Les direccions dels partits cada vegada tenen més dificultats per identificar-se amb la seva base electoral i aquesta per influir en aquella. L'escena política ha quedat en mans dels qui han fet de la política la seva professió. Tot això distorsiona la legitimitat de la democràcia i contribueix a la desafecció de la política. Una de les causes que deterioren el sistema democràtic és "com les societats afronten el problema de l'accés a la política" (Almond, G. et al. "Algunos requisitos sociales de la democracia: desarrollo económico y legitimidad política". en Diez textos básicos de Ciencia Política. Ariel, Barcelon 1992). Els accessos als càrrecs de direcció dels partits queden bloquejats pels professionals de la política. Els partits, guiats pel seu afany de representar una àmplia base social deixen de ser partits de militants i confirmen la seva identitat com a partits d'afiliats. En aquest context adquireix una rellevància especial el paper del màxim dirigent del partit perquè serà el cridat a procurar guanyar les eleccions.
El resultat final són uns partits organitzats al voltant d'un nucli dirigent que domina l'aparell polític i una militància que ha delegat el control del partit a un grup de notables coneguts com a "barons" i tots, per poder mantenir aquest model, estan d'acord de renunciar al lideratge ideològic. Es consolida "el tipus ideal de partit polític que gira entorn de la personalitat d'un líder, capaç per si mateix de guanyar les eleccions i al que s'adhereix una clientela personal" (Sotelo, I. "¿Quién moderniza a los modernizadores?". El País 27.Novembre.1986 p.13-14). La proximitat d'unes eleccions activa la potent màquina electoral per concentrar tot el missatge del partit no al programa sinó en la força del cap de llista. L'estil de direcció dominant en els partits estimula la substitució de les formes de decisió col·lectiva per una major concentració del poder en les cúpules partidistes i, en moltes ocasions, la decantació cap a formes de personalisme en la direcció política de l'organització i de les institucions. Fins i tot, en algunes ocasions, la oligarquia política es revesteix d'una certa dimensió pseudo-religiosa i mística les quals, si es donen bons resultats electorals, es proposen com a noves fonts de legitimitat.
El resultat final són uns partits organitzats al voltant d'un nucli dirigent que domina l'aparell polític i una militància que ha delegat el control del partit a un grup de notables coneguts com a "barons" i tots, per poder mantenir aquest model, estan d'acord de renunciar al lideratge ideològic. Es consolida "el tipus ideal de partit polític que gira entorn de la personalitat d'un líder, capaç per si mateix de guanyar les eleccions i al que s'adhereix una clientela personal" (Sotelo, I. "¿Quién moderniza a los modernizadores?". El País 27.Novembre.1986 p.13-14). La proximitat d'unes eleccions activa la potent màquina electoral per concentrar tot el missatge del partit no al programa sinó en la força del cap de llista. L'estil de direcció dominant en els partits estimula la substitució de les formes de decisió col·lectiva per una major concentració del poder en les cúpules partidistes i, en moltes ocasions, la decantació cap a formes de personalisme en la direcció política de l'organització i de les institucions. Fins i tot, en algunes ocasions, la oligarquia política es revesteix d'una certa dimensió pseudo-religiosa i mística les quals, si es donen bons resultats electorals, es proposen com a noves fonts de legitimitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada