempre hi trobo aquell punt que me’l fa comprensible a la mirada atenta del qui busca. Jesús fa una crida expressada de forma directe. Diu el que cal, de forma senzilla, concisa i clara. Les persones cridades també són senzilles, com la crida. No tenen masses llums, però tenen la intel·ligència natural del cor. Els cridats ho deixen tot. La seva resposta és radical. No calculen els pros i els contres de la seva resposta. Se’n fien de Jesús. Aquest, darrera de la seva crida els diu literalment “veniu darrera meu”. La crida té una certa urgència, no hi ha temps per especular la conveniència de la resposta. Pere, Andreu, Jaume i Joan confien sense demanar cap seguretat. Em temo que estic lluny d’aquesta actitud. L’entrega desinteressada demana una força interior que costa tenir.
¿A què estem cridats els cristians?. La crida és una invitació a un seguiment sense dir massa en que consistirà. En resposta a la proposta de Jesús hi ha un abandonament confiat. Els convocats no calculen quina estratègia hauran de seguir per fer-se pescadors d’homes. Saben que aquest és el camí. La majoria de persones, davant d’una crida d’aquest tipus, fem càlculs i demanem estratègies i objectius. Però la crida de Jesús es dirigeix al centre de l’experiència de vida on hi ha poc espai al refinament de la racionalitat. Jesús avui continua fent la mateixa crida. Les seva invitació desafia al sistema de seguretats personals i convoca a viure més a la intempèrie. Tenir confiança en Jesús és construir un itinerari de vida. Seguir a Jesús és saber renunciar a la diversitat de grans i petites seguretats que ens lliguen el cor als valors terrenals.
Quants cops he sentit aquest text. Però sempre hi trobo aquell punt que me’l fa comprensible a la mirada atenta del qui busca. Jesús fa una crida expressada de forma directe. Diu el que cal, de forma senzilla, concisa i clara. Les persones cridades també són senzilles, com la crida. No tenen masses llums, però tenen la intel·ligència natural del cor. Els cridats ho deixen tot. La seva resposta és radical. No calculen els pros i els contres de la seva resposta. Se’n fien de Jesús. Aquest, darrera de la seva crida els diu literalment “veniu darrera meu”. La crida té una certa urgència, no hi ha temps per especular la conveniència de la resposta. Pere, Andreu, Jaume i Joan confien sense demanar cap seguretat. Em temo que estic lluny d’aquesta actitud. L’entrega desinteressada demana una força interior que costa tenir.
¿A què estem cridats els cristians?. La crida és una invitació a un seguiment sense dir massa en que consistirà. En resposta a la proposta de Jesús hi ha un abandonament confiat. Els convocats no calculen quina estratègia hauran de seguir per fer-se pescadors d’homes. Saben que aquest és el camí. La majoria de persones, davant d’una crida d’aquest tipus, fem càlculs i demanem estratègies i objectius. Però la crida de Jesús es dirigeix al centre de l’experiència de vida on hi ha poc espai al refinament de la racionalitat. Jesús avui continua fent la mateixa crida. Les seva invitació desafia al sistema de seguretats personals i convoca a viure més a la intempèrie. Tenir confiança en Jesús és construir un itinerari de vida. Seguir a Jesús és saber renunciar a la diversitat de grans i petites seguretats que ens lliguen el cor als valors terrenals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada