Estat Islàmic IV. Expansió política de l’Islam

Per comprendre el que representa avui el califat instaurat per l’Estatat Islàmic en l’imaginari musulmà cal entendre com es produí l’expansió política i religiosa de l’Islam als anys immediats de la mort de Mahoma.  El califat fou una institució política, religiosa i militar mou determinant en la consolidació de l’Islam. 

Mahoma no indicà en cap moment de la seva vida qui l’havia de succeir-lo quan morís. Per això, després de la seva mort, l’any 632, s’obrí un període convuls de tensions i baralles internes entre els seus seguidors. Durant quasi bé trenta anys hi hagueren forts enfrontament entre els deixebles de Mahoma per definir que havia d’assumir el lideratge religiós i polític de l’Islam. En un primer moment, els musulmans que vivien a Medina i els de la Meca es posaren d’acord per atorgar el lideratge a Abu-Bakr as-Siddiq amb els títols de d'amir al-muminín, “Príncep dels Creients” i de califa, Successor del Profeta. Amb aquesta decisió s’establí el primer califat (632-634). L’objectiu d’aquest califat fou propiciar una tímida expansió de l’Islam cap a Síria, l'Iraq i Egipte, per una banda, i dedicar els principals esforços militars a combatre la dissidència interna i la submissió d'algunes tribus àrabs que volien estar-ne al marge.

El següent califa, el segon, fou Úmar ibn al-Khattab  entre els anys 634 i 644. Aquest segon califat expandí fortament l’Islam a Egipte, Palestina, Síria,Mesopotàmia i Pèrsia. Tots aquests territoris foren incorporats al control polític dels musulmans de l’Aràbia. Una de les característiques polítiques d’aquest període fou el fet que els territoris conquerits conservaren una important autonomia política. No obstant, aquest circumstància serà la base de futures importants tensions amb els següents califes, especialment amb les estructures sassànides  de Pèrsia. Úmar ibn al-Khattab fou assassinat sense nomenar successor.

Per resoldre el lideratge dels musulmans es nomenà un comitè de sis savis escollí amb el mandat de triar un nou califa. Decidiren nomenar a Uthman ib Affan, marit de dues de les filles de Mahoma, com a tercer califa. Aquest nomenament irrità enormement a Alí ibn Abi-Tàlib, cosí i també gendre de Mahomma, que es considerava amb dret de successió per parentiu amb el profeta. El tercer califa continuà, durant el seu govern entre els anys 644 i 656, l’expansió territorial de l’Islam. Els seus objectius fou la conquesta de nous territoris a Occident i enfortir el domini de l'imperi sassànida, extent el seu control polític fins al gran Khorasan, àmplia regió que abastava l’Iran, l'Afganistan i el Turkmenistan. Pel nord, van ampliar els dominis al voltant de la mar Càspia. Políticament, situà al front dels nous territoris a membres de l’aristocràcia mequinensa, ciutat de Medina, en perjudici de la medinesa, ciutat de Median. Aquest fet creà important tensions. Les decisions polítiques també provocaren conflictes religiosos.  que procurà resoldre enfortint la seva autoritat davant dels musulmans amb la iniciativa de determinar el text definitiu de l'Alcorà. Les tensions internes, polítiques i religioses, junt amb els conflictes derivats pel domini dels botins de guerra i el control polític territorial, motivaren el seu assassinat.

El quart califa havia de ser, inicialment, Alí ibn Abi-Tàlib qui anteriorment ja havia entrat en la disputa successòria. Durant un breu període, entre els anys 656 i 661, assumí el govern polític i religiós dels musulmans. Però els creixent rumors de que Alí havia instigat la mort del tercer califa provocà que apareguessin nombrosos complots contra ell. Finalment esclatà una guerra civil entre els musulmans. Un importat sector de musulmans d’Iraq, crítics i descontents amb algunes decisions de repartiment del poder polític presses pels governs anteriors, defensaven que tots els musulmans tenien els mateixos drets, amb independència de quin fous el seu origen, antiguitat de conversió i o participació en les conquestes. La resta de governadors de les altres províncies musulmanes, així com els seguidors d’Uthman, l’anterior califa, refusaren aquestes crítiques i les propostes de modificar el repartiment del poder polític i religiós.

Davant d’aquest disputes entre musulmans Alí ibn Abi-Tàlib defensà que calia introduir canvis en l’Islam. Proposà, entre altres mesures, ampliar el poder del califa, especialment en l'aspecte religiós, per tal de poder interpretar l'obra de Mahoma en funció de les circumstàncies històriques. L’enfrontament estava servit. A l’entorn d’Alí ibn Abi-Tàlib es formà una àmplia coalició i els dos bàndols s’enfrentaren militarment. Alí ibn Abi-Tàlib guanyà la batalla del Camell, indret prop de Bàssora, (656) i amplià la seva aliança gràcies el suport dels musulmans d’Egipte. Però a Síria, els familiars d'Uthman, l’anterior califa, liderats per Muàwiya ibn Abi-Sufyan, parent d'Uthman i futur fundador de la dinastia Omeya, declararen les hostilitats a Alí ibn Abi-Tàlib bàsicament perquè no volen perdre els privilegis que tenien. Al final d’una una llarga i gens reeixida negociació, els dos exèrcits s’enfrontaren en la batalla de Siffín, vora occidental de l'Èufrates,(657).  Aquesta enfrontament durà tres mesos i fou una batalla pràcticament sense morts, perquè els dos bàndols seguien negociant una sortida política al conflicte. Quan finalment els musulmans siris decidiren entrar en combat, els musulmans iraquians posaren pàgines de l'Alcorà a les seves llances, com a símbol d'una voluntat de treva. Per evitar l’enfrontament armat s’optà per una solució d’arbitratge. Aquesta decisió debilità la coalició d'Alí perquè alguns dels col•ligats s cosideraven que no estaven representats tots els interessos i aspiracions polítiques. Finalment, a conseqüències d’aquestes disputes internes Alí ibn Abi-Tàlib fou assassinat a Kufa, l'any 661. Amb la seva s’acaba el que es considera el primer Califat, el qual està constituït per quatre califes. La fi del quart califat marca també la divisió dels musulmans en dos blocs antagònics: els sunnites i els xiïtes. Mentre els primers donen legitimitat el següent califat omeia, els xiïtes ja no el reconeixen com a legítim.