Avui m’ha sortit una reflexió llarga, més extensa del
normal. El tema s’ho val perquè el conflicte de can Vies altera al model de
convivència que desitjo per la meva ciutat i perquè afecta la honorabilitat i
competència d’un bon amic, en Jordi Martí Galbís, regidor de Sants-Montjuïc,
persona que admiro, respecto i a qui vull transmetre-li la meva solidaritat.
Donada la considerable allargada de la reflexió l’he dividida en dues parts. La
primera està centrada en situar el conflicte de can Vies i la seva projecció
ciutadana. La segona part està dedicada a reflexionar sobre la violència
extrema associada a aquest conflicte i la defensa de l’exercici de l’autoritat
quan les protestes al carrer es fan a cara tapada i de forma violenta.
Els alemanys tenen una paraula, zeitgeist, que
serveix per descriure l’esperit d’una època. ¿Com descriuríem l’esperit d’un
gran ciutat com Barcelona? Del congrés internacional de pastoral de les grans
ciutats, recentment celebrat a Barcelona, he après que hi ha moltes lectures possibles
del que és una ciutat. De totes elles, el meu interès es centrà en descobrir
que una ciutat es pot comprendre com a un conjunt de mons simbòlics que
coexisteixen més que cohabiten. L’encert es troba en saber descobrir-los,
interpretar-los i saber interrelacionar amb ells i entre ells.
Aquest dies la ciutat de Barcelona viu el conflicte de can
Vies que s’està expressant de forma molt violenta per diversos barris. El
consistori barceloní ha decidit, donant compliment a una sentència judicial a
favor de Transports Metropolitans, institució propietària de l’immoble, desallotjar
i enderrocar aquest edifici en el barri de Sants. A partir d’aquest fet el
conflicte ha estat servit. Greus aldarulls han sacsejat, primer el barri i
després a diferents districtes. Aquesta reacció violenta té alguns punts en
comú a la donada en relació al conflicte del barri de Gamonal de Burgos. Ara,
com en aquell moment, les xarxes socials actuen d’eficients amplificadors de
les crides a l’ocupació violenta de l’espai públic; com també serveixen per
criticar aquests fets.
El conflicte de can Vies s’ha portat incubant des de fa més
de 17 anys. Segons diuen els diaris Can Vies era un centre social autogestionat
Can Vies sorgit per l'ocupació, l’any 1997, de dues finques del carrer Jocs
Florals propietat de Transport Metropolitans de Barcelona (TMB) des del 1925
que havien quedat en desús i estaven pendents d'enderroc. Des de llavors, i
mentre l'empresa pública anava fent les gestions per aconseguir-ne el
desallotjament, el centre de can Vies arrelava i consolidava els seus vincles
amb el barri i el seu teixit associatiu. L'Audiència de Barcelona va donar la
raó a TMB el 2012, i el Suprem va desestimar a principi d'any el recurs dels
ocupants i va fixar per l'abril passat el desallotjament, establint que
l'Ajuntament i TMB tenien un mes per fer efectiu, excepte si decidien
suspendre'l. Pel seu treball dilatat en l’àmbit dels moviments populars can
Vives s’havia convertit en una icona simbòlica d’aquests grups.
Avui, l’actual equip de govern recull la interpretació laxa
de l’autoritat manifestada per l’anterior consistori. Durant aquests anys, davant
la inanició de qui tenia la responsabilitat política, judicial i moral del
municipi, ha anat ocupant un espai en el barri i ha fet una oferta cultural de
suplència que ha complagut, primer, a una part dels veïns, i després a diversos
moviments populars alternatius de la ciutat. En aquest sentit, hi hagut una
complicitat entre diferents mons simbòlics de la ciutat que s’han potenciat i
enriquit per l’existència de can Vies. Tot s’ha desenvolupat d’acord un guió
previsible: les complicitats esdevenen aliances sòlides que acaben justificant
un fet que, en els seus inicis, sorgeix al marge de la legalitat. Quan les
autoritats públiques no actuen amb diligència les ocupacions construeixen la
seva legitimitat adduint un interès social en les seves activitats sempre
qualificades de populars. Probablement tenien part de raó, si les seves ofertes
culturals desperten interès en una part del barri. En moltes ocasions, aquestes
ofertes omplen un buit o complementen altres ofertes culturals o associatives
de la ciutat. Especialment, en l’àmbit de polítiques de joventut o de cultura
popular alternativa.
Penso, a partir de les dades que tinc, obtingudes de bona
font i de la lectura de la premsa, que l’actual consistori era conscient de la
realitat històrica de can Vies i volia trobar una sortida al seu ús
integrant-lo en el disseny urbà del barri i de les seves activitats
associatives. En aquests termes anà la negociació entre el consistori i els
ocupants de can Vies. L’oferta municipal era marxar temporalment a un altre
espai, que probablement hauria estat l'antic recinte fabril de Can Batlló,
actualment gestionat per col·lectius veïnals amb el vistiplau municipal, fins
que a Can Vies es fessin les adequacions oportunes per poder tornar-hi. Les
entitats ocupants van rebutjar l'oferta per la seva malfiança vers la
sinceritat del consistori. Difícilment la negociació podria avançar si una de
les parts desconfiava de l’altra. Arribats en aquest punt en el qual la
negociació passa de la raó als sentiments i vivències, era difícil resoldre el
problema i aquest esdevingué el conflicte que ara estem patint tots els
ciutadans de Barcelona.
El que podien haver estat unes plàcides i raonables
negociacions s’ha convertit en una conflicte de convivència urbana. Es quan els
mons simbòlics dels barcelonins s’activen i, en lloc de la coexistència, xoquen
durament. En aquests moment, els paràmetres de judici són uns altres. En primer
lloc, els espais públics ocupats no són, òbviament propietat dels ocupants, ni
els veïns del barri en tenen l’ús exclusiu: són patrimoni del bé comú de la
ciutat. Per això tots els veïns tenim dret a opinar en la mesura que som
protagonistes passius del seu manteniment i ús públic. Un altre element
important de judici és quan, aquest món de relacions entre ocupants i veïns
altera la convivència. En aquest cas, la responsabilitat de vetllar per aquesta
convivència és del consistori qui actua en nom de l’interès general de la
ciutat. Finalment, sorgeix el debat sobre l’ús de la violència repressiva pel
manteniment de l’ordre.
Per normal general els centres ocupats acaben generant
problemes de convivència perquè, tot i la voluntat sincera dels seus ocupants d’oferir
una comprensió alternativa a l’oferta cultural tradicional, aquests centres
actuen d’atractors de persones que no respecten les regles de joc que regulen
la convivència ciutadana. La seva de la realitat és mostrar actituds
alternatives a tot. Es troben en permanent estat d’oposició a tot que estigui
fora de la seva tribu. Quan això passa el conflicte està servit i, les petites
tensions inicials associades a les dificultats d’entendre un estil de vida
alternatiu a la majoria, es converteixen en un marasme de despropòsits que
acaben en tensió extrema urbana que, a la vegada, esdevé un nou atractor perquè
els violents, que ni són antisistema ni alternatius, sinó persones amants de la
violència com a sistema es dediquen al vandalisme urbà com a mitjà d’expressió.
Una petita concessió a la conjuntura. Sempre he tingut el dubte que sota
rostres tapats poden amagar-se interessos polítics amatents d’emprar al seu
favor la violència dels conflictes socials. Es tan fàcil fer-ho, es tan gran la
temptació, ha passat tantes vegades que mai em vindrà de nou que algú
m’expliqui un nou cas de manipulació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada