Percebo que avui és un dia trist. El comentari que vaig
escriure ahir en el meu blog m’ha encongit l’ànima i ha trasbalsat els meus
sentiments. Després de molts anys de fidelitat a un projecte polític, de
neguits compartits i d’estar profundament identificat, i convençut, d’unes
propostes polítiques concretes ara hem sento més orfe que mai. He transitat
d’un temps en el qual acceptava renunciar a una part del que creia per poder
participar d’un projecte compartit a experimentar que les complicitats
entusiastes es desfien com una ombra quan és il·luminada. Constato com a
plausible, una intuïció que tenia des de fa cert temps, que em trobo situat a
la intempèrie del desarrelament polític i comprovo que el temps passat ja no
tornarà. He quedat desemparat de la calidesa de saber-me còmplice d’un projecte
col·lectiu que, amb encerts i entrebancs, volia apropar la justícia al nostre
país i a les seves persones.
Un petit gest, que algú pot considerar insignificant, ha
servit per confirmar-me en una intuïció llargament pensada i meditada. Potser
ja no estic situat on tant anys considerava que era un espai polític còmode,
confortable i coherent amb les meves conviccions. El temps passa, les persones
seguim madurant, les institucions avancen i tothom canvia. Amb aquesta
transformació es produeixen algunes divergències. Aquests són el resultat
natural dels processos de canvi. No cal retreure res, sinó adonar-se quan les
adhesions i les il·lusions arriben al seu fi i cal cercar nous horitzons. El
camí de la vida és llarg i s’ha d’emprendre amb allò que portem al cap i al
cor. Quan alguns dels convenciments trontollen, no és que s’esberlin els
fonaments, però tot es torna dèbil sota l’ull del discerniment. Aquesta és la
meva situació actual i és la que vull compartir, per ser honest, amb aquelles
persones que han confiat en mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada