Sant Pere i sant Pau

La festivitat de demà commemora la figura de dos dels grans homes d’església: l’apòstol Pere i Pau, apòstol sobrevingut després de ser un perseguidor dels cristians. Tots dos evoquen dues maneres d’entendre i viure la fe. Si el primer fou deixeble dels inicis de la predicació de Jesús i aquest li confià la construcció de l’Església; Pau esdevingué el gran artífex de la transformació del cristianisme d’una secta jueva a una religió d’abast universal. Si Pere representava el judaisme pur i instituïu; Pau esdevingué l’home obert dialogant amb les cultures en les quals el cristianisme havia de dialogar i expressar-se.

Tant Pere i Pau son persones que, en un moment determinant prengueren distància amb Jesús. Pere, el deixeble del primer moment, home senzill i de cultura popular, tot i la seva adhesió entusiàstica al projecte de Jesús, no dubte en negar-lo tres vegades. Les seves negacions són fruit d’una por molt humana. Pau, persona culte i de ciutadania cosmopolita, anà més enllà i durant un temps perseguí els cristians sens treva. Inclús participa d’alguna manera en el martiri de sant Esteve. Però després, experimentà un procés de conversió que el portà a canviar la seva vida i les seves adhesions. Pere i Pau es reconciliaren amb Jesús i el trobaren a través del penediment. Aquesta és, entre moltes, una de les lliçons de la vida d’aquests dos grans testimonis del seguiment de Jesús. La fe sempre es necessita viure des de l’actitud del penediment.

Gihadistes made in Spain

Els experts en terrorisme musulmà, Fernando Reinares y Carola García-Calvo, han estudiat el perfil socio-demogràfic dels terroristes gihadistes condemnats o morts en actes terroristes a Espanya entre els anys 1992 i 2012. L’anàlisi ha trobat que tots els terroristes són homes i que les tres quartes parts d’aquests comptaven amb entre 25 i 39 anys quan van ser detinguts o van perdre la vida en algun atemptats. En la seva majoria estaven casats i tenien fills. Vuit de cada deu eren estrangers. Destaquen, sobre el conjunt, els de nacionalitat algeriana i marroquina. Només un 4,8% havia nascut a Espanya. El seu nivell educatiu és divers: hi ha gairebé tants individus sense educació reglada com amb estudis universitaris. Respecte a les seves ocupacions també hi ha una gran diversitat. Es de destacar que un de cada quatre no tenia una ocupació coneguda. El 22,2% comptava amb antecedents penals al Espanya per delictes diferents als terroristes. Set de cada deu es localitzaven, gairebé a parts iguals, en la Comunitat de Madrid o a Catalunya.

Quan en l’estudi es diferencien dos períodes temporals, un de 1995 a 2003 i l’altre de 2004 a 2012 les dades sobre l'evolució del perfil sociodemogràfic dels gihadistes a Espanya adverteixen que un creixement considerablement del percentatge dels individus amb menys de 30 anys i d'estrangers, en particular de marroquins i pakistanesos. S'observa així mateix una progressiva deterioració en el nivell educatiu i una propensió a l'increment dels percentatges corresponents tant a els qui desenvolupen ocupacions laborals de baixa o cap qualificació com els que, abans d’estar implicats en activitats de terrorisme gihadista, havien estat condemnats per delictes de criminalitat ordinària. Finalment, mentre que el nombre de gihadistes a Madrid es manté sense aparents variacions, Catalunya es converteix en un focus cada vegada més rellevant de terroristes.

L’estudi conclou que si aquestes tendències han de ser matisades en relació a una sèrie de variables entre les quals s'inclouen l'edat, la situació administrativa, la nacionalitat, el nivell educatiu i l'ocupació, per exemple, pel fet de que a Espanya estan emergint, en nombre considerable, les segones generacions de musulmans, descendents d'immigrants procedents de països amb societats majoritàriament musulmanes. En aquest sentit i a la llum d'experiències d’altres països, com la del Regne Unit, on determinats segments d'aquestes segones generacions s'han mostrat especialment vulnerables a la incidència dels processos de radicalització gihadista, es pot afirmar que a Espanya ja s’ha traspassat el llindar a partir del qual es genera un apreciable potencial de terrorisme gihadista de caire autòcton, que s’afegeix al que existeix de per se a Ceuta i Melilla. Per tot, els autors afirmen que és urgent implementar un adequat pla de prevenció de la radicalització associada a aquesta expressió del fenomen terrorista.

