Comprendre, Hannah Arendt

Hannah Arendt és una magnífica pel·lícula. Ben dirigida i construïda, i magistralment interpretada. Tota ella és un perfecte retrat de la complexa vida d’aquesta pensadora alemanya de religió jueva. Les seves ganes de pensar de forma lliure i no subjecte a cap imposició li portà molts problemes. Ella només volia comprendre, perquè així s’acostava a la dimensió moral dels fets. El seu elogi del pensament era perquè aportava el coneixement, més que saber. Gràcies al coneixement les persones podien entendre el que era el bé i el que era el mal. La vida està plena de decisions morals que no es poden menystenir. El mal, el gran mal, no és només el resultat de grans esdeveniments esfereïdors que el provoquen, sinó el resultat de moltes i continuades decisions que el generen.

La manca de consciència moral com a resultat de la negació del pensament impedeix intuir les conseqüències morals dels actes. Això és el que portà a Hannah Arendt a intentar comprendre a Adolf Eichmann, un criminal nazi jutjat pels jueus, després d’haver estat segrestat a Buenos Aires. Després d’assistir i analitzar tot el judici, Arendt conclou que Eichamann, tot i els horribles crims contra la humanitat en que participà, no era responsable dels seus actes perquè no sabia el que era el bé i el mal. La seva incapacitat per raonar la dimensió moral dels seus actes l’impedia assumir-ne la responsabilitat. Només era un buròcrata que complia pulcrament i amb diligència les ordres. Hannah Arendt arribà a aquesta conclusió perquè, més que jutjar els actes criminals d’Eichmann intentà comprendre el perquè actuà d’aquella manera. La comprensió li permeté descobrir la facilitat de la banalització del mal.

El perill dels nostres dies es perdre la capacitat de comprendre el sentit de les coses i quedar-nos en la superficialitat dels fets. Aquest és el signe dels nostres temps i tots en patim les conseqüències. És el que descriu encertadament Haruki Murakami en la seva novel·la “Kafka a la platja” quan comenta que “les intoleràncies, els teories que no saps d’on surten, les paraules buides, els ideals usurpats, els sistemes anquilosats ... això és el que em fa por” perquè tot això impedeix saber el que està bé i el que no ho està. “Si ets prou valent d’admetre errors de criteri, sempre els pots esmenar. Però els caps quadrats, els intolerants que no tenen imaginació són com paràsits que modifiquen l’organisme receptor, canvien de forma i no es moren mai”. El parasitisme, el gregarisme, l’adulació i altres actituds molt esteses frenen l’autonomia del pensament i impedeixen la reflexió moral.