L’Evangeli conté algunes dicotomies. Recordo, per exemple, que ens diu que no podem servir a Déu i al diner; o que cal donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar; i així en diverses ocasions. Unes dicotomies són explícites i altres estableixen una prelació en les obediències dels cristians: primer Déu i després el Món. En algunes ocasions s’ha interpretat que existeix una disjuntiva entre la llei de Déu i les lleis dels humans, les dites lleis civils aquelles, aquelles que són el resultat del debat polític i l’aprovació parlamentària. Les teocràcies, les antigues o les actuals, aquestes últimes vigents en les Repúbliques Islàmiques, substitueixen les lleis civils per la transposició de les normatives de conducte extretes dels llibres sagrats. El fonamentalisme, per exemple, no deixa espai a la interpretació no religiosa de les lleis civils.
La proposta alliberadora de Jesús és vèncer el jou de la llei (interpretació humana de la voluntat divina) i traspassar a les persones la responsabilitat de viure la llibertat i assumir la construcció de la societat. La proposta de la Modernitat fou alliberar la pròpia llibertat del jou imposat per les concepcions religioses còmodes amb la cristiandat. Les dues propostes s’orienten en la mateixa direcció. Situar en el centre de la humanitat el valor de la llibertat personal com ha resultat, així ho creiem els cristians, de l’amor de Déu. Així, les persones, alliberades de tota tutela o limitació de la seva llibertat, assumeixen el seu destí de continuar el procés de construcció de la història. Déu acompanya i deixa que siguin els individus els qui assumeixin tot el protagonisme.
La construcció de la societat civil és responsabilitat dels homes i dones de cada temps i neix de l’exercici de la llibertat de prendre les decisions oportunes per atendre les necessitats de cada moment. La religió ja no és la font de legitimitat d’aquestes decisions. Això vol dir, entre altres coses, que la religió no tutela, per exemple, l’activitat legislativa del Parlament. Aquesta és autònom de l’àmbit religiós. No obstant, la fe i les creences, no són alienes a aquesta realitat. Però assumeixen un altre paper. Les religions, a través dels seus fidels, proposen a la societat criteris morals i de vida per orientar les activitats polítiques i socials. Són les persones les que, a través d’aquestes propostes, elaboren la seva consciència política i prenen les decisions oportunes. Així ho fan els parlamentaris. Durant el debat parlamentari les idees es confronten i es contrasten punts de vista i universos ètics. Al final, les lleis aprovades en el Parlament transmeten l’estat moral de la societat.
No obstant, la legitimitat democràtica de les lleis, circumstància totalment inqüestionable en un Estat de Dret, no aporta necessàriament un plus de moralitat a les lleis. Les lleis són moralment acceptables, no per la forma sinó pels seus continguts. És per això que en tota societat democràtic existeix una tensió permanent entre els processos formals de decisió, l’ètica cívica i les morals particular. Les lleis no estableixen criteris morals, aquests es produeixen en altres àmbits de la societat. I les religions són un d’aquests àmbits. Les societats obertes amb valors sòlids han de resoldre aquesta tensió. Per això són pertinents preguntes del tipus: ¿s’han d’acceptar moralment les lleis aprovades democràticament quan xoquen amb l’ètica cívica o les morals particulars?, ¿com reconeixen les morals particulars l’autonomia de les lleis quan es dóna aquest conflicte?, ¿com ajuden aquestes morals particulars a evitar que el conflicte afecti la legitimitat democràtica de les institucions polítiques?, ¿què diuen els responsables religiosos davant d’aquests conflictes?, ¿quan i com ho diuen?, ¿ha d’haver-hi una reserva moral segons quines siguin les decisions preses?, ¿s’ha de garantir l’objecció de consciència quan s’afecti la moral particular?. Aquests, com d’altres preguntes, s’han incorporar a l’agenda política perquè és evident que cada cop més els ciutadans es trobaren davant d’importants dilemes morals. Cal que els polítics i les persones de la religió ajudin a fer-se les preguntes i a construir les respostes.
La proposta alliberadora de Jesús és vèncer el jou de la llei (interpretació humana de la voluntat divina) i traspassar a les persones la responsabilitat de viure la llibertat i assumir la construcció de la societat. La proposta de la Modernitat fou alliberar la pròpia llibertat del jou imposat per les concepcions religioses còmodes amb la cristiandat. Les dues propostes s’orienten en la mateixa direcció. Situar en el centre de la humanitat el valor de la llibertat personal com ha resultat, així ho creiem els cristians, de l’amor de Déu. Així, les persones, alliberades de tota tutela o limitació de la seva llibertat, assumeixen el seu destí de continuar el procés de construcció de la història. Déu acompanya i deixa que siguin els individus els qui assumeixin tot el protagonisme.
La construcció de la societat civil és responsabilitat dels homes i dones de cada temps i neix de l’exercici de la llibertat de prendre les decisions oportunes per atendre les necessitats de cada moment. La religió ja no és la font de legitimitat d’aquestes decisions. Això vol dir, entre altres coses, que la religió no tutela, per exemple, l’activitat legislativa del Parlament. Aquesta és autònom de l’àmbit religiós. No obstant, la fe i les creences, no són alienes a aquesta realitat. Però assumeixen un altre paper. Les religions, a través dels seus fidels, proposen a la societat criteris morals i de vida per orientar les activitats polítiques i socials. Són les persones les que, a través d’aquestes propostes, elaboren la seva consciència política i prenen les decisions oportunes. Així ho fan els parlamentaris. Durant el debat parlamentari les idees es confronten i es contrasten punts de vista i universos ètics. Al final, les lleis aprovades en el Parlament transmeten l’estat moral de la societat.
No obstant, la legitimitat democràtica de les lleis, circumstància totalment inqüestionable en un Estat de Dret, no aporta necessàriament un plus de moralitat a les lleis. Les lleis són moralment acceptables, no per la forma sinó pels seus continguts. És per això que en tota societat democràtic existeix una tensió permanent entre els processos formals de decisió, l’ètica cívica i les morals particular. Les lleis no estableixen criteris morals, aquests es produeixen en altres àmbits de la societat. I les religions són un d’aquests àmbits. Les societats obertes amb valors sòlids han de resoldre aquesta tensió. Per això són pertinents preguntes del tipus: ¿s’han d’acceptar moralment les lleis aprovades democràticament quan xoquen amb l’ètica cívica o les morals particulars?, ¿com reconeixen les morals particulars l’autonomia de les lleis quan es dóna aquest conflicte?, ¿com ajuden aquestes morals particulars a evitar que el conflicte afecti la legitimitat democràtica de les institucions polítiques?, ¿què diuen els responsables religiosos davant d’aquests conflictes?, ¿quan i com ho diuen?, ¿ha d’haver-hi una reserva moral segons quines siguin les decisions preses?, ¿s’ha de garantir l’objecció de consciència quan s’afecti la moral particular?. Aquests, com d’altres preguntes, s’han incorporar a l’agenda política perquè és evident que cada cop més els ciutadans es trobaren davant d’importants dilemes morals. Cal que els polítics i les persones de la religió ajudin a fer-se les preguntes i a construir les respostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada