Discurs del papa Francesc als catequistes II

¿Què vol dir tornar a partir de Crist? Són tres consideracions, les quals anà desenvolupant el papa Frances

Primer de tot “tornar a sortir des de Crist significa tenir familiaritat amb el seu amor”(...) romandre en el seu amor “estigueu units a mi , com la sarment està unida al cep”. “Si estem units a Ell podem donar fruit , i aquesta és la familiaritat amb Crist” . Romandre en Jesús “és un romandre aferrat a Ell, dins d'Ell, amb Ell, parlant amb Ell” (...) “La primera cosa , per a un deixeble, és estar amb el Mestre, escoltar, aprendre d'Ell I això val sempre , és un camí que dura tota la vida”. “Deixeu-vos mirar pel Senyor” Per això en aquest moment “”aquesta és una pregunta que els deixo : ¿Com visc jo aquest estar amb Jesús ?. (...) “¿Tinc moments en què em mantinc en la seva presència, en silenci, em deixo mirar per Ell ? ¿Deixo que el seu foc revifalli el meu cor ? Si en el nostre cor no existeix la calor de Déu , del seu amor , de la seva tendresa, com podem nosaltres, pobres pecadors, enardir el cor dels altres?”

La segon consideració per tornar a partir de Crist “significa imitar al sortir de si mateix i anar a trobar l'altre. Aquesta és una experiència bonica, i una mica paradoxal”. Per què, “perquè ens col·loca al centre de la pròpia vida ¡Crist es descentralitza!. Mentre més t'uneixes a Jesús i Ell es torna el centre de la teva vida, més Ell et fa sortir de tu mateix, et descentralitza i t'obre als altres. Aquest és el veritable dinamisme d'amor, aquest és el moviment de Déu mateix ! Déu és el centre, però és sempre do de si mateix, relació, vinya que es comunica” (...) Per això “ens transformem si estem units a Crist, (...) Ell ens fa entrar en aquest dinamisme de l'amor. On hi ha veritable vida en Crist, hi ha obertura cap a l'altre, hi ha sortida de si per anar a la trobada de l'altre en el nom de Crist. I aquest és el treball del catequista: sortir contínuament de si per amor, per testimoniar Jesús i parlar de Jesús, predicar Jesús. Però això és important perquè ho fa el Senyor: és precisament el Senyor que ens empeny a sortir”. 

Discurs del papa Francesc als catequistes I

El papa Francesc pronuncià un interessant discurs a un grup de catequistes. Les seves paraules són més que una salutació protocolària, parlen del paper de la catequesi com a centre de l’activitat dels cristians i explica com entén que hauria de ser. Per això considero útil reproduir un petit extracte d’aquest interessant discurs en forma de tres notes consecutives.

“La catequesi és una columna per a l'educació de la fe i es necessiten bons catequistes”(...) Educar en la fe , perquè aquesta creixi. Ajudar a estimar cada vegada més al Senyor ... es construeix l'Església !” No es tracta de treballar com a catequistes, digué el papa, sinó ser catequista. “Catequista és una vocació: ser catequista, aquesta és la vocació , no treballar com a catequista. Entenguin bé , no he dit fer el catequista, sinó ser-ho, perquè envolta la vida”. Recordà unes paraules de Benet XVI "l'Església no creix per proselitisme . Creix per atracció ". ¿Quès el que atrau?, es preguntà el papa Francesc. La seva resposta fou clara: “el testimoni. Ser catequista significa donar testimoni de la fe, ser coherent amb la pròpia vida. I això no és fàcil. No és fàcil”

El papa recordà el que digué sant Francesc d'Assís als seus frares: "prediqueu sempre l'Evangeli i si fos necessari també amb les paraules" . Per això cal “el testimoni : que la gent vegi en les seves vides l'Evangeli , pugui llegir l'Evangeli”. Ser catequistes “requereix amor, amor a Crist cada vegada més fort , amor al seu poble sant . I aquest amor no es compra a les botigues , no es compra ni tan sols aquí a Roma”

¿Què vol dir tornar a partir de Crist? Són tres consideracions, les quals anà desenvolupant el papa Francesc.

Convocats en la diàspora

M’ha sorprés trobar en les xarxes socials comentaris elogiosos al que ha dit el papa Francesc en les recents entrevistes. Algunes persones han manifestat que preguen perquè el papa pugui tirar endavant els seus propòsits. El que més ha impressionat es llegir els comentaris d’algun amic que reconeix, quasi amb estupefacció, que s’han descobert resant un Parenostre perquè el papa Francesc pugui fer tot allò que ha dit. Ràpidament el seu missatge ha estat respòs per altres persones confessant que havien fet el mateix. Curiosament aquest diàleg en la xarxa l’han protagonitzat persones enquadrades en l’ampli molt de la cultura i de la comunicació.

El papa Francesc amb l’anunci de les seves idees i visions del món i de l’església està creant una àmplia corrent de simpatia en la societat i també, és veritat, certa desorientació en alguns sectors eclesials. Respecte als primers voldria destacar que són persones que s’han sentit convocades per les paraules del papa. Molts d’ells són cristians d’origen que al llarg de la seva vida apartat de l’Església i que avui es troben en una situació de diàspora eclesial o en els límits de la institució. Després de molts anys d’indiferència o de distanciament respectuós del món eclesial el papa Francesc, amb els seus gestos i declaracions, els ha fet tornar a mirar l’Església amb cert interès i identificació. Això és una gran novetat que demana articular una resposta pastoral cap a aquestes persones. El papa parla i actua, però les esglésies locals han de saber un relat i una estratègia per aquestes persones que es senten convocats en la diàspora. Un primer pas, podria ser, per exemple, convidar-los a pregar amb ells. 

L’estratègia comunicativa del papa Francesc

L’entrevista del papa Francesc amb el director de la República és una peça per emmarcar. Tant pel que diu el papa com per el medi triat per difondre les seves idees. L’entrevistador, Eugenio Scalfari  periodista fundador del diari, no és creient, al contrari, es confessa ateu respectuós i el seu diari forma part d’aquest centre esquerra ampli entorn el qual s’agrupa la consciència d’esquerres, democràtica, laica i progressista d’Itàlia. Tot un gest d’obertura extraordinari del papa Francesc. A l’igual que la seva recent entrevista al diari catòlic Civiltà  cattolica, dóna la impressió que el papa busca fer públic el seu pensament col·locant a l’opinió pública com a notària del que creu i vol fer. Es com, no sé com dir-ho, si tingués temor de que alguns esdeveniments poguessin frenar la seva empenta reformadora i al tenir l’opinió pública ben informada de les seves intencions es converteix en una garantia per no ser incoherent o, simplement, inconsistent o voluble, o dèbil a les pressions en contra.

Les opinions del papa són prou contundents amb una enorme càrrega de profunditat per provocar una catarsi eclesial. Afirmacions del tipus “la cúria té un defecte, ser vaticanocentrista. Veu i s'ocupa dels interessos del Vaticà i oblida el món que l' envolta. No comparteixo aquesta visió i faré de tot per canviar-ho"  o “l'Església ha de tornar a ser una comunitat del poble de Déu i els preveres , els rectors i els bisbes han d'estar al servei del poble de Déu" capgiren el pensament que semblava dominant en la comprensió que tenia la cúria vaticana d’ella mateixa i fins i tot, penso, del propi papat ja que afegí "els caps de l'Església han estat sovint narcisistes, adulats pels seus cortesans" i ha afegit que " la Cort és la lepra del papat ".

El papa Francesc, en línia del que digué en una intervenció davant de catequistes, resumí agudament el que per ell és evangelitzar. El papa considera que l’Església no ha de fer "proselitisme ", sinó "escoltar les necessitats , les desil·lusions , la desesperació i donar esperança als joves i ajudar els vells , obrir al futur i difondre l'amor. Ser pobres entre els pobres ". Tampoc amagà les referències al Concili Vaticà II quan apel·là a ell per dir que en aquell esdeveniment es va decidir "mirar al futur amb esperit modern i obrir a la cultura moderna, que significava ecumenisme religiós i diàleg amb els no creients ". Però el papa Francesc reconeix que "fins ara s'ha fet poc" en aquest sentit i anuncià que ell té "la humilitat i l'ambició " de portar a terme aquest camí de l'Església cap a la modernitat .

