Una
cosa és abatre perdius i l’altra, la caça major. Aquesta es perseguir qualsevol
animal salvatge més gran que una guineu ordinària. Hi ha dues maneres de
fer-la. Una és l’acostament i l’altra és la batuda (o munteria). La primera
consisteix a localitzar l'animal, perseguir-lo procurant no ser vist, fer
l'aproximació final i disparar. La batuda es practica per un grup de caçadors
que s'ajuden en la tasca de perseguir i acorralar les peces i, quan troben el
moment oportú aixequen i espanten els animals cap als llocs on es troben la
majoria de caçadors per poder-los abatre. Algunes persones volen convertir la
política a Catalunya en un exercici de caça major.
Ara
ens trobem en la fase de l’acostament. La confessió del President Pujol ha
facilitat iniciar la pacient caça major. Els caçadors del sobiranisme català han
calculat acuradament la seva estratègia. Han esperat molt. Des de fa temps han
tingut el mateix objectiu: associar la independència de Catalunya a la
necessitat de la família Pujol de bandejar els seus negocis de la justícia
espanyola. La tesis era lineal: si Catalunya fos independent la placidesa de
l’oasi català taparia alguns comportaments il·lícits. Finalment el procés
d’acostament està donant els seus fruïts. S’han trobat les pistes i el ministre
d’Hisenda espanyol ho ha verbalitzat. El seu responsable en el Govern de Madrid
afirmà, amb la tranquil·litat de qui es fuma un puro, que el President Jordi
Pujol s’ha fet independentista quan ha sabut que la hisenda espanyola
fiscalitzava les seves comptes. I s’ha quedat tan tranquil.
Un
cop fet l’acostament s’entra de ple en la batuda. Però ara els caçadors són
d’aquí. Res més fàcil que deixar que els propis catalans disparin encertadament
contra la peça de caça major que el govern de Madrid vol abatre: el President
Artur Mas. Nova tesi. Darrera dels possibles tripijocs de la família Pujol
poden haver-hi coses inconfessables que podrien esquitxar a més d’un. Només cal
obrir processos d’investigació per tirar de la manta i a veure que surt. Si tot
va bé, deuen pensar alguns estrategues foranis, els mateixos catalans esbrossaran
el camí de tal manera que, per damunt dels cadàvers polítics del catalanisme
centrat, només sobreviuran els exaltats extrems i, de forma especial, els que
volen arribar i posseir el poder. Llavors tot serà més fàcil: no hi haurà espai
per la política del diàleg i l’acord. Només serà possible la confrontació dura
i pura. Quanta més confrontació millor, així no es podran fer concessions i, en
conseqüència, més rèdits polítics a les espanyes en temps de noves eleccions. En
aquest escenari de la no política només poden sobreviure els que tenen tots els
ressorts del poder i l’exerceixen autoritàriament. Novament els catalans,
tres-cents anys després, haurem continuat perdent.
Quina Gran Veritat diu Jordi,estic rotundament d´acord amb el que dius.El que hem dol de tot plegat es els que es deixen enredar i cauen en aquesta malèfica trampa.
ResponEliminaVisca Catalunya!!!!!