Convocats en la diàspora

M’ha sorprés trobar en les xarxes socials comentaris elogiosos al que ha dit el papa Francesc en les recents entrevistes. Algunes persones han manifestat que preguen perquè el papa pugui tirar endavant els seus propòsits. El que més ha impressionat es llegir els comentaris d’algun amic que reconeix, quasi amb estupefacció, que s’han descobert resant un Parenostre perquè el papa Francesc pugui fer tot allò que ha dit. Ràpidament el seu missatge ha estat respòs per altres persones confessant que havien fet el mateix. Curiosament aquest diàleg en la xarxa l’han protagonitzat persones enquadrades en l’ampli molt de la cultura i de la comunicació.

El papa Francesc amb l’anunci de les seves idees i visions del món i de l’església està creant una àmplia corrent de simpatia en la societat i també, és veritat, certa desorientació en alguns sectors eclesials. Respecte als primers voldria destacar que són persones que s’han sentit convocades per les paraules del papa. Molts d’ells són cristians d’origen que al llarg de la seva vida apartat de l’Església i que avui es troben en una situació de diàspora eclesial o en els límits de la institució. Després de molts anys d’indiferència o de distanciament respectuós del món eclesial el papa Francesc, amb els seus gestos i declaracions, els ha fet tornar a mirar l’Església amb cert interès i identificació. Això és una gran novetat que demana articular una resposta pastoral cap a aquestes persones. El papa parla i actua, però les esglésies locals han de saber un relat i una estratègia per aquestes persones que es senten convocats en la diàspora. Un primer pas, podria ser, per exemple, convidar-los a pregar amb ells.