Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. II Una qüestió generacional i de gènere

Des del punt de vista generacional , tots els indicadors evidencien un pes comparativament molt superior de la qüestió religiosa entre els majors de 55 anys i una notable expansió de les posicions més desvinculades de les creences o les pràctiques religioses entre els menors de 35 anys. En aquest sentit , mentre el 23 % dels majors de 55 anys van declarar que la religió era molt important en les seves vides , la proporció dels que opinaven el mateix entre els menors de 35 era del 8% . Les dades revelen que una cosa similar passa amb la pràctica religiosa setmanal: mentre el 31% dels majors de 55 anys declara acudir als oficis religiosos amb aquesta freqüència , aquesta proporció és de tot just el 7% entre els menors de 35 anys. En general , la majoria de la societat espanyola considera que la religió és per a ells menys important del que ho era per als seus pares ( 54% ) o, si escau , igual d'irrellevant ( 9% ). Per contra , són una mica més d'una quarta part ( 28% ) els que declaren que la religió és per a ells tan important com ho era per seus pares i un 7 % els que la perceben com a més important que per als seus progenitors . Tres quartes parts dels menors de 35 anys declaren que la religió és per a ells menys important que per als seus pares o igual de irrellevant.

Els contrastos generacionals són encara més marcats quan observem les taxes de reproducció de l'educació religiosa a l'àmbit familiar. En termes absoluts, són una àmplia majoria ( 58% ) els que han educat o educarien als seus fills seguint els preceptes d'una confessió, davant la proporció dels que no han educat o no educarien als seus fills seguint criteris religiosos ( 39% ). No obstant això , aquesta distribució s'inverteix i fins i tot s'accentua quan observem els resultats de l'indicador en el grup dels menors de 35 anys. Entre els joves, la proporció dels que educarien o educar als seus fills seguint criteris religiosos disminueix al 36 %, mentre que la proporció dels que no han educat o no educarien als seus fills d'acord amb criteris religiosos creix fins al 61 %. Cal assenyalar que són els catòlics i els musulmans els que ofereixen taxes més baixes de reproducció de les seves posicions religioses a través de l'educació de la família -66% i 67% respectivament- , enfront de les altíssimes taxes de reproducció de posicions que refereixen els evangèlics ( 89% ) i els no creients ( 88% ) . Per descomptat, aquestes dades s'han de prendre amb precaució, tenint en compte l' escàs pes proporcional de les religions minoritàries en el conjunt de la mostra.

Continuant amb aquesta aproximació , cal subratllar que tots els indicadors analitzats evidencien importants diferències en el camp de les creences i pràctiques vinculades al gènere . La dones confereixen més importància a la qüestió religiosa que els homes (18%  vs . 11% ) , van amb més regularitat als oficis ( 23% vs . 14% ) , s'expressen més disposades a la reproducció de les seves posicions religioses en l'àmbit familiar ( 62% vs . 53% ) i són practicants en major proporció que els homes (37,2% vs . 25,3%) . en definitiva , el gènere continua sent una variable molt rellevant en la interpretació de la magnitud de les creences i pràctiques religioses, si bé , comparativament , deixa molt poca empremta en la conformació de l'opinió sobre la dimensió convivencial de la diversitat religiosa . En aquest sentit , resulta pertinent subratllar que aquestes diferències significatives entre homes i dones en relació a l'extensió de les seves creences o les seves pràctiques religioses en el privat , no es tradueixen en diferències significatives en les seves opinions sobre qüestions com la ubicació dels centres de culte a les ciutats o l'organització dels cementiris . En aquestes matèries , homes i dones expressen nivells similars de tolerància i obertura .

Enquesta sobre opinions i actituds davant la religió i la seva gestió pública. I Més practicants

La “Fundación Pluralismo y Convivencia” del Ministerio de Justicia del Govern espanyol, en col·laboració amb el Laboratori d’Investigació Social de la Facultat de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid han publicat a través de l’Observatori del Plrualisme religiós a Espanya la “II Encuesta sobre opiniones y actitudes de los españoles ante la dimensión cotidiana de la religiosidad y su gestión pública”.

Els resultats indiquen que sobre les creences i pràctiques religioses, en línies generals, les orientacions de la societat espanyola cap a la qüestió religiosa no han canviat de manera significativa en el període 2011/2012. La majoria dels espanyols es declara creient no practicant (37%). La resta de la societat, el 62% es distribueix en dos grans grups de pes gairebé idèntic: el dels creients practicants (31%) i el dels ateus, agnòstics i indiferents a la qüestió religiosa (31%). Vist aquest resultats es pot afirmar que, a l'any 2012, la societat espanyola és majoritàriament creient (68%), tot i que només una minoria transforma aquestes creences en pràctiques religioses. L’anàlisi de la seqüència anual revela un increment de gairebé 5 punts en la proporció dels creients practicants que semblen provenir de l'activació de les pràctiques religioses en sectors anteriorment creients però no practicants.

En relació a la importància conferida a la qüestió religiosa, els indicadors del 2011 es repeteixen en 2012. La religió és molt important en la vida del 15% dels espanyols, mentre que no té cap importància en la quotidianitat del 24% de ciutadans. Els totals es distribueixen creant una majoria del 53% per als que la religió és poc o gens important en la seva vida, davant d'un 46% de ciutadans que expressen que la religió és molt o bastant important en la seva vida. La investigació sociològica evidencia grans diferències generacionals, que es complementen amb variacions significatives d'acord amb el nivell d'estudis i el gènere.

La castellanització de l’Església catalana

En l’horitzó eclesial proper s’albiren alguns esdeveniments que poden ser fàcilment manipulats en benefici de l’exaltació de temps passats ens els quals l’Església i l’Estat formaven una unitat aparentment indissoluble. La història d’Espanya està farcida de moments en els quals religió i estructures d’estat es potenciaven i necessitaven. Molts de nosaltres ho hem viscut en la biografia personal, però fent una mirada molt llarga sobre el passat es troben situacions similars. Aquests dies he estat garbellant sobre la polèmica entre monjos reformadors observants i claustrals a finals del segle XIV i tot el XV. És evident que, en el transfons d’aquest conflicte també hi ha present aquesta utilització política de la religió i la comoditat d’aquesta per aquest fet.

La casa castellana dels Trastàmara inicià en el segle XIV un projecte polític per Castella que, anant més enllà en el futur del marc territorial del regne castellà, utilitzà l’alenada reformadora de la majoria de monestirs castellans per promoure un projecte polític castellanitzant i centralitzador d’un model d’estat fortament jerarquitzat i cada cop més autoritari. El paradigma reformador dels monjos, necessari per sortir de la seva llarga atonia de vida conventual, aportava el substrat ideològic i emocional per articular el discurs polític dels Trastàmara. Els diferents reis d’aquesta casa volien un model d’estat nou que substituís el que havia servit durant l’època medieval i el paradigma religiós reformador aportà el substrat per aquest canvi polític.

En el segle XV la situació anà en la mateixa direcció. El reformisme monacal, un cop implantat en bona part dels monestirs de Castella, llevat alguna notòria excepció, fou novament utilitzat pel poder polític per exportar el nou paradigma d’estat en altres regnes que foren assimilats progressivament per la corona castellana. Els Reis Catòlics mobilitzaren les seves influències perquè Catalunya s’incorporés al nou projecte de la reforma monacal perquè ella permetria aconseguir també els seus objectius polítics. Les resistències foren notables, tot i el gran esforç fet pel castellà abat Cisneros des del monestir de Santa Maria de Montserrat un cop els monjos catalans foren rellevats, quasi bé tots, per monjos provinents del monestir de San Benito de Valladolid. La oposició dels monestirs catalans representà un greu escull per renovar la força deteriorada vida monàstica de l’època, però fou una efectiva resistència a la castellanització i assimilació de la singularitat catalana del monaquisme de Catalunya. Por sort, els reformadors montserratins, tot i la seva inicial dependència val·lisoletana, es distanciaren del model per la corona de Castella sota l’auspici dels Reis Catòlics i emprengueren un camí propi més autònom.

Durant aquest període la reforma monàstica a Catalunya fou una experiència limitada bàsicament al monestir de Santa Maria de Montserrat i al monestir de Sant Feliu de Guíxols. La figura del reformador abat Cisneros fou, al marge de la seva instrumentalització per la cort castellana, cabdal pel desenvolupament d’una nova espiritualitat que representà una profunda renovació de la vida monacal catalana dels futurs anys. Aquesta petita condensació de la reforma monàstica a Catalunya permet identificar un patró de comportament que s’ha donat amb relativa assiduïtat en la història eclesial del nostre país. 

522 raons per la dignitat

La propera beatificació de 522 catòlics assassinats durant la Guerra Civil està generant una àmplia controvèrsia. Darrerament un grup d’entitats ha promogut un manifest contra aquest esdeveniment. No és cap insult, com diuen els promotors de la campanya contra les beatificacions, que l’Església catòlica honori la memòria d’aquelles persones mortes per la seva fe. Morir per causa de la fe, en l’Església catòlica, té un reconeixement de martiri i es motiu de beatificació. Això és el que farà el 13 d’octubre. La sana consciència laica hauria de respectar aquest acte, tant pel dret que té l’Església en fer-ho com pel que representa de reparació d’una indignitat comesa. Perquè la mort d’aquest 522 persones no és un insult sinó un atac a la dignitat humana, que avergonyeix la consciència cívica i no hauria de deixar indiferent a ningú. No em serveix, ni com excusa intel·lectual, pretendre relativitzar l’assassinat dels catòlics pel paper que havia tingut una part de l’Església durant la II República o en la mateixa insurrecció. No pot ser excusa, perquè al costat d’aquesta església conspiradora hi havia una altra església que estava al costat de les classes populars i era estimada i respectada.

A l’any 1971 a l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans l’Esglèsia catòlica, en la seva proposició 34 deia: “demanem perdó perquè no sempre vam saber ser instruments de reconciliació en el si del nostre poble, dividit per una guerra entre germans”. Era un pas decidit per assumir la seva responsabilitat per haver contribuït activament a donar suport al franquisme. Gràcies a la legitimitat atorgada per la Carta Col·lectiva signada per quasi tots els bisbes de l’època, la guerra i la dictadura franquista camuflaren el seu odi repressiu sota el nom de Creuada. El seu acarnissament fou absolut i cruel. Encara avui moltes famílies busquen els seus morts per poder estar en pau amb la memòria dels seus avantpassat. Els bisbes i sacerdots dels anys 70 del segle passat sense poder fer l’ús exacte dels mots que calia saberen demanaren perdó. Anys després, quan els mots podrien haver estat més acurats el camí iniciat en l’Assemblea Conjunta quedà en via morta exceptuant algunes declaracions excepcionals d’algun prelat.

La indignitat repressiva continuada del franquisme tingué un contrapunt real d’horror en la mort de moltes persones només durant la Guerra Civil per la seva condició de catòlics. Com que no és una qüestió de veure quin bàndol té més morts, el que cal es condemnar qualsevol barbàrie destructiva feta contra qualsevol persona. Els morts de la ira desenfrenada, especialment en els primers mesos de la guerra en el territori republicà també han de ser motiu de condemna. L’odi expressat en aquells moments no és cap excusa per acumular noves animadversions anticlericals. No crec que des de la perspectiva de la laïcitat una persona es pugui trobar còmode amb el manifestat contra les beatificacions. La laïcitat exigeix una valoració suprema de la dignitat humana que els promotors del manifest no saben veure en el gest de les beatificacions. Només puc entendre aquest tipus de posicionaments tan crispats si al darrera d’ells més que una defensa del valor de la laïcitat, el qual jo també defenso, no existís una anticlericalisme i anticatolicisme encobert sempre atent a manifestar-se.

El camí de la reconciliació, gran principi que presidí durant molt anys la política de l’oposició espanyola, que permeté l’Assemblea Conjunta del 1971,  i que fou bàsic per l’èxit de la transició, exigeix la reparació dels odis desencarnats comesos durant la guerra i el franquisme. Per això l’esforç de moltes persones en aconseguir la compensació moral de qualsevol víctima. Aquest camí emprés des de fa uns quants anys ha tingut moltes dificultats que cal denunciar i superar. Tothom, sigui quin sigui les causes de l’horror que patí, té el dret a entrar a formar part de la memòria històrica amb la dignitat que en el seu moment fou manllevada. Sense que això signifiqui negar el mateix dret a altres persones que ho busquen per altres camins. Per això, cal respectar que l’Església catòlica vulgui fer-ho amb aquelles persones que foren assassinades pel simple fet de ser cristianes. Recordo amb molta satisfacció com en la beatificació de Josep Samsó tota la cerimònia estigué presidida per aquesta voluntat de reconciliació de la memòria històrica col·lectiva i d’una història que encara té ferides obertes. Confio que aquest esperit de reconciliació i de perdó serà l’esperit que presidirà l’acte de beatificació del proper 13 d’octubre. 

13TV, una infàmia

Reconec que no veig massa sovint aquesta cadena de televisió. Però aquests dies, especialment a partir del fenomen de la Via Catalana, he volgut conèixer el tractament periodístic que es donava a tota la qüestió catalana. He quedat esgarrifat. No sé avenir-me de la capacitat d’insult i tergiversació que aquesta cadena fa sobre Catalunya, els catalans i tot el que sigui catalanisme. No entenc com la Conferència Episcopal Espanyola, propietària del 55% d’aquesta cadena, pot tolerar aquesta qüestió. Estic avergonyit d’aquesta situació. La infàmia, l’odi i la crispació no són virtuts cristianes. Tot el contrari.

Les Benaurances, guia per orientar l’acció pràctica dels cristians, demanen, entre altres coses, ser pacificadors. L’Evangeli, la norma indiscutible per tot cristià, ens convida a ser persones de pau,d e concòrdia i no afavorir els enfrontaments. La cadena 13TV fa exactament el contrari. Sense cap mena de dubte, els valors i les virtuts que transmeten els diferents informatius d’aquesta televisió no poden ser considerats cristians. Considero que la Conferència Episcopal Espanyola hauria d’exigir, en nom dels propis valors cristians, un gir radical en la línia informativa d’aquesta cadena televisiva. El periodisme incendiari, irritant i incitador de la batussa, estil propi de la COPE anys enrere, ara s’ha apoderat de la televisió del bisbes. Cardenal Rouco, com a president de la Conferència Episcopal, ¿que pensa d’aquesta situació?, ¿per què la tolera? ¿hi està d’acord?. És urgent que doni una resposta convincent a aquestes preguntes.

Mantenir la utopia

Moltes de les mobilitzacions polítiques sovint es sustenten per una apel·lació a un ideal futurible que sembla inconsistent amb la realitat del present. Es diu que es tracten de projeccions utòpiques. Hi ha qui sosté  que si es pensa en el futur de forma insistent i es treball en aquesta direcció aquest futur esdevé present. Així la utopia deixa de ser una visió d’un futur ideal i esdevé una idea mobilitzadora. En aquest punt el profetisme cristià esdevé comprensible per la política i aquesta aporta comprensió per entendre el profetisme.

