El Faraó

Aquest nom pot designar varies coses. Un faraó pot ser un sobirà de l’antic Egipte o un joc de cartes; però també és el nom d’una imponent roca del massís montserratí. Antigament aquesta roca se la coneixia com l’agulla del Mig i és fàcilment identificable des del municipi del Bruc. Avui he tingut la sort de poder-la veure de molt a prop, quasi la he pogut tocar amb les meves mans. Feia més d’un any que no caminava pel massís de Montserrat i avui ho he tornat a fer. Assegut al coll de la Palomera he contemplat, fins a saciar la mirada, aquesta regió montserratina on, per damunt de tot s’enlaira l’esvelta figura del Faraó acompanyada, de lluny estant, per la Proa, la roca de l’Arítjol, el Montgròs, els Plecs del Llibre, l’Ajaguda i, una mica més lluny, l’Albarda Castellana, i, encara més lluny, els Pallers o els Gorros. Tot això a l’abast de la meva mirada.

La contemplació de les agulles montserratines m’omple de delit. Camino tot sol. Reconec que és una decisió arriscada, però al fer-ho gaudeixo amplament de la soledat i escolto el silenci de l’entorn. Durant estones medito, només sento el meu interior perquè els pensaments s’han enfilat per les canals. Tinc la ment en blanc i només camino. La mirada observa els capricis de les rares agulles i roques d’aquesta muntanya. Cada una és una singularitat capritxosa i totes elles formen la gran diversitat d’aquest indret. Tot és diferent, cada forma és singular i única. La mirada no acaba d’abastar l’immens paisatge montserratí. Pels camins descobreixo antigues senyals de pintura que evoquen a persones que m’han precedit pel mateix itinerari. Mentre camino, els porto en mi. Això és Montserrat.

Les religions ens ajuden a conviure

Antoni Puigverd, en el magnífic article “L’estruç i el perruquer de Sabadell” realitza una perfecte radiografia dels efectes ocasionats per la incapacitat dels postulats laïcistes per respondre als interrogants que moltes persones es segueixen preguntant sobre el sentit de la seva existència. És innegable que l’horitzó de la laïcitat ha servit per donar passos ferms per depurar les institucions polítiques del nostre país d’adherències de passats confessionals, però no ha proporcionat uns referents estables per comprendre el sentit de la vida. El mateix valor és atribuïble a la pròpia secularització de la societat produïda molt abans com a resultat de la transformació cultural de mitjans del segle passat. Però, ni laïcitat ni secularització han donat les respostes que aportaven les religions.

Recordo que fa uns anys, quan l’enfrontament entre el govern de Zapatero i la jerarquia de l’Església catòlica era força viu, un important dirigent socialista promogué, en ocasió de la festa de la Constitució, una manifest laïcista que proposava el text constitucional com el darrer referent moral de la societat. Un grup de cristians ens oposarem aquest text i, com alternativa, reivindicàrem que, més enllà de la Constitució, hi ha uns valors i principis aportats, entre altres, per les religions que són el gran referent moral de la nostra civilització. El text de l’Antoni Puigverd, m’ha recordat aquest debat; especialment quan formula que la societat no pot articular-se només a partir de les lleis democràtiques. Cal més coses. Necessitem un plus moral que transcendeix el marc polític i que ens vincula a les religions entre les quals destaca, per la nostra tradició particular, el cristianisme. Tot i que ara, per la diversitat de la societat catalana, cal incorporar en aquest procés a les altres religions present a Catalunya. 

Cultura religiosa

Viure en una societat secular no hauria d’haver comportat la pèrdua de la cultura religiosa. Però, això és el que passat. És evident que hi ha una fractura generacional en el coneixement religiós en la nostra societat. El sistema educatiu públic, sota la pressió dels moviments laïcistes força actius en les escoles per mimesis del model francès d’ensenyament, ha anat ignorant que les religions s’expressen a través dels sistemes culturals i han passat per alt que la cultura del nostre país està influïda per la tradició cultural catòlica bàsicament, encara que són evidents les petjades d’altres religions. En els darrers anys, al canviar el perfil religiós de la nostra societat pel creixement de les religions minoritàries com a conseqüència de la immigració, el tema de la ignorància religiosa s’ha fet més evident.

