Nit de Reis, nit de somnis i il·lusions

Certament, el títol està plegat de tòpics i llocs comuns. Però, és cert. Ho he experimentat en la mirada del meu net que, de forma màgica, m’ha transportat als meus records de que quan jo era nen. Rememoro com els meus ulls no abastaven de mirar les parades de joguines de la Gran Via. Com que hi vivia al costat, era freqüent passar-hi i fantasiar amb les joguines que hi veia. Hi havia una que sempre em fascinava: els Juegos Reunidos de Geyper. Els quals, a mesura que em feia gran, augmentaven de mida de la caixa i la quantitat de jocs. També recordo una petita piragua de fusta pintada en blau que va acompanyar-me molts anys en els meus banys. Les parades eren un mostrari d’il·lusions. Hi havia moltes més coses que m’atreien i em feien somiar. Qualsevol joguina o bagatel·la era suficient per deixar-me embadalit. 

Recordo amb molt d’afecta aquelles parades. Eren de fusta, de color verd fosc i eren tot un enginy per aprofitar l’espai i ser lleugeres pel transport. Sempre he pensat que eren molt més entranyables que les actuals, més uniformes i homogènies. Tant se val, les de la meva època eren les més maques perquè són les de les meves fantasies. També s’han transformat les joguines. Ara les veig molt diferents a les que tenia o m’il·lusionaven quan jo era petit. Les percebo més fredes, més dissenyades per autodestruir-se en poques setmanes. Crec que han perdut la seva capacitat de ser transformades per la imaginació infantil en altres funcions diferents a les inicials. No obstant, per sort de la pròpia humanitat, els nens no han perdut la seva capacitat d’inventiva i segueixen aprofitant qualsevol recurs per fer crear fantasies. En la meva petita carta als Reis els demano salut pels meus, i també per mi, i que els nens siguin nens força temps. No m’agraden quan el nens creixen artificialment massa de pressa i que adoptin comportament d’adults abans d’hora. Es una llàstima perdre aviat la infantesa. Per això demano ser solidaris amb els nens que, per causa de guerres i altres situacions doloroses provocades pels adults no poden ser nens. La nostra responsabilitat és acollir aquests nens i procurar que tornin a somriure.