Lladres de l’energia

El Dalai Lama, persona sàvia des de la seva pràctica budista, considera que hi ha una sèrie de situacions que poden considerar-se lladres de l’energia persona. A continuació enumero aquests lladres moderns de l’energia.

1 - Deixa anar a persones que només arriben per compartir queixes, problemes, històries desastroses, por i judici dels altres. Si algú busca un pot per fer les seves escombraries, procura que no sigui en la teva ment.

2 - Paga els teus comptes a temps. Alhora cobra a qui et deu o tria deixar-ho, si ja és impossible cobrar.

3 - Compleix les teves promeses. Si no has complert, pregunta't per què tens resistència. Sempre tens dret a canviar d'opinió, a disculpar, a compensar, a re-negociar i a oferir una altra alternativa per realitzar una promesa no complerta; encara que no com a costum. La forma més fàcil d'evitar el no complir amb alguna cosa que no vols fer, és a dir no des del principi.

4 – Elimina, en el possible, i delega aquelles tasques que no prefereixes fer i dedica el teu temps a fer les que sí gaudeixes.

5 - Dóna't permís per descansar si estàs en un moment que ho necessites i dóna’t permís per actuar si estàs en un moment d'oportunitat.

6 - Tira, aixeca i organitza, res et pren més energia que un espai desordenat i ple de coses del passat que ja no necessites.

7 - Dóna prioritat a la teva salut, sense la maquinària del teu cos treballant al màxim, no pots fer molt. Pren-te alguns descansos.

8 - Enfronta les situacions tòxiques que estàs tolerant, des de recuperar un amic o un familiar, fins tolerar accions negatives d'una parella o un grup; pren l'acció necessària.

9 - Accepta. No és resignació, però no hi ha res que et faci perdre més energia que el resistir i lluitar contra una situació que no pots canviar.

10-Perdona, deixa anar una situació que t'estigui causant dolor, sempre pots triar deixar el dolor del record.

Decàleg de la felicitat

En aquesta època de propostes d’autoajuda, camins i dreceres cap a la felicitat i el benestar, de tant en tant hi ha propostes que són bones guies per orientar la pràctica. Per les xarxes socials circula aquest decàleg per la felicitat que no està gens malament.

1. No perdis mai el bon humor. En cas contrari, et debilitaràs física i psíquicament.

2. L'alegria està dins teu. No depèn dels altres i tu pots proporcionar-te-la cada dia.

3. No et lamentis. Viu el present, l'avui, aquí i ara de cada dia. No et tanquis en el passat.

4. Tenir més coses no és ser més. Les possessions materials no garanteixen la felicitat.

5. Donar és millor que rebre. Si intentes que la gent que t'envolta també sigui feliç, tu ho seràs més.

6. Viu com penses. Cal viure en pau amb un mateix i sent conseqüent amb el que un pensa.

7. Oblida el negatiu. Fes de tant en tant un inventari del bo que t'ha passat i oblida el dolent.

8. Porta una vida saludable. Si estàs sa seràs fàcil que siguis feliç. També cal treballar la ment.

9. Fes-te homenatges de tant en tant. No passa res per donar-se un capritx, sinó que és una cosa molt saludable.

10. Les crisis són part de la vida. Cal acceptar-les i usar-les per enfortir i enriquir-nos

Laïcitat de la corona

No tenia masses ganes en parlar del que passa a Espanya amb el seu rei. Però tenia curiositat en saber que faria l’Església catòlica en aquesta ocasió singular. Les primeres notícies que circulaven era que hi havia una cert interès de garantir una celebració religiosa en algun moment del canvi de rei. Per sort les notícies de darrera hora indiquen que la cerimònia de la proclamació del príncep Felip com a nou rei d’Espanya serà laica. És una bona notícia que contradiu les insinuacions del primer moment.  S’ha imposat el sentit comú. Penso que el futur rei d’Espanya hauria d’evitar vincular la serva responsabilitat institucional a una determinada tradició religiosa. El monarca pot tenir una creença religiosa particular, que ben segur la té i la viu, però la institució que representa ha d’evitar la confusió que produiria adoptar signes religiosos en la seva proclamació de monarca.