Comprendre, Hannah Arendt

Hannah Arendt és una magnífica pel·lícula. Ben dirigida i construïda, i magistralment interpretada. Tota ella és un perfecte retrat de la complexa vida d’aquesta pensadora alemanya de religió jueva. Les seves ganes de pensar de forma lliure i no subjecte a cap imposició li portà molts problemes. Ella només volia comprendre, perquè així s’acostava a la dimensió moral dels fets. El seu elogi del pensament era perquè aportava el coneixement, més que saber. Gràcies al coneixement les persones podien entendre el que era el bé i el que era el mal. La vida està plena de decisions morals que no es poden menystenir. El mal, el gran mal, no és només el resultat de grans esdeveniments esfereïdors que el provoquen, sinó el resultat de moltes i continuades decisions que el generen.

La manca de consciència moral com a resultat de la negació del pensament impedeix intuir les conseqüències morals dels actes. Això és el que portà a Hannah Arendt a intentar comprendre a Adolf Eichmann, un criminal nazi jutjat pels jueus, després d’haver estat segrestat a Buenos Aires. Després d’assistir i analitzar tot el judici, Arendt conclou que Eichamann, tot i els horribles crims contra la humanitat en que participà, no era responsable dels seus actes perquè no sabia el que era el bé i el mal. La seva incapacitat per raonar la dimensió moral dels seus actes l’impedia assumir-ne la responsabilitat. Només era un buròcrata que complia pulcrament i amb diligència les ordres. Hannah Arendt arribà a aquesta conclusió perquè, més que jutjar els actes criminals d’Eichmann intentà comprendre el perquè actuà d’aquella manera. La comprensió li permeté descobrir la facilitat de la banalització del mal.

El perill dels nostres dies es perdre la capacitat de comprendre el sentit de les coses i quedar-nos en la superficialitat dels fets. Aquest és el signe dels nostres temps i tots en patim les conseqüències. És el que descriu encertadament Haruki Murakami en la seva novel·la “Kafka a la platja” quan comenta que “les intoleràncies, els teories que no saps d’on surten, les paraules buides, els ideals usurpats, els sistemes anquilosats ... això és el que em fa por” perquè tot això impedeix saber el que està bé i el que no ho està. “Si ets prou valent d’admetre errors de criteri, sempre els pots esmenar. Però els caps quadrats, els intolerants que no tenen imaginació són com paràsits que modifiquen l’organisme receptor, canvien de forma i no es moren mai”. El parasitisme, el gregarisme, l’adulació i altres actituds molt esteses frenen l’autonomia del pensament i impedeixen la reflexió moral.

Les perifèries existencials

Fa uns dies, en ocasió d’un acte centrat en la diòcesi de roma, el papa Francesc, com a bisbe d’aquesta ciutat parlà de l’esperança a les ciutats. Es referí que qualsevol “revolució que vulgui transformar la història, ha de canviar en profunditat el cor humà. Les revolucions que han tingut lloc durant els segles han canviat sistemes polítics i econòmics, però cap d'ells ha canviat realment el cor de l'home. La veritable revolució, la que transforma radicalment la vida”. Aquets revolució només l’ha fet Jesucrist. La trobada amb Jesucrist, va afirmar el papa posant com a exemple a sant Pau, canvia radicalment la seva perspectiva de la vida. Gràcies a la conversió "podem caminar en una nova vida "... “la fe ens diu que només un cor nou, regenerat per Déu, crea un món nou; un cor de "carn" que estima, sofreix i s'alegra amb els altres, un cor ple de tendresa pels quals, en portar gravades les ferides de la vida, senten que estan en la perifèria de la societat. L'amor és la força més gran de transformació de la realitat, perquè esfondra les muralles de l'egoisme i omple les rases que allunyen als uns dels altres”

“A Roma, digué el papa Francesc, hi ha persones que viuen sense esperança i estan immerses en una profunda tristesa, de la qual intenten sortir creient trobar la felicitat en l'alcohol, en les drogues, en els jocs d'atzar, en el poder dels diners, en la sexualitat sense regles. Però així, es deceben encara més i de vegades descarreguen la seva ira cap a la vida amb comportaments violents i indignes de l'home”. Davant d'aquesta realitat poc satisfactòria “podem seguir de braços creuats davant d'aquests germans els nostres sense anunciar-los l'Evangeli”, “nosaltres, que hem trobat en Jesucrist, mort i ressuscitat el sentit de la vida, podem ser indiferents a aquesta ciutat que ens demana, potser inconscientment, una esperança” Per això, continuà el papa, “la millor resposta és l'anunci de l'Evangeli”.

L'Evangeli és per a tots, perquè Déu estima a tots i vol salvar a tots, afirmà Bergoglio, però “hi ha uns destinataris preferent. L'anunci de l'Evangeli està destinat en primer lloc als pobres, als quals sovint manquen del necessari per portar una vida decent: ells són els primers a rebre el missatge gojós que Déu els estima amb predilecció” . Però l'Evangeli, va dir el papa, va més enllà. És per a tots. “aquest anar cap als pobres no significa que hàgim de convertir-nos en paupèrrims o en una espècie de rodamóns espirituals. No, no és això. Significa que hem d'anar cap a la carn de Jesús que sofreix, però la carn de Jesús que sofreix és també la d'aquells que no ho coneixen amb els seus estudis, amb la seva intel·ligència o la seva cultura. Hem d'anar allí. Per això m'agrada usar la frase anar cap a les perifèries, les perifèries existencials. Totes, les de la pobresa física i real i les de la pobresa intel·lectual que també és real. Totes... I allí sembrar la llavor de l'Evangeli, amb la paraula i el testimoniatge”

Catòlics dins la pluralitat

Els cristians hem d’entendre que les nostre propostes són una possibilitat més dins d’una societat plural i diversa. On coexisteixen vàries propostes portadores de sentit. Com a església hem de constatar que no sempre hem sabut acollit prou bé les diferencies, més aviat les hem espantat. Però no ha de ser així. Si volem ser eclesialment intel·ligibles a la raó d’avui hem d’acceptar que cada individu es portador de significats que donen sentit a la vida i junts podem conviure des de la diferencia. Contra el pronòstic de la fi de les religions, les evidències mostres que una de les característiques del moment present és l’emergència del fet religiós com a font de sentit.

Vivim la fe en un context de grans transformacions culturals. La nova modernitat ha comportat una profunda transformació dels valors referents tradicionals. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l'emoció, i la deconstrucció. En aquest context l'Església catòlica s'interroga sobre la seva missió i ha de saber explicar quina la seva proposta de salvació i felicitat. Però hom hem de fer-ho amb un llenguatge renovat, amb actituds coherents entre el que es diu i es fa, i renunciant a aquelles complicitats que desvirtuen i contaminen el missatge de l’Evangeli. 

La fe no s’imposa, es testimonia

La meva fe ha de ser proclamada en diàleg i amb respecte. No vull que s’imposi a ningú, ni la meva ètica ni la meva moral. Però sí que aspiro a poder-la proposar des de la meva església i en llibertat. Vull estar present allí on les persones construeixen el futur; m’agradaria fer-ho amb la mateixa actitud que han mostrat els bisbes catalans en els seus documents pastorals Al servei del nostre poble  o Creure en l'evangeli i anunciar-lo amb nou ardor. El bisbes catalans parlen de proposar i no d’imposar. Aquesta església que acompanya és la que trobo més adequada pels temps que vivim.

Des d’aquesta actitud de testimoni acompanyant l’Església podrà proclamar la nova evangelització amb respecte amb les creences d’altres persones, sense que això impedeixi donar respostes clares i convençudes als interrogants d’aquells individus que cerquen el sentit de la seva existència. La societat ha de respectar aquesta dimensió pública de l’església. Aquest marc de llibertat i respecte mutu és la pedra de toc per saber si la societat nostra és oberta o tancada. El que fa madura una societat és la possibilitat de coexistir la creença amb la no creença. Aquesta convivència és signe de llibertat i democràcia. Però aquesta coexistència ha de manifestar-se a l’espai públic. Per això, és necessària la confessió convençuda i pública de la fe. Fins i tot en aquells àmbits on la realitat sembla negar-la o combatre-la.

Confiar en Déu

El salm 63 diu “em sosté la teva ma” (Sl 63,9). No hem de tenir por de dir-ho i viure d’acord amb aquesta confessió. Afirmar-ho és una confessió d’amor a Déu i de confiança que, malgrat que ens alguns moments pugui sentir-me feble, pobre o dissortat l’amor de Déu em sosté. És una declaració de confiança que neix de l’experiència de l’amor de Déu més enllà dels prejudicis humans. És, en definitiva, estar convençut de viure cada dia, tot i les dificultats, allò que diu la carta als Romans: "esperant contra tota esperança, va creure" (Rm 4,18). És temps d'esperar, és un temps de crida a l’esperança i anunciar que és possible la salvació en tota la seva plenitud. Això és el que hem de procurar transmetre al nostre entorn. Especialment ho hem fer-ho enmig de la plaça pública perquè se'ns entengui i respecti. Cerquem l'esperança amb alegria i convenciment, això és el que hem de proclamar.

Les calamitats del moment present ens podem introduir al pessimisme i a la desesperança. Més d’un cop podem exclamar ¿Déu meu perquè ens has abandonat?. És en aquests moments quan la pregària ens ha de sostenir en el nostre compromís a favor de la justícia del Regne de Déu. El cel nou i la terra nova han de ser possibles aquí, en la terra gràcies al nostre treball a favor de la caritat i la justícia. La nostre tradició ens presenta la vida de l’Església lligada a la història de la salvació; però la nostre responsabilitat, ara i aquí, és mostrar i construir la salvació en la història.