El camí de les bones obres

La fe sense obres, és una fe morta “si algú que té fe i no dorm demostrava amb les obres, ¿de què serviria?. A un home així, ¿la fe el podrà salvar?...Si no hi obres, la fe tota sola és morta. Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe” (Jm 2,14-18). La regla benedictina ho diu amb molta contundència “si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres” (Pròleg de la Regla de sant Benet v 22). Novament la claredat de sant Benet il·lumina les possible preguntes que poden fer-nos sobre quines son considerades bones obres.

Com a cristians hem de meravellar-nos de la simplicitat dels camins que ens porten a retrobar-nos amb Déu. En la veu del salmista trobem els elements nuclears que mostren els camins que ens porten el temple a través de les bones obres: “Senyor, qui podrà estar-se a casa teva? Qui podrà viure a la teva muntanya santa?. El qui obra honradament, practica la justícia i diu la veritat tal com la pensa. Quan parla no escampa calúmnies, mai no fa mal al proïsme ni carrega a ningú res infamant” (Sl 15,1-3). Aquest camí és practicable cada dia. Diàriament tenim múltiples ocasions per fer realitat aquestes paraules. Les bones obres que Déu ens demana no són heroïcitats o actuacions espectaculars. Déu ens descriu un camí que puguem recórrer cada dia múltiples vegades. Ben segur que, tal com es deia abans, en el recolliment de la nit podem verificar el realisme d’aquesta proposta.

Consensuar la laïcitat

Les institucions polítiques del nostre país encara presenten alguns components residuals d’un passat confessional. No és fàcil resoldre aquesta qüestió. Qualsevol aproximació al tema obre debats apassionats. És lògic. Perquè el confessionalisme antic s’estructurava sobre la base d’afirmar una religió, la catòlica, i negar totes les altres. El catolicisme s’havia elevat a la categoria de religió d’estat i totes les altres tradicions foren perseguides i represaliades. La democràcia modificà substancialment aquest situació. La primera llei orgànica aprovada per les corts democràtiques fou la de la llibertat religiosa. Però les garanties legals, tot i que ajudaren molt, no impediren les reminiscències del confessionalisme encobert, ni algunes d’aquestes situacions foren masses qüestionades.

Aquesta circumstància ha estimulat pressions de sectors laïcistes que insisteixen reiteradament en aconseguir arribar ràpidament a la laïcitat de les institucions públiques. Com a reacció, alguns sectors de l’Església catòlica perceben aquestes propostes un atac frontal a la seva institució. Ni uns ni altres han donat passos equilibrats per resoldre aquesta tema de forma raonable i en harmonia amb el sentir popular.

El camí per avançar en aquesta direcció ha de fer-se a través del diàleg i emprant el sentit comú. Sabent que, al darrera d’un ús d’elements religiosos, hi ha sentiments, i alguna devoció, arrelada en la cultura tradicional. Qualsevol atac els sentiments enceta tensions emocionals no raonables. No es pot ser frívol alhora d’abordar aquests temes, ni veure qui és més ocurrent. Cal avançar decididament en el desenvolupament de la laïcitat positiva, tal com ha demanat el Tribunal Constitucional o el mateix cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistac. Però cal fer-ho sense excloure a cap dels protagonistes, ni ferir innecessàriament les conviccions de les persones, siguin aquestes religioses o no. El que calen són diàleg i consens, més que lleis i normes.

El món dels musulmans, els musulmans en el món

El centre Pew Research ha fet una nova enquesta sobre l’estat de la situació dels musulmans en el món. És una enquesta feta a partir de més de 38.000 entrevistes cara a cara en més de 80 idiomes amb els musulmans a Europa, Àsia, Orient Mitjà i Àfrica. La profunditat de l’anàlisi permet conèixer quin és l’estat el món dels musulmans.

La primera evidència és que els seguidors de la segona religió amb més adherents del món estan profundament compromesos amb la seva fe i volen que els seus principis conformin la seva vida personal, i també les seves societats i la política en general. En tots els països enquestat, excepte 39, la majoria dels musulmans diuen que l'Islam és l'única fe veritable que condueix a la vida eterna i que la creença en Déu ajuda a ser una persona moral. Molts musulmans també pensen que els seus líders religiosos han de tenir certa influència en els assumptes polítics. I molts expressen el desig que la sharia - la llei islàmica tradicional – sigui considerada com la llei oficial del seu país.

El percentatge de musulmans que diuen que volen que la sharia sigui "la llei oficial de la terra" varia segons el país enquestat. Des del menys del 8% d’Azerbaijan (8%) a la gairebé unanimitat a l'Afganistan (99%). Però les majories sòlides en la majoria dels països enquestats a tot l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica, a l’Àfrica subsahariana, Àsia meridional i Àsia són partidaris de l'establiment de la sharia; així ho creuen el 71% dels musulmans de Nigèria, el 72% a Indonèsia, el 74% a Egipte i el 89% dels musulmans dels territoris palestins.

Tot i aquesta valoració de la sharia, fins i tot en aquells països on hi ha un fort a la seva implantació, la majoria dels musulmans estan a favor de la llibertat religiosa en relació a la pràctica d'altres religions. Al Pakistan, per exemple, tres quartes parts dels musulmans diuen que els no musulmans són molt lliures de practicar la seva religió. No obstant això, el 84% dels musulmans de Pakistan estan a favor de que la sharia sigui la llei del país.  Aquests punts de vista aparentment divergents són possibles en part perquè la majoria dels partidaris de la sharia al Pakistan - com en molts altres països – pensen que la llei islàmica s'ha d'aplicar només als musulmans. Cal puntualitzar que els musulmans de tot el món tenen diferents interpretacions del que significa aplicar la sharia. L'estudi mostra que els musulmans tendeixen a pensar que la sharia ha d’aplicar-se per resoldre conflictes familiars o de propietat. En la majoria dels països enquestats, hi ha poc suport a càstigs severs, com el tall de les mans dels lladres o executar persones que es passen de l'islam a una altra fe. I fins i tot en l'àmbit domèstic, els musulmans difereixen àmpliament sobre el valor moral de la poligàmia, el divorci i la planificació familiar. El suport a l’ús de la sharia com a llei oficial és molt alta en països com el Pakistan (84%) i el Marroc (83%), on la constitució o les lleis bàsiques afavoreixen Islam sobre les altres religions.

En la majoria dels països enquestats, moltes de les dones musulmanes i homes coincideixen que una dona està sempre obligada a obeir al seu marit. De fet, més de nou de cada deu musulmans a l'Iraq (92%), Marroc (92%), Tunísia (93%), Indonèsia (93%), Afganistan (94%) i Malàisia (96%) expressa aquest punt de vista. Alhora, la majoria dels països enquestats diuen que una dona ha de poder decidir per si mateixa si portar un vel.

En general, l'estudi revela que la majoria dels musulmans no veuen cap tensió entre ser una persona religiosa i devota i viure en una societat moderna. Tampoc veuen cap conflicte entre la religió i la ciència. Molts són més partidaris de la democràcia que l'autoritarisme i consideren vàlides les teories evolucionistes. La majoria manifesta gaudir amb les propostes culturals occidentals, cinema, música i televisió - tot i que la majoria pensa la cultura popular occidental soscava la moral pública.

Pocs musulmans donen suport als atemptats suïcides o altres formes de violència contra els civils fets en el nom de l'Islam. El 72% diu que aquests actes no es justifiquen mai però hi una petit percentatge que considera que algun cop cal fer-la servir per defensar l'Islam. Aquestes minories són significatives en alguns països: el 26% a Bangladesh, el 29% a Egipte, el 39% a l'Afganistan i el 40% en els territoris palestins.

Altres resultats mostren que almenys la meitat dels musulmans en la majoria estan preocupats pels grups extremistes religiosos del seu país. Aquestes dades són significatives a Egipte (67%), Tunísia (67%), l'Iraq (68%), Guinea Bissau (72%) i Indonèsia (78%). Estan més preocupats pels extremistes islàmics que pels extremistes cristians. Una majoria aclaparadora de musulmans veuen certes conductes - en particular la prostitució (91%), l'homosexualitat (90%), el suïcidi (88%), l'avortament (77%), l'eutanàsia (74%) i el consum d'alcohol (80%)- com immorals. No obstant això, les actituds cap a la poligàmia, el divorci i el control de la natalitat són més variades. Per exemple, la poligàmia es considera moralment acceptable exceptuant la seva poc valoració pels musulmans de Bòsnia i Hercegovina i Azerbaidjan (4%), als territoris palestins (48%) i Malàisia (49%), mentre que es àmpliament acceptada a per la gran majoria de musulmans de diversos països a l'Àfrica subsahariana, com Senegal (86%) i Níger (87%).

Pocs musulmans consideren que hi hagi conflictes reals entre els més observants de la religió i els musulmans menys observants. En la majoria de països els musulmans creuen que sí que hi ha alguna tensió entre sunnites i els xiïtes; però on això és molt evident és al Pakistan (34%) i el Líban (38%). Els musulmans de l’Àfrica subsahariana són més propensos, molt més que els musulmans d’altres països, a afavorir les trobades interreligioses i estar informats sobre les altres religions. No obstant això, un percentatge important dels musulmans a l'Àfrica subsahariana perceben que existeix l'hostilitat entre musulmans i cristians. A Guinea Bissau, per exemple, el 41% dels musulmans diuen que la majoria o molts cristians són hostils cap als musulmans, i el 49% diuen que la majoria o molts musulmans són hostils cap als cristians.

En la meitat dels països enquestats, la majoria dels musulmans volen que els líders religiosos tinguin algun tipus d’influència en els assumptes polítics. S’observa que existeix una important minoria de musulmans d’Àsia, Orient Mitjà i Àfrica del Nord que consideren que els líders religiosos han de tenir molta influència política. Per exemple, el 37% dels musulmans a Jordània, el 41% a Malàisia i el 53% a l'Afganistan afirmen que els líders religiosos han de tenir un gran paper en la política.

Trobar la joia al capvespre

Al final del dia, quan la foscor plana sobre la terra, el nostre cor s’hauria d’il•luminar al descobrir que durant el dia hem renovat la nostra fidelitat al seguiment del Crist i hem operat a favor del seu pla. Hem de meditar el que hem fet a la llum de Crist i descobrir les nostres fidelitats, alegrar-nos per elles, i constatar les nostres mancances, i demanar l’ajut misericordiós de Déu per superar les nostres limitacions. Cal contrastar les nostres obres amb l’exemple de Crist. Hem de preguntar-nos que hauria fet Ell en circumstàncies similars. La nostra fe necessita el contrast de la quotidianitat. La regla de sant Benet ens recorda que la fe i les obres formen una unitat indissoluble en la nostra experiència humana “estigueu a punt, doncs! Poseu-vos el cinturó de la veritat, revestiu-vos amb la cuirassa de la justícia, estiguei ben calçats, a punt per anunciar l’evangeli de la pau. Poseu-vos sobretot l’escut de la fe” (Ef 6,14-16a).

La felicitat de sentir-nos en pau interior ha de nodrir la nostra voluntat perquè el proper nou dia sigui un nou exemple d’amor a Crist. L’experiència cristiana ha d’alimentar-se de moments que fa descobrir la presència amorosa de Déu. En el silenci de la nit, després d’haver donat gràcies per haver viscut un dia més de la nostra existència, és una bona ocasió per analitzar el que hem fet i experimentar aquesta doble dimensió de joia i de súplica de perdó. Serà en aquest moment quan descobríem com el Senyor m’ha ensenyat “el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, delícies per sempre” (Sl 16, 11). Aquesta descoberta és la felicitat. Fer la voluntat del Pare és la nostra joia. La nostra pregària sincera es demanar ajut al Pare fer sempre la seva voluntat. Així ho demanem al Pare Nostre. La bona nova que hem d’anunciar al nostre temps és que complir, fer viva la voluntat del Pare en la nostre societat, és font de felicitat. Aquest anunci joiós ha de ser suficient omplir de sentit l’existència de les persones del nostre temps.

Experiència de felicitat

Alguns cristians hem madurat la nostra fe amb una important càrrega d’ascèsi. Dónava la impressió que creure era acceptar una llarga llista de renúncies més enllà de les que comporta el baptisme. Aquesta obsessió per la duresa del camí de la fe impedia comprendre les crides a la felicitat que solquen la majoria dels textos bíblics, per contra es sublimaven els anhels de felicitat que es manifesten espontàniament en els nostres cors. Per sort, la maduració de la meva fe m’ha portat a redescobrir la importància de la felicitat en l’experiència personal i cristiana. És per això que resulta complaent comprovar que en la regla de sant Benet (versets 14-34) els camins que mostra el Senyor són “camins de vida” per què ells ens porten a respondre positivament la pregunta del salmista “qui és l’home que estima la vida que vol viure temps i fruir de benestar?” (Sl 34,13).

