L’ofici de viure és molt simple:
estimar als altres, estimar-nos a nosaltres mateixos. Viure és procurar pels
altres, estar atents a la bondat que dóna la felicitat. Aquesta es construeix a
partir de l’amor i és l’amor el que ens aporta el sentit transcendent de la
vida. “Cerqueu el bé i no el mal, si
voleu viure; així el Senyor, Déu de l'univers, serà amb vosaltres, tal com ara
preteneu. Avorriu el mal i estimeu el bé, defenseu la justícia als tribunals”
(Am 5, 14-15)
Els pensaments ens poden
empresonar i condicionar, no només el que fem, sinó també el que som. La nostra
llibertat personal està condicionada per la nostra vida interior. És important
ser sincers amb nosaltres mateixos i mantenir un esperit ferm i noble. “Per què penseu amb dolenteria dins vostre?
Què és més fàcil, dir: "Et són perdonats els pecats", o bé dir:
"Aixeca't i camina"? (Mt 9,4-5)
Per creure no cal tenir la
certesa de que les coses són tal com els sentits ens confirmen, sinó que creiem
perquè tenim una vivència interior que alimenta el nostre convenciment. No
creiem perquè veiem, sinó que creiem per veure les coses amb una mirada
diferent. En el fons, creiem perquè confiem en el testimoni de veritat que ens
aporten les altres persones. “Perquè
m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!” (Jn
20,29)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada