La política s’ha convertit en una
agitació permanent de sentiments i sensacions. Cada cop hi ha menys reflexió,
debat d’idees, coneixement de la realitat i proposta d’alternatives. La
realitat esdevé una referència virtual i el que és real sembla imaginari i l’imaginari
esdevé real. La veritat es difumina sota les mentides dites ràpidament i amb
insistència. La reiteració de la mentida genera veritats. La veritat real ens
és desconeguda. Aquesta situació permet dir al president del Govern espanyol
coses del tipus “Un señor fugado de la
justicia no puede ser presidente de nada”. Argument, paraula més o menys,
idèntica a la que fa servir Inés Arrimadas. La nova estratègia comunicativa és
confondre manipular cognitivament els
ciutadans.
La manipulació cognitiva és fer
creure que Carles Puigdemont és un fugat de la justícia. Però la realitat no és
aquesta. Carles Puigdemont amb alguns consellers se’n van de Catalunya cap a
Catalunya, mentre que altres decideixen quedar-se. Això és el 30 d’octubre.
Pocs dies després, la jutgessa Lamela comença a cridar els consellers i els
empresona. No pot fer el mateix amb els que es troben a Brussel·les. Tot seguit
la jutgessa decreta una ordre europea de recerca i captura i el President i els
consellers decideixen presentar-se davant la justícia belga. Declaren i els
deixen en llibertat. ¿Això és fugir de la justícia?. Mentrestant el govern
espanyol decideix retirar l’ordre europea. I aquí s’acaba la història. El que
no és mentida és la següent afirmació: “Un
senyor president d’un partit condemnat per corrupció no pot ser president de
govern”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada