Aquest diumenge en el suplement Magazine de La Vanguardia hi ha un excel·lent article d’Andrés Trapiello que, amb un llenguatge fàcil, aporta raons per polemitzar amb les tesis sobre la inexistència de Déu de Stephen Hawking. Andrés Trapiello afirma que moltes persones al contemplar la magnificència de la volta del cel es queden impressionades i mudes, amb ganes de conèixer les misterioses lleis que han originat tota aquesta meravella. Tot seguit, aquestes persones es diuen a sí mateixos: “res de tot això es pot haver creat per casualitat. Al darrera dels estels ha d’haver-hi quelcom, no importa el nom que li donem, Déu, per exemple”. Poc després d’aquesta confessió, l’individu sentirà que ell mateix forma part d’aquesta creació i que es mereix participar de la seva joia. Aquesta persona li sorgirà en el fons de la seva existència “les ganes de ser millor, és dir, de estar sotmès a una lleis similars a les que han fet possible que aquest univers nocturn sigui bell, regular e inalterable al llarg dels temps”. En aquest punt, diu Trapiello, “la criatura humana, fràgil i contingent, ha arribat a sentir en el seu interior quelcom de semblant al que pot ser sent només aquell, aquest ésser, no importa el nom que li donem, Déu, per exemple”
Andrés Trapiello diu que a Stephen Hawing, al pensar sobre Déu per esemple, li sobren aquestes vivències perquè considera que la llei de la gravetat i les matemàtiques són suficients per trobar aquests desitjos de ser millors. Malgrat que les raons d’Hawing puguin explicar una part de l’univers, Déu, “seguirà movent-se en el sentiment de moltes persones (...) La ciència no necessita a Déu per fer el seu treball, cert, pel mateix a l’home li és insuficient la ciència per ser feliç”. Per tot això “seguirà(l’home) sentint una nit, sota un cel estelat, el pes de la seva finitud en la seva ànima i un alat desig de ser millor, i serà indiferent el nom que li doni a tot això: armonia, ordre, número, música, bellesa, és a dir, tot allò ¿diví?, ¿sagrat? del que la vida humana no pot prescindir”. Bell article el d’Andrès Trapiello.
Andrés Trapiello diu que a Stephen Hawing, al pensar sobre Déu per esemple, li sobren aquestes vivències perquè considera que la llei de la gravetat i les matemàtiques són suficients per trobar aquests desitjos de ser millors. Malgrat que les raons d’Hawing puguin explicar una part de l’univers, Déu, “seguirà movent-se en el sentiment de moltes persones (...) La ciència no necessita a Déu per fer el seu treball, cert, pel mateix a l’home li és insuficient la ciència per ser feliç”. Per tot això “seguirà(l’home) sentint una nit, sota un cel estelat, el pes de la seva finitud en la seva ànima i un alat desig de ser millor, i serà indiferent el nom que li doni a tot això: armonia, ordre, número, música, bellesa, és a dir, tot allò ¿diví?, ¿sagrat? del que la vida humana no pot prescindir”. Bell article el d’Andrès Trapiello.
No és simplement que la ciència és limitada per parlar de Déu ni tampoc que la ciència no necessiti a Déu per fer el seu treball, sinó que la ciència necessita treballar sense la "hipòtesi Déu". Necessita trobar lleis verificables i que no puguin canviar per una intel.ligència arbitrària. Si un experiment dóna un altre resultat la ciència necessita pensar que és perquè en alguna cosa s'ha equivocat. Donat que la hipòtesi de què un Déu omnipotent pogués haver influit per canviar les lleis per un instant és rebutjada d'entrada, la ciència no és que no pugui arribar a Déu, sinó que necessita funcionar com si no existís. Per tant, la ciència no arriba a Déu no simplement per incapacitat sinó perquè d'entrada l'ha suprimit com hipòtesi. I si no l'ha suprimit, no és ciència (en el sentit positivista del terme). Jaume
ResponElimina