Respecte als canvis que té previst escometre avançà que cal iniciar una “Església amb una organització no només vertical sinó també horitzontal ". Sobre la política, i parlant des d’Itàlia tenia sentit esmentar les possibles interferències eclesials en l’acció política, el papa Francesc defensà la laïcitat i autonomia de l’esfera política. Afirmà que l'Església "no s'ocuparà de política", ja que "les institucions polítiques són laiques per definició i actuen en esferes diferents”. Però aquesta actitud no anul·la la crítica d’aquells aspectes que poden ser criticables des de la necessitat de difondre els valors cristians. En aquest sentit el papa criticà el "liberalisme salvatge " que fa que "els forts es facin més forts, els febles més febles i els exclosos més exclosos " , i afegí que "es necessiten regles de comportament i si cal també la intervenció de l'Estat per corregir les desigualtats més intolerables " .

El papa acabà l'entrevista amb Scalfari prometent un nou diàleg amb ell a qui ja va dirigir una carta sobre els no creients on parlava de que calien afrontar assumptes com, per exemple, el paper de la dona a l'Església. A l’acomiadar-se del periodista li digué: “parlarem també del paper de les dones en l’Església. Li recordo que l’Església és femenina”. Una nova i agradable sorpresa del papa Francesc.

Incomprensió entorn als musulmans catalans

Contínuament apareixen notícies que evidencien que una part de la comunitat de catalans musulmans està cada cop més agitada i alguns opten per radicalitzar-se i tensar les relacions de convivència. En algunes d’aquestes situacions, sembla que hi ha raons objectives que afavoreixen aquesta deriva radical. Algunes autoritats locals acumulen errors en la gestió de la diversitat religiosa. Les seves decisions, situades entre el desconeixement de la regulació de l’exercici de la llibertat religiosa i la por a la fuga de vots cap el populisme, creen tensions gratuïtes que només serveixen per atiar la confrontació. Per la seva part, algunes comunitats musulmanes no entenen ni assumeixen que les relaciones en l’espai públic estan regulades per lleis i normes que s’han de respectar i complir. A més es troben còmodes en l’enfrontament, perquè pensen que des d’un ambient tensat podran educar la fe dels seus parroquians. El resultat final d’aquesta dinàmica perversa és la irremeiable confrontació que altera la desitjada convivència.

El que està passant a Mollet és un exemple de tot això. La comunitat musulmana Al Huda no ha acceptat que el nou pla urbanístic d’aquesta ciutat impedeix fer una mesquita on ells volen. Tot i així, compraren un local, inhabilitat d’inici per fer un centre de culte perquè les normes del consistori impedeixen instal·lar-hi un centre de culte, arran d'un canvi del Pla d'Ordenació Municipal del 2004. Normativa que no va afectar a la mesquita que ja estava en funcionament per no ser retroactiu. Tot i la prohibició del planejament feren obres per fer la mesquita que l’ajuntament declarà il·legals i ocuparen el local per usos religiosos. L’ajuntament actuà de l’única manera que podia: precintà el local i sancionaren diverses vegades a la comunitat. El conflicte estava servit.

Els vectors d’aquesta tensió neixen per l’obstinació d’alguns dels seus principals protagonistes. Per una banda, la comunitat musulmana al Huda que, sabedors del que deia el planejament urbanístic ha anat al xoc de trens. Tenia l’alternativa d’emprar l’oratori situat en un polígon, tal com fa l’altra comunitat musulmana de Mollet, però no ho ha fet. Han buscat l’enfrontament directa amb l’ajuntament. Per altra banda, fora bo revisar la consistència de l’ordenació del plantejament urbanístic en relació a la prohibició d’instal·lació de locals de culte en determinats zones de la ciutat. Per vàries raons. Situar-los a la perifèria de les ciutats, com és el que pretenen aquestes normatives, els atorga invisibilitat i facilita el seu descontrol a l’escrutini públic i dificulta la interacció amb la ciutadania. Aspectes importants per garantir una convivència pacífica de les religions dins de les xarxes de convivència ciutadana. L’altra raó, és més de garanties constitucionals i es refereix a la restricció que una mesura d’aquest tipus, segons com es formuli, pot representar per l’exercici d’una llibertat considerada fonamental: la llibertat religiosa. Fora bo que es comencés a prendre seriosament que la fe i la seva pràctica més que un destorb són una riquesa per la societat.

