La
majoria de catalans tenen un comportament caïnita. És cosa ben sabuda. Si repasséssim
la història bíblica trobaríem altres exemples que ajuden a tipificar alguns
dels comportaments que sembren el costumari català. La societat civil i la
política estan plenes de situacions en les quals es practiquen totes aquestes
antivirtuts que tan bé es defineixen com a poble. Ara, en ocasió el cas del
President Jordi Pujol hi hagut exemples clars de tot això. Entorn d’aquest
esdeveniment s’han dit moltes coses i, ben segur, encara se’n diran moltes més.
Moltes de les opinions expressades insisteixen, des de moltes perspectives, en focalitzar
tot el problema en les actuacions de Jordi Pujol i del seu entorn més immediat.
Aprofitant aquest esdeveniment es deixen anar moltes insinuacions, s’esmenten
comentaris i es fan subterfugis, es parlen de suposicions, es citen
confidències i altres detalls sorprenent, però tot gira entorn al mateix: la
culpabilitat en tot això només té un nom i les responsabilitats comparteixen un
mateix cognom.
¿És
així?, ¿l’acarnissament mediàtic no estarà amagant altres responsabilitats? ¿no
hi haurà una immensa taca d’oli que afecta a moltes altres respectables persones
de la benestant societat catalana?. Ara és l’hora de fer-se les grans preguntes
que inspiren el cas del President Pujol. La més evident: ¿perquè el gran i
espès silenci d’una part de la societat catalana quan passaven els fets que ara algunes cròniques atribueixen a alguns dels fills d’en Jordi Pujol?, ¿on estava aquesta crítica
anys enrera?. Ara resulta que molta gent ho sabia, però tothom callava. ¿Per què
callaven?. No eren més que uns covards i uns aprofitats d’una situació que
també els beneficiava, i a alguns, força. Sempre recordaré, com a mostra
d’actitud exemplar, el que s'explica en la novel·la L’aveu (La
confessió”)
escrita pel que fou dirigent comunista txec i viceministre d’exteriors, i antic
briagadista a la Guerra Civil, Artur London. El seu comportament ètic
denunciant al règim comunista de Txecoslovàquia li comportà l’oprobi dels seus,
la persecució i la condemna en el Procés de Praga i l’exili posterior. ¿A
Catalunya, la memòria es flaca per recordar el nom d’algú, més enllà d’algun literat
i artista, que alcessin la seva veu per denunciar allò que molts benestant personatges
ara s’apressen a dir en veu una mica més alta. Pocs catalans
han volgut córrer el risc de quedar fora del sistema per ser coherents i veure
afectat el seu pecuni.
Davant
les expressions del tipus “jo ja ho sabia”, “havíem de callar”, “era
clar que es pagava”, “hi havia favoritismes clars, calia haver estat valent
i, a la primera sospita o evidència, denunciar els beneficis que reportats pel còmode
silenci adoptat en l’oasi català. Ara, el President Jordi Pujol, ens pot
ajudar a fer la catarsi col·lectiva necessària que exigeix el moment polític
actual. Necessitem superar les complicitats necessàries i evidents practicades
en el passat recent. Si hi ha estat possible el malbaratament de recursos
públics, com algunes cròniques apunten, era perquè hi havia un sistema pervers
que ho permetia i unes persones que guanyaven sempre importants beneficis i
altres que, havent tingut responsabilitat de govern, ho miraven cap un altre
costat o no tingueren coratge d’abordar el problema. Per això, tant responsable
era el que se’n beneficiava com el que pagava i el qui ho permetia perquè en sortia
afavoritat; com també el que callava el que sabia Ara és hora de segar ben arran
la corrupció del sistema polític a fi que broti de nou l’ètica del bé comú.
Però per fer-ho ens cal un gran penediment col·lectiu de tots aquells que per
acció o omissió han permès que aquestes coses passessin arribant a l’extrem que
s’ha arribat. Si cal, es curatiu i bo saber fer tabula rasa d’aquest lamentable passat. Tenim aquesta oportunitat
per tornar a percebre l’orgull i la dignitat de sentir-nos catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada