Els ciutadans Fernández y Vázquez

Els ciutadans Demetrio Fernandez y Miguel Angel Vázquez tenen una particularitat impròpia d’altres ciutadans: que quan parlen no poden ignorar que representen, per responsabilitat, a una institució. El primer és el bisbe de Còrdova i el segon el portantveu del govern d'Andalusia  Els dos han tingut un comportament que altera el marc institucional en el qual han de moure’s. És evident que tot ciutadà té el dret a expressar-se, bé a títol personal o d'acord al rol que desenvolupa. Però, alguns cops, les dues responsabilitats no són exercides de la mateixa manera, especialment en funció de com les opinions afecten a les institucions. Per això, és en aquesta segona accepció quan determinats ciutadans estan sotmesos a l’escrutini públic. Això és el que ha passat en el cas del bisbe de  Còrdova i del portantveu de la Junta.

 

Trobo desafortunades les recents declaracions del portantveu contra el bisbe, com tampoc estic d'acord amb la pastoral d'aquest sobre la família i les dones. En primer lloc, no crec acceptables les paraules, el to i el contingut emprats pel portantveu per rebatre al bisbe. Els desacords i les discrepàncies, quan es donen, s’han d'argumentar i no caure en la desqualificació barroera i populista. Per rebatre un argument cal emprar la intel·ligència i la bona educació, virtuts que el senyor Miguel Àngel Vázquez no ha fet servir. Aquest hauria de respectar el dret del bisbe de Còrdova a expressar-se, sense necessitat d'impedir li a dir el que pensa, perquè això és el que ha demanat quan ha exigit posar-li un morrió. Cal respectar que tothom pugui dir el que pensa, al marge d'estar-hi d'acord o no.

 

Jo no estic d'acord amb la pastoral del bisbe de Còrdova. Manifesto la meva estupefacció pel que ha dit. Però lluitaré perquè ho pugui dir, tot i el meu desacord. Discrepo del contingut de fons de la pastoral perquè considero que la seva opinió, malgrat sigui dita com a bisbe, no es fidel a l’amor i misericòrdia de la Doctrina de l’Església sobre el matrimoni i les dones. Hi ha altres opinions del Magisteri eclesial que es situen en les antípodes del que diu aquest bisbe. Dins de l’Església catòlica, formant part del seu Magisteri, sempre obert a l’ajut de l’Esperit Sant, hi ha veus que han revisat els criteris doctrinals sobre el paper de la dona a la societat a la mateixa institució eclesial i que demanen seguir fent aquesta reflexió. Por sort, aquestes visions són cada cop més àmplies i estan en comunió amb el aporten les mirades obertes de la societat. També em preocupa l’ús que vol fer un sector eclesial que barreja la seva ideologia tancada amb el Magisteri de l’Església catòlica intentant monopolitzar a favor del seu pensament la riquesa de la doctrina eclesial. Per sort, l’Esperit Sant segueix ajudant a l’Església catòlica a trobar el seu paper en el món.