A l’horitzó de l’experiència de la fe sant Benet, d’acord amb la més genuïna tradició bíblica, hi situa la felicitat. Per de ser feliços ens proposa un camí extraordinàriament simple: “guarda’t la llengua del mal, que no diguin res de fals els teus llavis. Decanta’t del mal i fes el bé, busca la pau, procura aconseguir-la” (Sl 34,14-15). La seva proposta és un pla de vida realitzable. Testimoniar en la vida les propostes contingues en la regla de sant Benet està a l’abast de tothom. Fent-ho comprovarem que assolim la felicitat perquè Déu estarà al nostre costat, en nosaltres, “quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà; quan cridis auxili; ell et dirà: aquí em tens!” (Is 58,9). Experimentar aquesta proximitat de Déu ha d’omplir-nos de felicitat. De la mateixa manera, ens ha de donar pau, pau interior, saber que el nostre actuar és coherent amb els plans de Déu. Aquest sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos, és font de felicitat. 

Divergències

Percebo que avui és un dia trist. El comentari que vaig escriure ahir en el meu blog m’ha encongit l’ànima i ha trasbalsat els meus sentiments. Després de molts anys de fidelitat a un projecte polític, de neguits compartits i d’estar profundament identificat, i convençut, d’unes propostes polítiques concretes ara hem sento més orfe que mai. He transitat d’un temps en el qual acceptava renunciar a una part del que creia per poder participar d’un projecte compartit a experimentar que les complicitats entusiastes es desfien com una ombra quan és il·luminada. Constato com a plausible, una intuïció que tenia des de fa cert temps, que em trobo situat a la intempèrie del desarrelament polític i comprovo que el temps passat ja no tornarà. He quedat desemparat de la calidesa de saber-me còmplice d’un projecte col·lectiu que, amb encerts i entrebancs, volia apropar la justícia al nostre país i a les seves persones.

Un petit gest, que algú pot considerar insignificant, ha servit per confirmar-me en una intuïció llargament pensada i meditada. Potser ja no estic situat on tant anys considerava que era un espai polític còmode, confortable i coherent amb les meves conviccions. El temps passa, les persones seguim madurant, les institucions avancen i tothom canvia. Amb aquesta transformació es produeixen algunes divergències. Aquests són el resultat natural dels processos de canvi. No cal retreure res, sinó adonar-se quan les adhesions i les il·lusions arriben al seu fi i cal cercar nous horitzons. El camí de la vida és llarg i s’ha d’emprendre amb allò que portem al cap i al cor. Quan alguns dels convenciments trontollen, no és que s’esberlin els fonaments, però tot es torna dèbil sota l’ull del discerniment. Aquesta és la meva situació actual i és la que vull compartir, per ser honest, amb aquelles persones que han confiat en mi.

Anar o no anar a missa, aquesta no és la qüestió

Avui és primer de maig, per això m’hauria agradat parlar del treball i de les esperances de la gent treballadora; però no, he escollit un altre tema. Vull reflexionar sobre la iniciativa legislativa del PSC, proposició de llei, per eliminar tot tret característic de la religió en els actes institucionals que organitzin el Parlament i la Generalitat de Catalunya. Vaig ser director general d'afers religiosos durant l'etapa final del primer tripartit i, en el següent, assessor del President Montilla en temes religiosos. Això vol dir que, durant el govern socialista de la Generalitat vaig poder influir, sempre dins dels meus modestos límits, en la política religiosa de la institució de govern dels catalans. Algunes coses bones es feren en aquest sentit. El govern de Catalunya va estar present en molts actes de caire religiós. Durant aquell període vaig acompanyar al president de la Generalitat a totes les misses de sant Jordi que es feren al Palau de la Generalitat amb la corresponent oposició mediàtica dels sectors laïcistes que no ho veien bé. Ara, quan el PSC no és partit de govern s’ha pres la iniciativa de presentar una proposta de llei per impedir que des de les institucions polítiques catalanes es promoguin actes que donin un tracte preeminent a les religions. L'argument justificatiu, segons he pogut llegir, és “practicar un nacionalcatolicisme vergonyant superat per la història”. Davant de la solidesa d’aquest argument es veu que no en calen més, segons es desprèn del que ha dit qui ha presentat aquesta proposta.

En altres temps, alguns cristians situats en l'univers dels socialistes catalans, hauríem estat consultats sobre què fer davant aquesta situació. La qual pot semblar incoherent amb el mandat constitucional d’independència política respecte les confessions religioses i que, per la tradició del nostre país, afecte de ple a l’Església catòlica. El debat real sobre aquest tema està obert perquè el Tribunal Constitucional ha procurat no orientar el mandat constitucional vers el model de laïcitat excloent sinó que ha introduït la idea de laïcitat positiva. Principi que deixa que els poders polítics vagin més enllà de les paraules i l’omplin de contingut. La reflexió sobre la missa de sant Jordi al Palau de la Generalitat era una bona ocasió per aportar continguts al concepte proposat pel Tribunal Constitucional. ¿Què cal fer en una situació com aquesta? ¿Cóm han d’integrar-se tradicions i costums, algunes d'origen religiós, dins del comportament institucional? ¿Han de participar les altres religions? ¿Qui convoca i convida a l'esdeveniment en el qual hi ha un acte religiós? ¿En l'espai públic han de fer-se actes religiosos? ¿S’han de regular per llei aquests comportaments o existeixen altres mecanismes més desitjables?. Són preguntes que cal fer-se més enllà de l’ocurrència del nacionalcatolicisme.

