Alguns cristians hem madurat la nostra fe amb una important
càrrega d’ascèsi. Dónava la impressió que creure era acceptar una llarga llista
de renúncies més enllà de les que comporta el baptisme. Aquesta obsessió per la
duresa del camí de la fe impedia comprendre les crides a la felicitat que
solquen la majoria dels textos bíblics, per contra es sublimaven els anhels de
felicitat que es manifesten espontàniament en els nostres cors. Per sort, la
maduració de la meva fe m’ha portat a redescobrir la importància de la
felicitat en l’experiència personal i cristiana. És per això que resulta
complaent comprovar que en la regla de sant Benet (versets 14-34) els camins
que mostra el Senyor són “camins de vida”
per què ells ens porten a respondre positivament la pregunta del salmista “qui és l’home que estima la vida que vol
viure temps i fruir de benestar?” (Sl 34,13).
A l’horitzó de l’experiència de la fe sant Benet, d’acord
amb la més genuïna tradició bíblica, hi situa la felicitat. Per de ser feliços ens
proposa un camí extraordinàriament simple: “guarda’t
la llengua del mal, que no diguin res de fals els teus llavis. Decanta’t del
mal i fes el bé, busca la pau, procura aconseguir-la” (Sl 34,14-15). La
seva proposta és un pla de vida realitzable. Testimoniar en la vida les
propostes contingues en la regla de sant Benet està a l’abast de tothom. Fent-ho
comprovarem que assolim la felicitat perquè Déu estarà al nostre costat, en
nosaltres, “quan invoquis el Senyor, ell
mateix et respondrà; quan cridis auxili; ell et dirà: aquí em tens!” (Is
58,9). Experimentar aquesta proximitat de Déu ha d’omplir-nos de felicitat. De
la mateixa manera, ens ha de donar pau, pau interior, saber que el nostre
actuar és coherent amb els plans de Déu. Aquest sentir-nos en pau amb nosaltres
mateixos, és font de felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada