El pensament religiós

En l'article "Mi ciudad y la mezquita", la bona periodista i analista política Barbara Probst Solomon sobre la polèmica mesquita de New York, afirma que “cap líder religiós representa el meu pensament” i reconeix que cal “alliberar-se de la religió”. Tot i la que la segona afirmació proporciona una clau interpretativa de la primera, penso que les persones que ens considerem religioses podem compartir el sentit que expressa la primera afirmació de Barbara Probst Solomon. Els creients no hem d’estar adscrits, sense més, a una corrent ideològica; per més que la fe necessita de les idees per construir un esquema interpretatiu i per comunicar-se. El que identifica a un creient no és la filia a una escola de pensament, sinó el fet de creure el sentit de transcendent que hi ha al darrera de l’experiència de Déu.

És veritat que el fet de que els cristians hàgim de donar raó de la nostre esperança, fa que necessitem expressar-nos a través dels sistemes de pensament. Certament, la fe ha d’expressar-se a través de la cultura i de les formes de pensament existents. Però això no implica la seva adhesió plena a cap forma de pensament en concret. La cristiandat pretenia aquesta identificació, però la cultura moderna aconseguí l’autonomia mútua del món de la raó i el de les creences. La relació de la fe amb la raó és un procés complex, ple de contradiccions i limitacions que han de resoldre’s en la consciència dels creients. El sistemes de pensament, a més d’autònoms del fet religiós, són dinàmics i en evolució. No són sistemes tancats, la qual cosa, quan interactua amb el fet religiós aporta també ambigüitats.

Els creients som persones cridades a la llibertat i al discerniment a fi de poder viure aquest diàleg entre la fe i el pensament. És en aquest sentit com les paraules de Barbara Prost Solomon prenen tota la seva significació. No per abandonar la religió, com diu ella, sinó per assumir que cap dirigent religiós pot pretendre condensar l’experiència religiosa en un sistema únic de pensament. Per exemple, és poc apropiat parlar d’un pensament cristià; més aviat cal referir-se que els cristians són persones que pensen i que, gràcies al diàleg, es defineixen uns referents culturals compartits. De tal manera que, el suposat pensament cristià, és una barreja de diversos tipus de pensament aplicats pels cristians. Per això té tanta importància, com insisteix Benet XVI, recuperar el diàleg entre la fe i la raó. Aquest és el camí a seguir per evitar que les persones religioses, abandonant la llibertat interior concedida per Déu, deixin la seva llibertat de pensament en mans d’alguns dirigents religiosos que, aprofitant-se d’això, eleven a la categoria d’universal el seu sistema particular de pensament.