Després de la invasió musulmana de la Península Ibèrica l'any 711 i l'expulsió de la dinastia Omeia de Damasc en 750, aquests es van establir a al Àndalus, creant l'emirat independent de Còrdova. Els cristians de les zones conquerides es van convertir en dhimmis o protegits, aquest terme engloba jueus i cristians, els quals mereixen protecció i respecte per part dels musulmans, a diferència d'altres pobles pagans. Els dhimmis estaven subjectes a una sèrie de lleis que els obligava a pagar un impost especial, la yizia i se'ls permetia practicar la seva fe sempre que no fessin apologia o denigressin l'islam. Els insults a la fe islàmica es consideraven blasfèmies i estaven penats amb la mort. També es considera (i es segueix considerant) blasfèmia l'apostasia de la fe islàmica. Això incloïa als fills de matrimonis mixts que segons la llei islàmica es consideren automàticament musulmans. Aquesta realitat s’allunya bastant de la imatge tolerant i de bona convivència propagada des de determinats sectors.
El califa cordovès Abd al Rahmán II es proposà convertir Còrdova en una nova Bagdad o Damasc intentant reconstruir l’esplendor reial abbàssida. A tal efecte construí palaus, encunyà monedes, importà articles de luxes, promocionà les persones erudites, els savis, els poetes i els músics. De sobte, els mossàrabs, la població cristiana d’origen hispà visigòtic que vivien en els territoris ocupats pels musulmans, es trobaren enfrontats a una cultura que volia ser hegemònica per la força totalment aliena i en contra dels seus patrons culturals. Aquesta situació d’aculturació forçada no fou acceptada per igual per tots els cristians.
La majoria de la jerarquia cristiana, totalment col·laboracionista amb els invasors i beneficiaria de privilegis que proporcionava aquesta actitud acceptà sense cap resistència els nous paradigmes culturals del califat. No els qüestionà i pretengué que la comunitat cristiana s’hi adaptés. Però hi hagué un sector de cristians, minoritari i acollit bàsicament en els monestirs, que s’oposaren a aquest procés d’aculturació que els portaven, irremeiablement, a sentir-se estrangers a casa seva. La seva terra, la seva cultura, estaven colonitzades intensament per un estrangers. Davant d’aquest procés colonial sorgí un moviment violent de resistència que tingué com a màxims exponents els coneguts màrtirs de Còrdova i alguns intel·lectuals entre els quals destacà sant Eulogi. El seu testimoni demostrà que el procés de convivència no fou un camí ni fàcil ni pacífic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada