En record de l'Àlex Seglers, l'amic absent

M’hauria agradat reprendre el blog transmetent la joia d’unes vacances que han estat felices. Però no puc fer-ho perquè el matí del dimarts 24 d’agost morí el professor Àlex Seglers. Era un bon amic i company de moltes il·lusions. Un càncer incontrolat que l’Àlex havia amagat i dissimulat quasi bé a tothom se l’emportà quan tenia per davant tota una vida plena de possibilitats. La inesperada notícia fou un xoc massa brutal per ser assumida i acceptada. La mort trencà de sobte els nombrosos somnis i projectes que l’Àlex mantenia vius. Perquè l’Àlex era això: un generador d’idees. Tenia el do de proposar sempre nous camins a explorar i de teixir enormes complicitats per fer-ho. En aquest sentit, era un hàbil polític perquè sabia estar i crear acords amb qui fes falta. Al darrera de cadascuna de les seves propostes, tan se val quin fos el seu objectiu, l’Àlex convocava i aplegava els seus amics. Segur que eren les persones adequades per fer reeixir les seves idees.

L’Àlex Seglers era un excel·lent professor universitari amb una important projecció acadèmica. La mort ha aturat les seves enormes potencialitats. Assumia l’acadèmia amb una extraordinària habilitat. Semblava esprémer el temps per tal de poder realitzar tots els seus projectes. Era professor de Dret Eclesiàstic especialitzat en la dimensió política i social de la diversitat religiosa. Reconec que sempre escoltava amb interès els seus punts de vista sobre com afavorir la convivència de les diferents religions en l’espai públic. Era un gran defensor de la laïcitat de les institucions públic. Reivindicava amb convicció la necessitat de progressar en la construcció d’una laïcitat positiva, al mateix temps que defensava l’espai propi i singular que havia de tenir de l’Església catòlica. Era una persona d’una profunda fe cristiana que sabia viure-la i transmetre-la. El seu interès pel fet religiós el portà per diferents llocs del món per veure com les institucions públiques vivien els nous desafiaments del pluralisme religiós. Darrerament estava treballant activament perquè la societat catalana comprengués i integrés amb respecte els catalans musulmans. S’havia anat especialitzant en la integració de l’Islam en les societats occidentals. Les seves iniciatives en aquest sentit eren aportacions fonamentals per edificar la convivència a Catalunya des de la diversitat cultural i religiosa.

Les propostes de l’Àlex naixien d’un profund coneixement intel·lectual dels temes. Les estades acadèmiques a altres països li havien aportat una visió àmplia de la gestió de la diversitat religiosa. La seva producció acadèmica - llibres, articles, conferències, simposis i seminaris – era extraordinària. Tenia temps per tot i tots. Estimava la vida i la compartia amb la Gemma i en Pol. Les seves inquietuds el duien a pensar contínuament noves propostes. No havia acabat de realitzar alguna idea, que ja en pensava una de nova. Sabia com fer participar a altres persones en els seus projectes i crear amb ells enormes complicitats. Reforçava els seus arguments persuasius amb un mig somriure entre melancòlic i irònic gràcies els quals aconseguia construir una xarxa efectiva de complicitat. Era estimat per moltes persones de diferent significació política. Així es demostrà en la presentació del seu darrer llibre La laïcitat quan l’Àlex estigué acompanyat de polítics actius de CiU, PP i PSC. Era un amic sense condicions prèvies.

No tothom entengué per igual la capacitat intel·lectual de l’Àlex. Això el distancià notòriament d’algunes persones que optaren per prescindir i ignorar les seves interessants aportacions alhora d’abordar la gestió de la diversitat religiosa a Catalunya. La solidesa dels seus convenciments, de les seves idees i reflexions, fou el motor de la vida de l’Àlex i era la seva força, però també la seva debilitat. No tothom tenia la perspicàcia intel·lectual de l’Àlex i, més d’un cop, això fou un obstacle que s’interposà en forma de dissonància vital. La fortalesa interior de l’Àlex era sòlida i això feia que alguns cops semblava que anava al seu aire, sense atendre més recomanacions que les que brollaven de la seva capacitat d’anticipar els problemes. En tot, sempre es feia estimar i apreciar. La seva humanitat s’endevinava en la nineta dels seus ulls.

L’Àlex Seglers ens ha deixat obertes vàries línies de recerca i de treball. Segons explicà un amic que l’acompanyà en els darrers moments que l’Àlex, conscient de que la vida se li estava anat, volia deixar lligat com continuar les múltiples línees de treball que havia encetat. El llegat de l’Àlex perdura. La nostra responsabilitat es donar-li continuïtat. És el millor homenatge que podem fer en record de l’amic Àlex Seglers.