Malament aniria si el futur Felip VI comencés el seu regnat barrejant la corona amb la fe. El nou monarca espanyol serà proclamat rei en les corts generals. No hi ha un altre espai constitucional possible. Quin error es cometria si l’Església catòlica espanyola caigués en el parany de voler tenir un espai propi en aquests moments. No toca ni és oportú. Suposo que el cardenal de Madrid deu especular encara en la possibilitat de fer una cerimònia religiosa per fer-se a veure en els moments de la introducció del nou monarca. A més, seria probablement la seva gran ocasió de fer un pontifical magnificent. Cal recordar que en l’ascensió al tro del rei Joan Carles I d’Espanya es celebraren dos cerimònies: la proclamació feta en les Corts, el dia 22 de novembre de 1975, i una altra el 27 de novembre que fou una missa la d’unció de l’Esperit Sant que tingué lloc a l’Església de San Jerónimo el Real. Aquesta missa, ni de lluny era una coronació formal segons els rituals tradicionals o a l’estil d’altres països, però emprà un simbolisme que així ho recordava.

La simbologia a emprar durant la proclamació també serà un important baròmetre per avaluar la dimensió laica d’aquesta cerimònia. És probable que durant aquest esdeveniment s’utilitzin dos símbols: la corona i el ceptre reial col·locats damunt d’un coixí al costat de la presidència del Congrés de Diputats on es troben reunides les Corts Generals del Regne. Hi ha un tercer símbol que ha estat habitual en aquestes cerimònies: una creu. Aquesta hi fou present en quan fou anomenat rei Joan Carles. Fora desitjable que, en clau constitucional, s’evités aquest símbol i el jurament damunt dels Evangelis en nom de Déu i, en lloc d’aquests signes confessionals, s’optés per una discreta promesa. Aquests petits gests poden servir per intuir el signe que el nou monarca dels espanyols en relació a la diversitat religiosa del Regne d’Espanya.

Mirem, però no veiem

Molts polítics pràctics, analistes, opinadors i pensadors socials hem estat educats en la nostra anàlisi de la societat donant per suposat que tots els conflictes eren expressió de la lluita de classes. En uns casos es formulava en clau d’enfrontaments entre burgesos i proletaris; en altres, el conflicte es camuflava en la confrontació política entre les dretes i les esquerres. Tot semblava reduir-se a diferents expressions d’un conflicte principal: l’enfrontament de classes socials.

L’acceptació, molts cops més implícita que explícita, d’aquest mètode d’anàlisi ha portat a no comprendre que la gran diversitat de la societat ha introduït noves i variades confrontacions socials que no poden ser compreses pels antics mètodes d’anàlisi. La independència de Catalunya, per exemple, no segueix la lògica de confrontació tradicional. Com a conflicte esdevé una realitat que travessa tota la societat catalana. La discussió monarquia o república no expressa una tensió entre dos models d’estat, sinó entre una generació que ha comprés i defensat la monarquia com a garant de la democràcia i una altra generació que, per edat, no participa d’aquesta idea; al contrari, només ha percebut la degradació de la pròpia monarquia. La mateixa tensió generacional s’aprecia en altres sectors de la societat.

Les eleccions del 25 de maig passat es poden interpretar també en clau d’aquesta nova divisió social associada al canvi generacional. Els partits més castigats representen la institucionalització de la política, mentre que les formacions emergents recullen l’esperit de renovació i canvi. Els temps estan canviant ràpidament arrossegats per uns sectors de la societat que volen tenir més protagonisme en política. La gran dificultat del moment present, és que l’actual classe política dirigent mira molt la societat, però no veu el que està passat. La factura per aquesta ceguesa comprensiva pot ser molt alta

Rebels amb causa

No era conscient que el títol que tenia pensat per aquesta nota és un dels lemes que fa feia servir l’organització juvenil extremista Arran. Aquesta coincidència em servirà per ampliar la meva reflexió a un terreny inicialment no previst. L’eclosió del conflicte de can Vies ha servit per ajudar-nos a pensar que darrera d’aquest fet hi ha altres qüestions que afecten profundament l’estabilitat de la nostra societat. El conflicte esclatat a Can Vies és només l’epifenomen d’unes tensions i situacions i que, en moltes ocasions, situa a una part de la joventut catalana en el marges de la nostre societat. Són els joves que, després de preparar-se per tenir un treball digne per progressar, de sobte es troben que una part d’ells no poden acomplir les seves esperances. La crisi econòmica es porta a la precarització laboral i a crear formes de vida alternatives a fi de poder desenvolupar una certa autonomia personal.

El resultat de tot això és una important marginalització d’aquesta joventut que exploració camins alternatius  en una societat que no volen perquè consideren que ha fracassat amb ells. És en aquest punt quan els camins que segueixen aquests joves divergeixen. Mentre alguns inicien la recerca de camins alternatius propositius des de la perifèria de la societat, però no contra la societat; altres, en l’altre extrem, radicalitzen les seves postures i s’enfronten amb violència a la pròpia societat i a les seves autoritats. Per entre mig es situen amplis sectors de col·lectius juvenils que emprenen experiències alternatives ocupant espais, alguns públics, des d’on fan propostes culturals presentades com resposta alternativa al sistema. Aquests espais ocupats són considerats, segons la terminologia a l’ús, com espais allibertats. Entorn d’aquest iniciatives s’han aplegat determinats grups i moviments juvenils totalment identificats amb aquesta situació de partida i que es senten atrets per les activitats culturals proposades.

És innegable que l’alta taxa d’atur juvenil i el treball escombraria de molts joves és una font de descontent creixent que ha de tenir una expressió social i política. Cap de les formacions polítiques i socials tradicionals han sabut recollir l’esperit d’indignació i de rebel·lió d’aquests joves. El seu lloc ha estat ocupat per algunes formacions polítiques radicals, com l’esmentada Arran o la mateixa CUP sempre presents en alguns dels darrers conflictes dels darrers mesos. Aquest estat d’agitació permanent, que s’expressa amb contundència i agressivitat, abandona les vies institucionals i ràpidament trasllada el conflicte al carrer.  Les mobilitzacions al carrer esdevenen el canal de participació política d’aquests joves que s’afirmen com esquerra independentista radical. Aquesta circumstància és aprofitada ràpidament per una mena d’internacional de la barbàrie que sobrevola per damunt de tota ocupació del carrers, sigui per motius festius o reivindicatius, per tensar al màxim la seva confrontació amb el poder constituït.  Al final, qualsevol conflicte, encara que sigui de petites dimensions inicilament, esdevé un conflicte generalitzat, violent i de difícil solució.

Atenció, el conflicte de can Vies, ara, o qualsevol altre que pugui aparèixer ben aviat, estan enviant molts missatges i em dóna la impressió de que no sempre els sabem interpretar correctament. El gran error que es podria cometre és no adonar-se que, darrera d’alguns d’aquests conflictes hi ha un conflicte generacional profund i de difícil solució si seguin sense comprendre que una part dels joves del nostre país es troben desesperançats i no perceben que se’ls faci cas.

L’oportunitat d’una nova transició

El moment històric és favorable. Catalunya ha de saber aprofitar l’oportunitat que representa l’abdicació del rei d’Espanya. El panorama polític obre un ventall de possibilitats que s’han de saber gestionar hàbilment.  L’abdicació del rei Joan Carles, després de 39 anys en el tro, tanca el temps de la transició política definitivament. El que vingui a continuació és un nou temps, amb nous protagonismes que han de definir moltes coses, entre les quals caldria incloure-li la mateixa forma d’estat. 

