En l’horitzó eclesial proper s’albiren alguns esdeveniments que poden ser fàcilment
manipulats en benefici de l’exaltació de temps passats ens els quals l’Església
i l’Estat formaven una unitat aparentment indissoluble. La història d’Espanya
està farcida de moments en els quals religió i estructures d’estat es
potenciaven i necessitaven. Molts de nosaltres ho hem viscut en la biografia
personal, però fent una mirada molt llarga sobre el passat es troben situacions
similars. Aquests dies he estat garbellant sobre la polèmica entre monjos reformadors
observants i claustrals a finals del segle XIV i tot el XV. És evident que, en
el transfons d’aquest conflicte també hi ha present aquesta utilització política
de la religió i la comoditat d’aquesta per aquest fet.
La casa castellana dels Trastàmara inicià en el segle XIV un projecte polític
per Castella que, anant més enllà en el futur del marc territorial del regne
castellà, utilitzà l’alenada reformadora de la majoria de monestirs castellans
per promoure un projecte polític castellanitzant i centralitzador d’un model d’estat
fortament jerarquitzat i cada cop més autoritari. El paradigma reformador dels
monjos, necessari per sortir de la seva llarga atonia de vida conventual,
aportava el substrat ideològic i emocional per articular el discurs polític
dels Trastàmara. Els diferents reis d’aquesta casa volien un model d’estat nou
que substituís el que havia servit durant l’època medieval i el paradigma religiós
reformador aportà el substrat per aquest canvi polític.
En el segle XV la situació anà en la mateixa direcció. El reformisme
monacal, un cop implantat en bona part dels monestirs de Castella, llevat
alguna notòria excepció, fou novament utilitzat pel poder polític per exportar
el nou paradigma d’estat en altres regnes que foren assimilats progressivament
per la corona castellana. Els Reis Catòlics mobilitzaren les seves influències
perquè Catalunya s’incorporés al nou projecte de la reforma monacal perquè ella
permetria aconseguir també els seus objectius polítics. Les resistències foren
notables, tot i el gran esforç fet pel castellà abat Cisneros des del monestir
de Santa Maria de Montserrat un cop els monjos catalans foren rellevats, quasi
bé tots, per monjos provinents del monestir de San Benito de Valladolid. La oposició
dels monestirs catalans representà un greu escull per renovar la força
deteriorada vida monàstica de l’època, però fou una efectiva resistència a la
castellanització i assimilació de la singularitat catalana del monaquisme de
Catalunya. Por sort, els reformadors montserratins, tot i la seva inicial dependència
val·lisoletana, es distanciaren del model per la corona de Castella sota l’auspici
dels Reis Catòlics i emprengueren un camí propi més autònom.
Durant aquest període la reforma monàstica a Catalunya fou una experiència
limitada bàsicament al monestir de Santa Maria de Montserrat i al monestir de
Sant Feliu de Guíxols. La figura del reformador abat Cisneros fou, al marge de
la seva instrumentalització per la cort castellana, cabdal pel desenvolupament d’una
nova espiritualitat que representà una profunda renovació de la vida monacal
catalana dels futurs anys. Aquesta petita condensació de la reforma monàstica a
Catalunya permet identificar un patró de comportament que s’ha donat amb
relativa assiduïtat en la història eclesial del nostre país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada