Sit and talk, ja està aquí

Durant mesos, les forces independentistes es situaren darrera la pancarta del Sit and talk. La presió per seure i parlar era molt gran, fins el punt que semblava que aquest era l’objectiu immediat per avançar en el camí de la independència. Per això la reunió del passat dimecres 26 de febrer hauria de ser tinguda com un èxit del moviment independentista. Amb habilitat, especialment pels dirigents d’ERC que han sabut aprofitar la debilitat parlamentària del PSOE, s’ha aconseguit que el govern de l’Estat abandonés la via repressiva per el diàleg. Aquesta dinàmic ha arrossegat tímidament a JxCat els quals han accedit a seure’s a la mesa de diàleg. Tot i que no han de deixar de manifestar la seva desconfiança vers la utilitat del diàleg.

JxCat han aprofitat la primera ocasió que han tingut, com ha estat la votació del sostre de la despesa de l’estat, per desmarcar-se i marcar distancia amb el govern del PSOE i els seus socis en la mesa de diàleg, ERC. Les raons donades per JxCat en aquesta ocasió no deixen de ser força pobres: escarmentar al PSOE. Poques hores desprès, Artur Mas, persona ben escoltada en determinats cercles de JxCat, ha elogiat, davant la plana major del PDCAT, la via més moderada del realisme polític per anar assolint els objectius que permetin avançar cap a la independència. Dos dies després, la majoria d’aquests dirigents que aplaudien el camí de la moderació, aplaudien a Perpinyà les intervencions radicalment oposades a la mesa de diàleg i a l’elogi dels aldarulls de la plaça Urquinaona. El desconcert és tan gran com la divisió d’estratègies dins l’independentisme.