Aquesta, sigui la que sigui, ha de comportar la solució dels grans contenciosos polítics que es tenen avui a Espanya, entre els quals, lògicament hi ha la qüestió de Catalunya. És un moment propici per definir els grans pactes ciutadans que dibuixen el model d’estat , la seva organització i els eixos bàsics de la convivència cívica que troben la seva màxima expressió en la normativa constitucional. L’oportunitat és aprofitar aquest moment per abordar, amb seny i mesura, les alternatives que permetin aglutinar més voluntats ciutadanes i, a partir del debat seré, definir el marc polític que legitima la convivència dels propers anys. Hi ha moltes persones en aquest país que no senten com a pròpies les referències que institucionalitzen la convivència perquè no han participat en la seva definició. Per això, l’oportunitat per refer els pactes polítics cap una nova transició és immillorable. ¿Cap a on?. Això ho han de decidir els ciutadans.

Al peu de la creu

En el seu recent viatge a Terra Santa el papa Francesc pronuncià una interessant homilia a l’església de Getsemaní que es troba a la muntanya d’Oliveres. En aquest indret el papa digué “ens trobem en aquest lloc sant, santificat per la pregària de Jesús, per la seva angoixa, per la seva suor de sang; santificat sobretot pel seu sí a la voluntat d'amor del Pare”. Tot seguit el papa Francesc proposà comprendre els sentiments que deuria tenir Jesús en aquells moments i fer d’ells una interpel·lació a la consciència personal. “Sentim gairebé por d'acostar-nos als sentiments que Jesús va experimentar en aquella hora; entrem de puntetes en aquell espai interior on es va decidir el drama del món. En aquella hora, Jesús va sentir la necessitat de resar i de tenir al costat de si els seus deixebles, als seus amics, que l'havien seguit i havien compartit més de prop la seva missió. Però aquí, a Getsemaní, el seguiment es fa difícil i incert; es fa sentir el dubte, el cansament i el terror. En el frenètic desenvolupament de la passió de Jesús, els deixebles prendran diverses actituds en relació al seu Mestre: actituds d'acostament, d'allunyament, d'incertesa '' .

Davant dels dubtes dels primers deixebles el papa Francesc es formulà vàries preguntes: “¿qui sóc jo davant del meu Senyor que pateix? ¿sóc dels que, convidats per Jesús a vetllar amb ell, s'adormen i, en lloc de resar, tracten d'evadir tancant els ulls a la realitat? ¿O m'identifico amb aquells que van fugir per por, abandonant el Mestre en l'hora més tràgica de la seva vida terrenal? ¿Descobreixo en mi la duplicitat, la falsedat d'aquell que el va vendre per trenta monedes, que, havent estat cridat amic, va trair Jesús? ¿M'identifico amb què van ser febles i el van negar, com Pere, que poc abans havia promès a Jesús que el seguiria fins a la mort i després, acorralat i aterrat pel pànic, jura que no el coneix¿ . ¿Em semblo a aquells que ja estaven organitzant la seva vida sense Ell, com els dos deixebles d'Emaús, necis i maldestres de cor per a creure en les paraules dels profetes?”

En contraposició el papa proposà com exemplar l’actitud dels pocs que foren fidels en els últims moments de Jesús: la Mare de Déu i l’apòstol Joan.  Ells foren dels pocs que quan tot es feu foscor i tota esperança semblava apagar-se, demostraren que només l'amor és més fort que la mort. Fou l'amor de la Mare i del deixeble estimat el que els portà a romandre al peu de la creu, per compartir fins al final el dolor de Jesús. Per això el papa tornà a preguntar-se i a preguntar-nos si “¿m'identifico amb aquells que han imitat al seu Mestre fins al martiri, donant testimoni de fins a quin punt Ell ho era tot per a ells, la força incomparable de la seva missió i l'horitzó últim de la seva vida”  L'amistat de Jesús amb nosaltres, la seva fidelitat i l'amor són el do inestimable que ens anima a continuar amb confiança en el seguiment malgrat les nostres caigudes, els nostres errors, fins i tot les nostres traïcions. El papa remarcà que cal estar atent per no caure en la temptació i trair el seguiment de Jesús. Tot estem exposats al mal. Però l’amor tot ho pot i salva.