Hi ha moments que cal saber ser astuts. Les discussions humanes es guanyen no per la força, sinó per la solidesa de l’argumentació i la capacitat d’estructurar la dialèctica del debat. No cal deixar-se emportar pels impulsos, sinó confiar en el cap. L’astúcia ens ha de fer veure quines són les idees i paraules a emprar, i el moment de fer-les servir. “Llavors Pau, sabent que allí una part eren saduceus i una altra fariseus, va cridar enmig del Sanedrí: Germans, jo sóc fariseu i fill de fariseus, i l'esperança en la resurrecció dels morts és el motiu pel qual ara em jutgen. Tan bon punt hagué dit això, es va originar un conflicte entre els fariseus i els saduceus, i l'assemblea es dividí” (Ac 22,6-7)
Al fer-nos grans o veure fer-se grans les persones estimades descobrim que cada cop són més dependents dels altres. Mentre les forces del cos aguanten, les persones es senten fortes i capaces de fer moltes coses autònomament. Després, quan passen els anys, aquesta autonomia minva i augmenta la dependència. Hem de saber acceptar aquesta dependència, en alguns casos, i contribuir a tractar amb amor les persones que necessiten els altres per valdre’s. “T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Jn 21,18)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada