Mirem, però no veiem

Molts polítics pràctics, analistes, opinadors i pensadors socials hem estat educats en la nostra anàlisi de la societat donant per suposat que tots els conflictes eren expressió de la lluita de classes. En uns casos es formulava en clau d’enfrontaments entre burgesos i proletaris; en altres, el conflicte es camuflava en la confrontació política entre les dretes i les esquerres. Tot semblava reduir-se a diferents expressions d’un conflicte principal: l’enfrontament de classes socials.

L’acceptació, molts cops més implícita que explícita, d’aquest mètode d’anàlisi ha portat a no comprendre que la gran diversitat de la societat ha introduït noves i variades confrontacions socials que no poden ser compreses pels antics mètodes d’anàlisi. La independència de Catalunya, per exemple, no segueix la lògica de confrontació tradicional. Com a conflicte esdevé una realitat que travessa tota la societat catalana. La discussió monarquia o república no expressa una tensió entre dos models d’estat, sinó entre una generació que ha comprés i defensat la monarquia com a garant de la democràcia i una altra generació que, per edat, no participa d’aquesta idea; al contrari, només ha percebut la degradació de la pròpia monarquia. La mateixa tensió generacional s’aprecia en altres sectors de la societat.

Les eleccions del 25 de maig passat es poden interpretar també en clau d’aquesta nova divisió social associada al canvi generacional. Els partits més castigats representen la institucionalització de la política, mentre que les formacions emergents recullen l’esperit de renovació i canvi. Els temps estan canviant ràpidament arrossegats per uns sectors de la societat que volen tenir més protagonisme en política. La gran dificultat del moment present, és que l’actual classe política dirigent mira molt la societat, però no veu el que està passat. La factura per aquesta ceguesa comprensiva pot ser molt alta