Els ciutadans Fernández y Vázquez

Els ciutadans Demetrio Fernandez y Miguel Angel Vázquez tenen una particularitat impròpia d’altres ciutadans: que quan parlen no poden ignorar que representen, per responsabilitat, a una institució. El primer és el bisbe de Còrdova i el segon el portantveu del govern d'Andalusia  Els dos han tingut un comportament que altera el marc institucional en el qual han de moure’s. És evident que tot ciutadà té el dret a expressar-se, bé a títol personal o d'acord al rol que desenvolupa. Però, alguns cops, les dues responsabilitats no són exercides de la mateixa manera, especialment en funció de com les opinions afecten a les institucions. Per això, és en aquesta segona accepció quan determinats ciutadans estan sotmesos a l’escrutini públic. Això és el que ha passat en el cas del bisbe de  Còrdova i del portantveu de la Junta.

 

Trobo desafortunades les recents declaracions del portantveu contra el bisbe, com tampoc estic d'acord amb la pastoral d'aquest sobre la família i les dones. En primer lloc, no crec acceptables les paraules, el to i el contingut emprats pel portantveu per rebatre al bisbe. Els desacords i les discrepàncies, quan es donen, s’han d'argumentar i no caure en la desqualificació barroera i populista. Per rebatre un argument cal emprar la intel·ligència i la bona educació, virtuts que el senyor Miguel Àngel Vázquez no ha fet servir. Aquest hauria de respectar el dret del bisbe de Còrdova a expressar-se, sense necessitat d'impedir li a dir el que pensa, perquè això és el que ha demanat quan ha exigit posar-li un morrió. Cal respectar que tothom pugui dir el que pensa, al marge d'estar-hi d'acord o no.

 

Jo no estic d'acord amb la pastoral del bisbe de Còrdova. Manifesto la meva estupefacció pel que ha dit. Però lluitaré perquè ho pugui dir, tot i el meu desacord. Discrepo del contingut de fons de la pastoral perquè considero que la seva opinió, malgrat sigui dita com a bisbe, no es fidel a l’amor i misericòrdia de la Doctrina de l’Església sobre el matrimoni i les dones. Hi ha altres opinions del Magisteri eclesial que es situen en les antípodes del que diu aquest bisbe. Dins de l’Església catòlica, formant part del seu Magisteri, sempre obert a l’ajut de l’Esperit Sant, hi ha veus que han revisat els criteris doctrinals sobre el paper de la dona a la societat a la mateixa institució eclesial i que demanen seguir fent aquesta reflexió. Por sort, aquestes visions són cada cop més àmplies i estan en comunió amb el aporten les mirades obertes de la societat. També em preocupa l’ús que vol fer un sector eclesial que barreja la seva ideologia tancada amb el Magisteri de l’Església catòlica intentant monopolitzar a favor del seu pensament la riquesa de la doctrina eclesial. Per sort, l’Esperit Sant segueix ajudant a l’Església catòlica a trobar el seu paper en el món.

Sociologia religiosa mundial

L’organització Pew Forum ha publicat un estudi mundial sobre la sociologia de les religions a nivell mundial. Es tracta d’una anàlisi estadística efectuada en 230 països durant l’any 2010 i feta pública recentment. Les dades mostren que hi ha 5.8 bilions de persones que professen alguna religió en tot el món. Això representa que el 84% de la població mundial té alguna creença.

Segons aquest estudi hi ha 2.2. bilions de cristians que representen el 32% de la població mundial, 1.6 musulmans que són el 23%, 1 bilió d’hindús (15%), uns 500 milions de budistes (7%) i 14 milions de jueus (0,2%). Uns 400 milions practiquen les denominades religions populars com són les religions xines, dels indis americans, dels aborígens australians, etc... Uns 58% milions de persones (1%) tenen altres religions (fe Baha’í, Jainisme, Sijisme, Sintoisme, etc...) Uns 1,1, bilions (16%) no tenen cap religió. Això vol dir que aquest grup de sense religió representa el tercer grup després dels cristians i dels musulmans.

Fraternitats cristianes

L’evangelització forma part del nucli central de la identitat cristiana i eclesial. A més, davant el retrocés de la rellevància social del cristianisme, l’evangelització és formula com una nova missió eclesial pels propers anys.

Les grans qüestions associades al projecte evangelitzador poden expressar-se com a elements d’un projecte comunicacional: credibilitat de l’evangelitzador alhora de transmetre les creences i vivències; fer-ho de manera entenedora per qui ha de rebre l’anunci de la Bona Nova; el contingut del missatge, en aquest cas la Bona Nova de l’Evangeli; adequar el missatge a les característiques dels diferents receptors; organització de les diferents respostes que suscita el missatge, etc... No tots els cristians entenem aquests elements de la mateixa manera ni els hi donem la mateixa importància. És per això que avui a l’Església no hi ha un sòl projecte evangelitzador, sinó una pluralitat de propostes evangelitzadores.