Considero que la iniciativa dels socialistes catalans és un error. En primer lloc, perquè obvia l’anàlisi seriosa sobre com omplir de contingut real el mandat constitucional a partir de propostes pràctiques. El procés de consolidació de la laïcitat positiva ha de fer-se de forma comprensible per la ciutadania normal i de forma coherent amb el que és la pràctica social habitual. Però també és una errada política per vàries raons. La primera està relacionada amb la congruència de la proposta. Tot i que la iniciativa legislativa proposada pel PSC es limita a les institucions de la Generalitat, per coherència el legislador hauria de procurar que la normativa s’estengués a tot l’àmbit públic. Si és així, ¿com s’aplicaria en els ajuntaments on es donen la majoria de relacions entre l'espai públic i religiós?. Sinó es vol això i l’únic objectiu pretès és treure la missa de Sant Jordi dels programes institucionals de la Generalitat hi ha altres mesures pràctiques no legislatives per aconseguir-ho. Però, portant a l’extrem aquesta lògica d’evitar confusions entre l’espai polític i el religiós, ¿quina festa haurà de celebrar la Generalitat el dia 23 d’abril?, ja que aquest dia es commemora una festa religiosa amb el caràcter de patronatge, també religiós, de Catalunya. Un embolic.

La no confessionalitat de l'estat preservada constitucionalment no pressuposa impedir o prohibir la manifestació natural del caràcter religiós de moltes de les tradicions de la nostra història, així com noves manifestacions culturals que estan influïdes per algun element religiós. Tradicions que, per si fos el cas, estiguessin amenaçades la seva protecció fora responsabilitat pública. La reserva argumental del laïcisme excloent d’algunes persones sobre la presència del fet religiós en l’espai públic, resultat d’una lectura particular de la Il·lustració, contrasta amb la naturalitat com el fet religiós és viu en la cultura política nord-americana hereva també del mateix pensament il·lustrat.

L’altre error polític és obrir un front de perplexitat i d’incomoditat amb l’Església catòlica catalana, principal destinatària de la iniciativa legislativa. Fins ara les relacions entre els socialistes catalans i els catòlics catalans era cordial, d’entesa i cooperació. Hi havia diàleg i coincidència en molts aspectes. Les autoritats eclesiàstiques catalanes s’havien mostrat respectuoses amb les obres de govern dels socialistes catalans, i aquests havien estat sensibles a les necessitats de l’Església catòlica. Això era un fet substantiu que marcava una diferència entre el que passava a Catalunya i, principalment a Madrid, on les tensions eren notòries i evidents. L’anticlericalisme que es respira allí, en part comprensible per l’hostilitat de determinades jerarquies eclesiàstiques, jo mai l’he trobat actiu a Catalunya. Per això la postura presa pel PSC, de la qual en discrepo de dalt a baix, en sorprèn perquè coincideix amb les reflexions que es fan avui des del PSOE sobre aquest tema en relació a la seva comprensió de la laïcitat. La deriva radical impulsada pel PSOE pot perjudicar el pensament del socialisme català en relació al fet religiós. Interpreto aquesta proposta de llei com la renúncia del PSC al que era el seu patrimoni polític respectat i creïble sobre el fet religiós, i un retrocés en el respecte que els socialistes tenien entre el cristians catalans.

Si la deriva laïcista acaba imposant-se en el PSC, sota la iniciativa del seus promotors en l'actual direcció, tinc la impressió que es perdrà la credibilitat aconseguida per aquell entre determinats ambients cristians i alguns d’aquests deixaran d'estar interessats en les propostes del socialisme català. Voldria acabar amb la mateixa pregunta que ha fet un bon amic cristià i vell militant socialista en el seu blog: ¿qui assessora al PSC en aquests temes? Abans sabia quines persones ajudaven a definir la politica d’aquest partit sobre el fet religiós, però ara no sé qui ho fa. En qualsevol cas, no trobo que en aquest tema sigui encertada.