Durant aquests anys, algunes entitats de la societat civil i algunes escoles privades vinculades a ordres religioses, han impulsat la formació religiosa per tal de compensar aquesta situació. Gràcies a aquestes iniciatives les religions s’han fet més presents en l’opinió pública, tot i que no ha millorat massa el coneixement de quines són les seves creences i les seves pràctiques. Ara, la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat, conscient d’aquesta desmemoria d’una part del patrimoni cultural, ha promogut que dues revistes, Sapiens i Descobrir Catalunya donin informació mensual sobre les diferents religions presents a Catalunya. La primera revista aporta alguns continguts de cada religió i la segona ho fa des de la vesant de la presència d’aquestes religions en alguns aspectes de la cultura popular. Amb aquestes informacions els lectors tenen al seu abast, encara que sigui de manera resumida, uns materials que els orienten a moure’s amb més coneixements del que són i fan les religions. Aquesta iniciativa de la direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat és tot un encert. 

Terrorisme islamista a Catalunya, més confusió que comprensió

Catalunya ha d’afrontar decididament un dels greus problemes que qüestionen avui la solidesa de les democràcies occidentals: el terrorisme que es reclama d’inspiració islamista. Convé precisar els termes. És evident que aquestes persones són terroristes perquè volen atemorir al màxim a la població i per això fan servir les estratègies del terror; i persegueixen uns objectius finals lligats a la seva particular comprensió de l’Islam. No s’amaguen que volen organitzar la societat política mundial a partir de la seva interpretació particular de la xaria i presenten l’Islam, reinterpretat a partir de lectures d’inspiració salafista, com a referent dels seus comportaments i com única alternativa possible per resoldre els problemes de les societats modernes. Tota aquesta llarga introducció és per evidenciar que entorn a aquest terrorisme d’inspiració islamista hi ha més confusió que comprensió. Els termes es confonen reiteradament: jihadisme, salafisme, islamisme i islamisme radical es converteixen en conceptes intercanviables sempre vinculats al terrorisme. Perdoni’m, però no és així.

Davant de la tensió que provoca el terror d’inspiració islamista, comú en la majoria de les societats occidentals, cal adoptar una política pública específica per combatre aquest terrorisme des dels seus orígens. És evident que aquesta política ha de combinar actuacions policials preventives; però també calen adoptar actuacions en l’àmbit religiós, social, educatiu, cultural i tecnològic per combatre el trànsit de l'islam tradicional al rigorisme religiós l fonamentalista i  després a la radicalització terrorista. A Catalunya, les autoritats públiques han d’evitar que la interpretació salafista de l’Islam sigui rellevant entre les comunitats musulmanes catalanes. Al mateix temps, cal ajudar a la societat catalana a tenir una comprensió més justa de la realitat dels catalans musulmans a fi de vèncer prejudicis o estereotips que no ajuden a la convivència cívica. En la mateixa direcció, les autoritats públiques, tant la Generalitat com les autoritats locals, han de ser proactives alhora de desenvolupar polítiques públiques que permetin atorgar a les comunitats musulmanes, incloses les salafistes moderades, un paper més compromès en la lluita contra el terrorisme d’inspiració islamista i la construcció de l'Islam de Catalunya.

Xarxa per la convivència

Aquest és el nom de la interessant experiència impulsada al municipi de Roses per Mohamed El Amrani. Aquest jove , de 22 anys, d’origen marroquí, és una bona mostra de la força de l’emprenedoria i la innovació social aplicada en el sempre difícil àmbit dels joves immigrants. L’èxit de la seva iniciativa fou reconeguda amb el premi príncep de Girona l’any passat. En Mohamed explicà magníficament, en un català fluid i erudit,  la seva experiència, en un dels esmorzars de la fundació ACSAR, a un auditori que quedà impressionat de la gran aportació que aquesta xarxa fa a la cohesió i la convivència en el municipi de Roses.

El mateix itinerari personal de Mohamed El Amrani és un bon model del progrés en la societat catalana quan hi ha una força interior, passió segons les seves paraules, que empeny a seguir endavant. Aquest jove periodista, actiu animador de la comunicació en tots els canals, ha creat i consolidat una xarxa d’interaccions socials entre els joves de Roses, especialment amb joves de diferents orígens migratoris. Mohamed El Amrani destacà que la sort de la seva vida fou viure de petit en una casa al costat d’una biblioteca pública. Allí es despertà el seu interès per la cultura i la comunicació. Cada tarda es passava vàries hores a la biblioteca. Ràpidament comprengué que comunicar és transformar i decidí aplicar aquesta intuïció al joves de la seva vila.