Per alguns cristians, generalment identificables per la seva ubicació en llocs claus de l’estructura eclesiàstica, el projecte evangelitzador és relativament autònom del conjunt de paràmetres culturals (preocupacions, esperances, conviccions, identitats, etc...) dels possibles receptors; d’altres, generalment persones partícips de comunitats cristianes, l’evangelització només pot partir, precisament, d’aquest factors i la credibilitat de l’anunci es dóna a partir de la coherència del testimoniatge de les creences profundes.

L’evangelització continua movent-se entre dos models contraposats: creure que la Bona Nova es pot anunciar, primer condemnant el món per afirmar, tot seguit, que només en l’església hi ha la salvació i que només uns pocs tenen la interpretació d’aquesta evangelització. O, amb més modèstia històrica, testimoniar, allí on sigui possible i posant-se en les sabates de l’altre, que els cristians tenim unes creences i unes vivències que experimentem com alliberadores i, per tal de confirmar aquesta evangelització, ens apleguem en unes comunitats (fraternitats alliberadores) on això s’intenta viure. Personalment, m’apunto al segon model. 

Estadística de les religions a Espanya

Segons les dades de l'Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya, que depèn del Ministeri de Justícia a Espanya hi ha 5.871 llocs de culte de religions minoritàries. En aquest anàlisi no s’inclouen les parròquies catòliques que només elles representen el 79,6% dels llocs de culte. De les religions minoritàires, els evangèlics tenen 3.353 temples (57,11%) els musulmans 1.227 (20,90%) i els testimonis de Jehovà 712 (12,13%), entre altres. El 61,3% dels llocs de culte es troben en quatre comunitats: Catalunya, Andalusia, Madrid i València. La província de Barcelona és on hi ha més llocs de culte, 829 y Madrid en té 791. En aquestes dues províncies hi ha el 27,4% del total de llocs de culte d’Espanya. Per ciutats Madrid té 402w llocs de culte i Barcelona 247.

A Catalunya hi ha 1148 llocs de culte. Dels quals 677 són evangèlics, 246 musulmans i 124 testimonis de Jehovà, entre altres. A la província de Barcelona hi ha 530 llocs de culte evangèlics, 147 musulmans i 85 testimonis de Jehovà. Les mesquites a Catalunya van en augment. En els darrers sis mesos, hi ha quatre centres de culte islàmics més, han passat de les 242 del mes de juny a les 246 actuals. Ara fa un any hi havia 214 centres de culte musulmà. Dels quals 147 són a la província de Barcelona, 41 a les comarques de Girona, 28 a les de Lleida, i també 30 a les de Tarragona. Catalunya és la comunitat autònoma amb més mesquites a l'Estat espanyol, segons dades de l'Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya, Catalunya en té 246, enfront d'altres comunitats com Andalusia (184) o Madrid (105). A tot l'Estat, almenys registrades oficialment, n'hi ha 1.227.

Tito i Abidal

He vist en la premsa una foto entranyable: Tito Vilanova i Erica Abidal abraçats. Festejaven el retorn del primer als entrenaments. La imatge és bona perquè permet fer-ne pedagogia. Ara que toca viure temps líquids, és reconfortant veure mostres de franquesa i d’amistat. Però, sobre tot, al darrera d’aquests homes hi ha unes vivències que són exemplars. Tots dos han patit i s’han esforçat, i s’esforcen encara, per combatre l’infortuni. La vida de l’Erica Abidal s’ha salvat gràcies a la solidaritat extrema del seu cossí. Ell fou el donant d’un tros de fetge que li ha salvat la vida. Ara estic vivint una història similar i resulta elogiós veure el despreniment màxim que algunes persones tenen per salvar la vida d’altres.

La liquidació dels valors sòlids no ha de comportar la seva eliminació. Cal combatre les hores baixes dels valors que han definit tota una civilització. La millor manera de fer-ho es vivint i exemplificant els nous valors que són vells, perquè formen part de la pròpia identitat de la humanitat. Ens cal reaprendre els valors sòlids que aporten calidesa a l’existència. Aquests valors s’aprenen a partir de persones que esdevenen models. Abans l’hauríem dit models de santedat, pot ser la seva condició de sants està en que ens recorden que els valors de sempre són vius i possibles. Només cal identificar-los i viure’ls. Amb el convenciment, com diu Pau als Romans, que “el Regne de Déu no consisteix pas en tal menjar o tal beguda, sinó en la justícia, la pau i l'alegria que vénen de l'Esperit Sant". I que com molt bé a dit un amic, aquestes paraules ens expliquen que el cel es comença a construir a la terra.

No som una generació perduda

Durant la primavera de 2012 Cristianisme i Justícia va proposar a un grup de Joves una sèrie de trobades per a reflexionar sobre el moment actual. Són joves que van viure amb il·lusió el naixement del 15-M, comparteixen el desig de canvi i el nou llenguatge polític que aquest moviment proposa, però alhora són conscients de les seves debilitats i limitacions. Formen part de la generació de joves millor preparada de la història d'aquest país, i també la que està patint una precarització laboral molt despietada. A partir del seu discerniment, fet des de la seva condició de joves cristians, s’ha proposat la següent reflexió presentada com a propostes de final d'any 2012 de Cristianisme i Justícia amb el títol “No som una generació perduda”.