En el camp polític la profecia cristiana ha de parlar de l'esperança continguda en la utopia. Tota proposta política hauria d'ésser una expressió plausible d'un projecte utòpic situat en perspectiva històrica. La política s’ha de fonamentar en l'esperança i remetre'ns a ella. L'esperança política, en cap moment ha d’estar escindida de l'esperança humana, i s’ha de fonamentar en la creença sincera de la possibilitat d'un temps històric en el qual es compliran el somnis avui desitjats i que són, en part, herència viva del passat. La realització d'aquesta esperança només serà possible si l'acció política manté una actitud decidida, àdhuc en els moments més adversos, a favor de la causa de la pau, de la justícia, de la igualtat i de la solidaritat humana.

La profecia cristiana ha de vetllar perquè la utopia es mantingui viva contínuament dins de la política. Això comporta el do de la paraula profètica exercida dins de la mateixa acció política. Sense por ni vergonya. Els cristians hem de saber donar raó de la nostre esperança fins i tot en l’àmbit de la política. No cal dissimular-la. La utopia exigeix poder ser se reconstruïda a cada instant de la vida a partir d'unes opcions polítiques que aportin credibilitat al propi projecte utòpic i siguin coherents amb els anhels del cristianisme.

Els vint màrtirs de Montserrat

Ben aviat, el proper 13 d’octubre, es celebrarà la beatificació de vint monjos de Montserrat assassinats durant la Guerra Civil. Aquest monjos foren morts per raó de la seva fe. Això justifica plenament la seva beatificació. Altres monjos també moriren en aquesta contesa. Dos en combat o per malaltia com a membres de l’exèrcit franquista, un altre assassinat quan estava adscrit a un altre monestir benedictí i dos més que no es sap massa com fou la seva mort. La sala capitular del monestir de Santa Maria de Montserrat evoca aquest fet amb diversos signes i representacions artístiques. El nom dels monjos morts es troben escrits en un peça de marbre vermellós a l’atri de l’església al costat de l’entrada del monestir. També se’m fa present el record personal de quan de petit feia d’escolanet a la cripta on estaven enterrats els cossos recuperats d’alguns dels monjos màrtirs al costat del sarcòfag de l’abat Marcet. Aquest indret m’infonia un gran respecte de tal manera que alguns cops hi havia baixat tot sol, per l’escala de cargol que ve de la sagristia, per estar-hi un estona per tal d’apreciar el valor del silenci d’aquest lloc.

Durant anys hi hagut un espès silenci que ha contribuït a minorar el perfil humà i cristià d’aquells monjos que donaren la seva vida per causa de la seva fe. He tingut la sensació de que alguns cops tota evocació del seu record es podia mal interpretar com una adhesió a un passat que es volia oblidar. Semblava que la memòria d’aquests màrtirs s’havia de contrapesar amb els nombrosos morts de la repressió franquista. Aquest equilibri del terror paralitzava tota evocació i al final només mereixien l’atenció els morts provocats per el delit venjatiu d’un bàndol: el que havia guanyat la guerra. Sense adonar-nos del mur de silenci que cobria el testimoni martirial d’uns cristians morts per la folia de l’horror de l’altre bàndol.

Per sort, en els darrers anys, l’exercici seré de revisitar el passat, sobretot per recuperar el nom dels fets que ens han forjat la nostra memòria històrica, s’ha parlat decididament de la vàlua d’aquests màrtirs de la fe. Els nostres màrtirs cristians haurien de ser reivindicats també com a propis per a totes les persones que estan contra l’horror de l’odi que mata i aniquila. Aquests màrtirs tenen un lloc destacat en la memòria històrica del nostre poble. El pare Bernabé Dalmau, monjo de Santa Maria de Montserrat, en el llibre Els màrtirs de Montserrat ens aporta prou informació per fer un reconeixement del testimoniatge martirial d’aquest vint monjos. Les seves morts tenen un espai propi al costat d’altres cristians que moriren en circumstàncies similars. Tal com diu el pare Dalmau “la lloança al Senyor i la invitació a la santedat que la beatificació suscita mereixen que a casa nostra sigui coneguda la manera com donaren suprema prova de caritat”. Aquest llibre ens ajuda a conèixer la biografia i les notícies de les morts d’aquests propers beats cristians.