dimecres, 28 de maig del 2014

Can Vies, quan la violència anul·la el civisme. Part I

Avui m’ha sortit una reflexió llarga, més extensa del normal. El tema s’ho val perquè el conflicte de can Vies altera al model de convivència que desitjo per la meva ciutat i perquè afecta la honorabilitat i competència d’un bon amic, en Jordi Martí Galbís, regidor de Sants-Montjuïc, persona que admiro, respecto i a qui vull transmetre-li la meva solidaritat. Donada la considerable allargada de la reflexió l’he dividida en dues parts. La primera està centrada en situar el conflicte de can Vies i la seva projecció ciutadana. La segona part està dedicada a reflexionar sobre la violència extrema associada a aquest conflicte i la defensa de l’exercici de l’autoritat quan les protestes al carrer es fan a cara tapada i de forma violenta.

Els alemanys tenen una paraula, zeitgeist, que serveix per descriure l’esperit d’una època. ¿Com descriuríem l’esperit d’un gran ciutat com Barcelona? Del congrés internacional de pastoral de les grans ciutats, recentment celebrat a Barcelona, he après que hi ha moltes lectures possibles del que és una ciutat. De totes elles, el meu interès es centrà en descobrir que una ciutat es pot comprendre com a un conjunt de mons simbòlics que coexisteixen més que cohabiten. L’encert es troba en saber descobrir-los, interpretar-los i saber interrelacionar amb ells i entre ells.

Aquest dies la ciutat de Barcelona viu el conflicte de can Vies que s’està expressant de forma molt violenta per diversos barris. El consistori barceloní ha decidit, donant compliment a una sentència judicial a favor de Transports Metropolitans, institució propietària de l’immoble, desallotjar i enderrocar aquest edifici en el barri de Sants. A partir d’aquest fet el conflicte ha estat servit. Greus aldarulls han sacsejat, primer el barri i després a diferents districtes. Aquesta reacció violenta té alguns punts en comú a la donada en relació al conflicte del barri de Gamonal de Burgos. Ara, com en aquell moment, les xarxes socials actuen d’eficients amplificadors de les crides a l’ocupació violenta de l’espai públic; com també serveixen per criticar aquests fets.

El conflicte de can Vies s’ha portat incubant des de fa més de 17 anys. Segons diuen els diaris Can Vies era un centre social autogestionat Can Vies sorgit per l'ocupació, l’any 1997, de dues finques del carrer Jocs Florals propietat de Transport Metropolitans de Barcelona (TMB) des del 1925 que havien quedat en desús i estaven pendents d'enderroc. Des de llavors, i mentre l'empresa pública anava fent les gestions per aconseguir-ne el desallotjament, el centre de can Vies arrelava i consolidava els seus vincles amb el barri i el seu teixit associatiu. L'Audiència de Barcelona va donar la raó a TMB el 2012, i el Suprem va desestimar a principi d'any el recurs dels ocupants i va fixar per l'abril passat el desallotjament, establint que l'Ajuntament i TMB tenien un mes per fer efectiu, excepte si decidien suspendre'l. Pel seu treball dilatat en l’àmbit dels moviments populars can Vives s’havia convertit en una icona simbòlica d’aquests grups.

Avui, l’actual equip de govern recull la interpretació laxa de l’autoritat manifestada per l’anterior consistori. Durant aquests anys, davant la inanició de qui tenia la responsabilitat política, judicial i moral del municipi, ha anat ocupant un espai en el barri i ha fet una oferta cultural de suplència que ha complagut, primer, a una part dels veïns, i després a diversos moviments populars alternatius de la ciutat. En aquest sentit, hi hagut una complicitat entre diferents mons simbòlics de la ciutat que s’han potenciat i enriquit per l’existència de can Vies. Tot s’ha desenvolupat d’acord un guió previsible: les complicitats esdevenen aliances sòlides que acaben justificant un fet que, en els seus inicis, sorgeix al marge de la legalitat. Quan les autoritats públiques no actuen amb diligència les ocupacions construeixen la seva legitimitat adduint un interès social en les seves activitats sempre qualificades de populars. Probablement tenien part de raó, si les seves ofertes culturals desperten interès en una part del barri. En moltes ocasions, aquestes ofertes omplen un buit o complementen altres ofertes culturals o associatives de la ciutat. Especialment, en l’àmbit de polítiques de joventut o de cultura popular alternativa.

Penso, a partir de les dades que tinc, obtingudes de bona font i de la lectura de la premsa, que l’actual consistori era conscient de la realitat històrica de can Vies i volia trobar una sortida al seu ús integrant-lo en el disseny urbà del barri i de les seves activitats associatives. En aquests termes anà la negociació entre el consistori i els ocupants de can Vies. L’oferta municipal era marxar temporalment a un altre espai, que probablement hauria estat l'antic recinte fabril de Can Batlló, actualment gestionat per col·lectius veïnals amb el vistiplau municipal, fins que a Can Vies es fessin les adequacions oportunes per poder tornar-hi. Les entitats ocupants van rebutjar l'oferta per la seva malfiança vers la sinceritat del consistori. Difícilment la negociació podria avançar si una de les parts desconfiava de l’altra. Arribats en aquest punt en el qual la negociació passa de la raó als sentiments i vivències, era difícil resoldre el problema i aquest esdevingué el conflicte que ara estem patint tots els ciutadans de Barcelona.

El que podien haver estat unes plàcides i raonables negociacions s’ha convertit en una conflicte de convivència urbana. Es quan els mons simbòlics dels barcelonins s’activen i, en lloc de la coexistència, xoquen durament. En aquests moment, els paràmetres de judici són uns altres. En primer lloc, els espais públics ocupats no són, òbviament propietat dels ocupants, ni els veïns del barri en tenen l’ús exclusiu: són patrimoni del bé comú de la ciutat. Per això tots els veïns tenim dret a opinar en la mesura que som protagonistes passius del seu manteniment i ús públic. Un altre element important de judici és quan, aquest món de relacions entre ocupants i veïns altera la convivència. En aquest cas, la responsabilitat de vetllar per aquesta convivència és del consistori qui actua en nom de l’interès general de la ciutat. Finalment, sorgeix el debat sobre l’ús de la violència repressiva pel manteniment de l’ordre.


Per normal general els centres ocupats acaben generant problemes de convivència perquè, tot i la voluntat sincera dels seus ocupants d’oferir una comprensió alternativa a l’oferta cultural tradicional, aquests centres actuen d’atractors de persones que no respecten les regles de joc que regulen la convivència ciutadana. La seva de la realitat és mostrar actituds alternatives a tot. Es troben en permanent estat d’oposició a tot que estigui fora de la seva tribu. Quan això passa el conflicte està servit i, les petites tensions inicials associades a les dificultats d’entendre un estil de vida alternatiu a la majoria, es converteixen en un marasme de despropòsits que acaben en tensió extrema urbana que, a la vegada, esdevé un nou atractor perquè els violents, que ni són antisistema ni alternatius, sinó persones amants de la violència com a sistema es dediquen al vandalisme urbà com a mitjà d’expressió. Una petita concessió a la conjuntura. Sempre he tingut el dubte que sota rostres tapats poden amagar-se interessos polítics amatents d’emprar al seu favor la violència dels conflictes socials. Es tan fàcil fer-ho, es tan gran la temptació, ha passat tantes vegades que mai em vindrà de nou que algú m’expliqui un nou cas de manipulació. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada