La por a la incertesa, la dificultat per gestionar els temors, ens paralitza de fer moltes coses. Volem estar-ne tan segurs o sentir-nos tan protegits, són tantes les garanties autoimposades que al final ens paralitzem per actuar. No sabem moure’ns sense la xarxa protectora i, normalment aquesta no hi és sempre. Hem de ser més decidits i sortir al carrer per fer allò que pensem que hem de fer sense més garanties que les nostres conviccions. La gran protecció vindrà de la nostra seguretat interior, font de fortalesa i consol davant les dificultats. “No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits” (Mc 6,8-9).
Hi ha moments de desesperança. Situacions en les quals creiem que estem abandonats a la nostra sort. En aquests instants no recordem els moments de felicitat i desconfiem de poder recuperar la joia de viure. És llavors quan, hem d’atendre les propostes d’esperança que la vida ens dona cada dia, però que el nostre tancament d’esperit impedeix descobrir-les. “Senyor, m'has fet orfe de pau, he oblidat el benestar. M'he dit: «No tinc futur
ni esperança en el Senyor.» Recordar l'abandó i la misèria és per a mi com verí i absenta. Penso i repenso un cop i un altre, i em replego dintre meu. Però vull recordar això que em dona nova esperança”
(Lm 3, 17-21)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada