Subsidiarietat i política

Els cristians podem aportar a l’acció política alguns aspectes propis de la nostra tradició de fe. Una d’elles és la subsidiarietat. L’aplicació d’aquest principi permet reivindicar la mateixa humanització de la política enfront dels possibles abusos per les estructures politiques. Com diu la Doctrina Social de l’Església catòlica la subsidiarietat es compta entre les directrius més constants i característiques de la doctrina social de l’Església. Es diu que la subsidiarietat “hi és present des de la primera gran encíclica social. És impossible promoure la dignitat de la persona si no és tenint cura de la família, dels grups, de les associacions, de les realitats territorials locals, en resum, d’aquelles expressions agregatives de tipus econòmic, social, cultural, esportiu, recreatiu, professional, polític, a les quals les persones donen vida espontàniament i que els possibiliten un creixement social efectiu” (Compendi nº 185). És en aquest l’àmbit de la societat civil on s’expressa, en benefici de l’interès comú, la «subjectivitat creativa del ciutadà».

Per tot això la tradició social de l’Església catòlica promou que “totes les societats d’ordre superior s’han de posar en actitud d’ajuda («subsidium») –i, per tant, de sosteniment, de promoció, de desenvolupament– respecte de les menors. D’aquesta manera, els cossos socials intermedis poden desenvolupar adequadament les funcions que els pertoquen, sense haver-les de cedir injustament a altres agregacions socials de nivell superior, per les quals acabarien essent absorbits i substituïts i veient negada, en darrer terme, la pròpia dignitat i l’espai vital. A la subsidiarietat entesa en sentit positiu, com a ajuda econòmica, institucional, legislativa oferta a les entitats socials més petites, correspon una sèrie d’implicacions en clau negativa, que imposen a l’Estat d’abstenir-se de tot allò que restringiria, de fet, l’espai vital de les cèl·lules menors i essencials la societat. La seva iniciativa, llibertat i responsabilitat no han de ser suplantades” (Compendi nº 186). El principi de la subsidiarietat ha d’orientar les decisions polítiques. Hauria de ser, una acritud constant alhora d’imaginar l’acció de govern per tal que les institucions públiques es situïn en el seu lloc i no ofeguin la riquesa de la iniciativa social.