Es viu un canvi d'època caracteritzat pels següents elements. Primer, les desigualtats són més creixents. Davant d'aquesta situació es reivindica “una caritat i una solidaritat que sentin el problema del pobre com un problema propi, fruit del reconeixement de la comuna identitat humana, i no només com a fruit d’un “neoliberalisme compassiu” que no qüestiona les causes de la pobresa.”. En segon lloc, es constata un esfondrament de les institucions polítiques i una ideologització de la societat. Es donen unes condicions socials i polítiques que dificulten exercir la ciutadania. Els mercats s’han apoderat dels centres de decisió i han afeblit la democràcia. Hi ha una gran polarització ideològica que dificulta poder dialogar en l’àmbit polític i la construcció de consensos i llocs comuns.

La tercera constatació és l’absolutisme tècnic i l’ocàs de l’humanisme. S’afirma que “vivim  en un món que ha magnificat la tècnica i l’economia, com si aquesta fos una ciència exacta generadora de veritats absolutes” i l’evidència que el progrés tècnic no comporta progrés moral. Davant d'aquesta situació es reivindica “la figura del pensador, de l’humanista, del crític. Cal afegir profunditat i rigor intel·lectual a tots els nivells de la societat.”  La següent consideració es refereix a la feblesa dels valors. “Tot se’ns escola entre els dits. Aquesta superficialitat, aquesta cultura de l’efímer associada al dogmatisme del canvi constant, ens fan més vulnerables als vaivens de cada moment”. Això es manifesta amb “l’ asèpsia en el llenguatge, que esdevé eina eufemística que ens fa cecs a la realitat” i en “la inconsistència es plasma també en hàbits com el consum a tots el nivells”.

La darrera reflexió es centra en l’hivern eclesial. Es constata que “els grans relats s’esvaeixen, les grans paraules desperten ironies i, en el millor dels casos, perplexitats. Això afecta, evidentment, les religions. El cristianisme és una opció vital amb una clara pèrdua de legitimitat social”. Aquesta situació provoca que molts cristians sentin amb tristesa que ningú representa a l’Església de Jesús. Per la qual cosa es demana “redescobrir definitivament la vocació cristiana com encarnació enmig del món; cerquem l’expressió d’una fe i una espiritualitat capaces d'integrar totes les dimensions de la persona; i creiem que el cristianisme d'avui hauria d'ésser una utopia engrescadora, una ètica compromesa i una transcendència versemblant”.

Aquests joves no volen sentir-se una generació perduda. Volen estar presents en el món convençuts de que estan cridats a caminar vers un nou horitzó que permeti recuperar la fraternitat, i treballar per allò comú, el que és de tots; per lluitar contra el binomi individualisme/indiferència i crear espais que tinguin cura de la persona en la seva integritat.

La pau, un principi moral fonamental

He trobar força encoratjador el missatge de Benet XVI en la Jornada Mundial de la Pau d’aquest 1 de gener de 2013. Pel Papa cada nou any porta amb si l'esperança d'un món millor. Transcorreguts 50 anys del Concili Vaticà II, que ha contribuït a enfortir la missió de l'Església al món, és encoratjador constatar que els cristians, com a Poble de Déu en comunió amb ell i caminant amb els homes, es comprometen en la història compartint les alegries i esperances, les tristeses i angoixes, anunciant la salvació de Crist i promovent la pau per a tots.

¿Què cal fer en aquest temps caracteritzat per la globalització i sagnants conflictes, i per amenaces de guerra?. Benet XVI afirma que “cal un compromís renovat i concertat en la cerca del ben comú, del desenvolupament de tots els homes i de tot l'home. Causen alarma els focus de tensió i contraposició provocats per la creixent desigualtat entre rics i pobres, pel predomini d'una mentalitat egoista i individualista, que s'expressa també en un capitalisme financer no regulat. A part de les diverses formes de terrorisme i delinqüència internacional, representen un perill per a la pau els fonamentalismes i fanatismes que distorsionen la veritable naturalesa de la religió, cridada a afavorir la comunió i la reconciliació entre els homes”.

Malgrat tot aquesta situació existeixen nombroses iniciatives de pau que enriqueixen el món i són testimoni de la vocació innata de la humanitat cap a la pau. “El desig de pau és una aspiració essencial de cada home, i coincideix en certa manera amb el desig d'una vida humana plena, feliç i assolida”. Per Benet XVI “el desig de pau es correspon amb un principi moral fonamental, a saber, amb el dret i el deure a un desenvolupament integral, social, comunitari, que forma part del disseny de Déu sobre l'home. L'home està fet per a la pau, que és un do de Déu”.