Vers una nova evangelització

Veient les dificultats de la societat per resoldre satisfactòriament els diversos problemas que incrementen l’exclusió, l’empobriment i la precarització d’amplis sectors es normal que moltes persones es preguntin: ¿serà més humà el futur?.  Avui coneixem part dels costos del creixement: atur, exclusió, precarietat i riscos en són els aspectes més colpidors. Però tant importants com aquests aspectes en són els nous valors que s’estan consolidant. S’incrementa l’individualisme. Hi ha gent que no té temps per anar a votar demà perquè se’n va d’excursió a la muntanya. Les evidencies demostren que la moral de la nova societat és, precisament, no tenir moral. La societat en la qual els cristians vivim la nostra fe està perdent la confiança en les seves possibilitats. Quan Joan XXIII amb el Concili Vaticà II obria les finestres de l'Església al món, els cristians descobrirem una societat que creia en el seu futur i que, malgrat les dificultats del present, volia seguir avançant cap un desenvolupament de les possibilitats humanes. La societat i les persones tenien sentit per si mateixes. Però avui, els signes dels temps en són uns altres.

En la societat hi ha un creixent desinterès pel misteri humà. No es que la secularització de la societat així endurit els cors humans vers Déu. La ciutat secular ha estat engolida per un cultura que només cerca l'èxit personal, el disposar d'una bona targeta de crèdit i fruir del màxim plaer. Es la cultura de la indiferència i de la insolidaritat. Indiferència davant de les discriminacions econòmiques que comporta el desenvolupament econòmic; insolidaritat perquè, malgrat hi ha cada cop més persones que ho estan passant malament, fem com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità: no fem de la solidaritat amb el pobre i marginat l'objectiu de la nostra caritat. Si mirem al nostre entorn podem preguntar-nos: a on són els bons samaritans ?, ¿fa prou la nostre església per estar al costat dels exclosos del sistema?. L’enquesta de la joventut envia senyals d’alarma: els joves desconfien de l’Església, la veuen distant i atrapada en les seves cuites internes.

Els cristians, els seguidors de Jesús, l’Església hauríem d'esdevenir una incomoditat en aquesta nova situació. Mentre una part de la societat satisfeta s'extasia en l'hedonisme i el narcisisme, i ha endurit els cors humans davant el sofriment del pobre, els cristians hauríem de testimoniar la radicalitat de l'amor de Déu i proclamar la possibilitat de l'esperança. Ens cal una nova evangelització. La Bona Nova de Jesús ha de tornar a ésser noticia gràcies al testimoni d'amor de la comunitat cristiana en forma de petites llavors d’esperança pràctica. La fe no es pot viure al marge d'una pràctica constant d'amor que doni credibilitat fidelitat a la nostra afirmació d'ésser fills de Déu i germans de les altres persones. Déu és Pare perquè nosaltres som fills i germans de tota la humanitat. És en aquestes situacions quan ha de sorgir amb força evangèlica com un alenar que esdevé llum del món. Ens cal esdevenir “testimonis de la veritat” de Jesús en el món.