diumenge, 7 de setembre de 2014

Momento català

La majoria de catalans tenen un comportament caïnita. És cosa ben sabuda. Si repasséssim la història bíblica trobaríem altres exemples que ajuden a tipificar alguns dels comportaments que sembren el costumari català. La societat civil i la política estan plenes de situacions en les quals es practiquen totes aquestes antivirtuts que tan bé es defineixen com a poble. Ara, en ocasió el cas del President Jordi Pujol hi hagut exemples clars de tot això. Entorn d’aquest esdeveniment s’han dit moltes coses i, ben segur, encara se’n diran moltes més. Moltes de les opinions expressades insisteixen, des de moltes perspectives, en focalitzar tot el problema en les actuacions de Jordi Pujol i del seu entorn més immediat. Aprofitant aquest esdeveniment es deixen anar moltes insinuacions, s’esmenten comentaris i es fan subterfugis, es parlen de suposicions, es citen confidències i altres detalls sorprenent, però tot gira entorn al mateix: la culpabilitat en tot això només té un nom i les responsabilitats comparteixen un mateix cognom.

¿És així?, ¿l’acarnissament mediàtic no estarà amagant altres responsabilitats? ¿no hi haurà una immensa taca d’oli que afecta a moltes altres respectables persones de la benestant societat catalana?. Ara és l’hora de fer-se les grans preguntes que inspiren el cas del President Pujol. La més evident: ¿perquè el gran i espès silenci d’una part de la societat catalana quan passaven els fets que ara algunes cròniques atribueixen a alguns dels fills d’en Jordi Pujol?, ¿on estava aquesta crítica anys enrera?. Ara resulta que molta gent ho sabia, però tothom callava. ¿Per què callaven?. No eren més que uns covards i uns aprofitats d’una situació que també els beneficiava, i a alguns, força. Sempre recordaré, com a mostra d’actitud exemplar, el que s'explica en la novel·la L’aveu  (La confessió”) escrita pel que fou dirigent comunista txec i viceministre d’exteriors, i antic briagadista a la Guerra Civil, Artur London. El seu comportament ètic denunciant al règim comunista de Txecoslovàquia li comportà l’oprobi dels seus, la persecució i la condemna en el Procés de Praga i l’exili posterior. ¿A Catalunya, la memòria es flaca per recordar el nom d’algú, més enllà d’algun literat i artista, que alcessin la seva veu per denunciar allò que  molts benestant personatges ara s’apressen a dir en veu una mica més alta. Pocs catalans han volgut córrer el risc de quedar fora del sistema per ser coherents i veure afectat el seu pecuni.


Davant les expressions del tipus “jo ja ho sabia”, “havíem de callar”, era clar que es pagava”, “hi havia favoritismes clars, calia haver estat valent i, a la primera sospita o evidència, denunciar els beneficis que reportats pel còmode silenci adoptat en l’oasi català. Ara, el President Jordi Pujol, ens pot ajudar a fer la catarsi col·lectiva necessària que exigeix el moment polític actual. Necessitem superar les complicitats necessàries i evidents practicades en el passat recent. Si hi ha estat possible el malbaratament de recursos públics, com algunes cròniques apunten, era perquè hi havia un sistema pervers que ho permetia i unes persones que guanyaven sempre importants beneficis i altres que, havent tingut responsabilitat de govern, ho miraven cap un altre costat o no tingueren coratge d’abordar el problema. Per això, tant responsable era el que se’n beneficiava com el que pagava i el qui ho permetia perquè en sortia afavoritat; com també el que callava el que sabia Ara és hora de segar ben arran la corrupció del sistema polític a fi que broti de nou l’ètica del bé comú. Però per fer-ho ens cal un gran penediment col·lectiu de tots aquells que per acció o omissió han permès que aquestes coses passessin arribant a l’extrem que s’ha arribat. Si cal, es curatiu i bo saber fer tabula rasa d’aquest lamentable passat. Tenim aquesta oportunitat per tornar a percebre l’orgull i la dignitat de sentir-nos catalans.

Cap comentari:

Publica un comentari