Consell de Cardenals

El papa Francesc ha tornat a sorprendre amb dues decisions sorprenents. Una, no per ser esperada, pot semblar ja poc rellevant, però al fixar la data per declarar sants a Joan XXIII i a Joan Pau II el papa Francesc ha volgut deixar clares les seves intencions. Hi ha una orientació de l’església que assumeix i no vol renunciar. Joan Pau II està molt recent en la memòria col·lectiva i molts dels promotors de la seva beatificació estan força presents en la cúria vaticana. Però la memòria de Joan XXIII, el papa bo, queda molt més difosa i la seva gran contribució a la renovació de l’església, el concili Vaticà II, havia estat diluït per alguns importants grups i moviments eclesials.

El papa Francesc ha instituit un Consell de Cardenals per ajudar en el govern de l'Església universal i per estudiar un projecte de revisió de la Constitució Apostòlica Pastor bonus sobre la Cúria Romana. Els arguments que dóna el papa es basen en que un dels suggeriments donats per les Congregacions Generals de cardenals que varen precedir el Conclave, figurava la de la conveniència d'instituir un restringit grup de membres de l'Episcopat, provinents de diverses parts del món, per tal que el papa pogués consultar, singularment o de forma col·lectiva, sobre qüestions particulars.

En el seu escrit el papa comenta “que un cop escollit la Seu romana, he tingut l'ocasió de reflexionar diverses vegades sobre aquest argument, pensant que la iniciativa representaria una notable ajuda per complir al ministeri pastoral Successor de Pere que els germans cardenals em van confiar”. Per això, diu el papa, un cop constituït el grup de cardenals encarregats d’estudiar la reforma de la cúria, ha volgut donar-li ara, abans de reunir-se a començaments d’octubre, el rang de "Consell de Cardenals" amb la tasca “d'ajudar al govern de l'Església universal i d'estudiar un projecte de revisió de la Constitució Apostòlica Pastor bonus sobre la Cúria Romana”. Aquest Consell “que respecte al nombre de membres, em reservo de configurar de la manera més adequada” expressa la comunió episcopal i l'auxili al munus petrinum que l'episcopat mundial pot aportar al papa. Es així com el papa Francesc, sense fer masses estridències, ha creat un òrgan assessor i ha introduït la visió col·legial en l’exercici del pontificat. Fantàsticament inaudit. 

Una fossa immensa

Una fossa immensa és el que separa el ric golafre de l’Evangeli de la missa d’avui i el pare Abraham que està en el cel amb Llàtzer, el pobre, a la seva falda. ¿Què és aquest fossar?. És una distància insalvable entre la glòria de la salvació, que es suposa que té Llàtzer, i la condemna que ha merescut per la seva conducte el ric golafre. Aquest ha estat condemnat per haver estimat només les seves riqueses (els diners) i no voler-les compartir amb el pobre Llàtzer que es trobava necessitat de misericòrdia. El relat de la paràbola de sant Lluc sobre el ric i el pobre Llàtzer no és una condemna de la riquesa, sinó la insensibilitat, entesa com a manca de misericòrdia, que pot provocar la possessió de la riquesa en les persones.

La salvació és precisament l’alliberament de tota esclavitud derivada de tenir bens i diners. La paràbola situa als cristians davant d’un temps de futur, l’altra vida en la qual tothom serà jutjat pels seus comportaments. És en aquesta cel on està Abraham, com diu l’evangelista, on les persones trobaran consol als seus sofriments. Però l’estil de la paràbola no ha de fer de perdre de vista que els pobres estan aquí al costat nostre formant part de la nostre realitat. Davant d’ells només és possible una sola actitud: tenir misericòrdia i combatre les causes del seu empobriment.