dimecres, 3 de setembre del 2014

La caça major en la política catalana.

Una cosa és abatre perdius i l’altra, la caça major. Aquesta es perseguir qualsevol animal salvatge més gran que una guineu ordinària. Hi ha dues maneres de fer-la. Una és l’acostament i l’altra és la batuda (o munteria). La primera consisteix a localitzar l'animal, perseguir-lo procurant no ser vist, fer l'aproximació final i disparar. La batuda es practica per un grup de caçadors que s'ajuden en la tasca de perseguir i acorralar les peces i, quan troben el moment oportú aixequen i espanten els animals cap als llocs on es troben la majoria de caçadors per poder-los abatre. Algunes persones volen convertir la política a Catalunya en un exercici de caça major.

Ara ens trobem en la fase de l’acostament. La confessió del President Pujol ha facilitat iniciar la pacient caça major. Els caçadors del sobiranisme català han calculat acuradament la seva estratègia. Han esperat molt. Des de fa temps han tingut el mateix objectiu: associar la independència de Catalunya a la necessitat de la família Pujol de bandejar els seus negocis de la justícia espanyola. La tesis era lineal: si Catalunya fos independent la placidesa de l’oasi català taparia alguns comportaments il·lícits. Finalment el procés d’acostament està donant els seus fruïts. S’han trobat les pistes i el ministre d’Hisenda espanyol ho ha verbalitzat. El seu responsable en el Govern de Madrid afirmà, amb la tranquil·litat de qui es fuma un puro, que el President Jordi Pujol s’ha fet independentista quan ha sabut que la hisenda espanyola fiscalitzava les seves comptes. I s’ha quedat tan tranquil.

Un cop fet l’acostament s’entra de ple en la batuda. Però ara els caçadors són d’aquí. Res més fàcil que deixar que els propis catalans disparin encertadament contra la peça de caça major que el govern de Madrid vol abatre: el President Artur Mas. Nova tesi. Darrera dels possibles tripijocs de la família Pujol poden haver-hi coses inconfessables que podrien esquitxar a més d’un. Només cal obrir processos d’investigació per tirar de la manta i a veure que surt. Si tot va bé, deuen pensar alguns estrategues foranis, els mateixos catalans esbrossaran el camí de tal manera que, per damunt dels cadàvers polítics del catalanisme centrat, només sobreviuran els exaltats extrems i, de forma especial, els que volen arribar i posseir el poder. Llavors tot serà més fàcil: no hi haurà espai per la política del diàleg i l’acord. Només serà possible la confrontació dura i pura. Quanta més confrontació millor, així no es podran fer concessions i, en conseqüència, més rèdits polítics a les espanyes en temps de noves eleccions. En aquest escenari de la no política només poden sobreviure els que tenen tots els ressorts del poder i l’exerceixen autoritàriament. Novament els catalans, tres-cents anys després, haurem continuat perdent. 

1 comentari:

  1. Quina Gran Veritat diu Jordi,estic rotundament d´acord amb el que dius.El que hem dol de tot plegat es els que es deixen enredar i cauen en aquesta malèfica trampa.
    Visca Catalunya!!!!!

    ResponElimina