A partir de les seves capacitats comunicatives, en Mohamed, s’adonà que l’activisme social tenia un gran valor estratègic perquè permetia prevenir l’aparició de problemes que en el futur podien afectar la convivència. Amb la seva paraula, escriptura i il·lusions, començà a treballar amb joves de l’anomenada segon generació d’immigrants fins a crear una àmplia xarxa social que ha modificat els paràmetres tradicionals de gestió de la diversitat cultural. Gràcies al treball voluntari, la seva iniciativa s’ha anat expandint i ha servit per crear forts vincles entre els joves aportant sentit de pertinença a la comunitat rosinca. Això li ha permès consolidar un model que educa la convivència basat en l’existència d’uns nous que esdevenen referents positius per altres. L’experiència de la Xarxa de convivència demostra les possibilitats de futur que té  la emprenedoria i la innovació social quan existeix un grup humà apassionat al darrera dels seus projectes.

Baròmetre de la diversitat religiosa a Catalunya

Amb el bon fer i encert habitual, la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat ha publicat el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la diversitat religiosa. Aquest estudi, realitzat a finals del 2014, és molt positiu perquè proposa una radiografia precisa del posicionament dels catalans i catalanes en relació al fet religiós. El baròmetre és un enquesta realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió pel Departament de Governació i Relacions Institucionals sobre una àmplia mostra, 1600 persones, d’entrevistes domiciliàries seguint quotes encreuades de sexe i edat per província i lloc de

naixement, amb una durada efectiva final de 18,52 minuts/enquesta. Per les seves característiques tècniques l’enquesta ofereix un 95% de marge de confiança.

Les dades demostren que els catalans i catalanes tenim un grau de coneixement de la diversitat religiosa força variat segons el seu perfil sociològic i de la religió avaluada. Quan es pregunta sobre com valorar la importància de tenir referents de les diferents religions, un 14% d’entrevistats consideren que és molt important conèixer les religions i un 46,3% ho creu bastant important. Això representa que un 61,1% dels catalans i catalanes valoren important conèixer les religions. Resulta rellevant que aquest opinió es expressada, de manera significativa, per persones entre 25-34 anys, de procedència urbana i no necessàriament creients. Dades a tenir molt present.

Sobre la identitat religiosa l’enquesta permet saber la implantació de les diferents religions a Catalunya. Les dades demostren que Catalunya és cada vegada més diversa des del punt de vista religiós. Un 52,4% dels catalans es declara catòlic, un 30,2 ateu o agnòstic. La minoria religiosa majoritària és la musulmana amb un 7,3%. El 55,1% de les persones entrevistades manifesten que tenen alguna creença religiosa. El perfil sociològic significatiu indica que són persones de més de 65 anys, nascudes fora de Catalunya i de religió catòlica o musulmana. En relació a la pràctica religiosa, el 65% dels enquestats manifesten que no en tenen cap. El grau de desafecció en relació als centres de culte és important, ja que un 90% de les persones entrevistades no desitgen anar a cap centre de culte, el 54,8% diu que no ho fan per manca de temps. En l’àmbit de les relacions personals el 82,1% d’enquestats diuen que han conegut a persones d’altres religions, bé per raó de veïnatge o per motius de feina. L’Islam és la religió que té més interrelacions personals, un 62%. Sobre l’encaix de l’assignatura de religió confessional dins l’escola un 51,1% dels enquestats estan en contra de l’actual situació i només un 41,8% està d’acord. Si en lloc de l’actual model s’introduís una assignatura de cultura religiosa llavors s’assoleix un consens del 71,1% i només un 24,4% hi està en contra.

Són interessants les respostes associades a la percepció de l’estat de la llibertat a Catalunya. Sobre l’obertura de nous centres de culte el 55,1% dels enquestats hi estan d’acord, mentre que un 39,1% estan en contra. Analitzant el perfil sociològic de les persones favorables s’observa que són individus nascuts fora de Catalunya, joves, habitants de poblacions de tamany mig i bàsicament musulmans. Segons el baròmetre un 28,1% de persones creuen que el dret a la llibertat religiosa està molt garantit i un 50,5% considera que bastant, la suma és 78,6%. En relació a l’acceptació de la llibertat religiosa, el 93% dels entrevistats afirmen que mai han estat discriminats per raó de la seva religió. Pràcticament el 90% dels enquestats afirmen que tenen la percepció de que es respecta la llibertat religiosa a Catalunya. Sobre la diversitat religiosa, el 52% consideren que és un enriquiment, mentre que el 14% afirmen que és una amenaça perquè posa en risc l’estil de vida. Resulta curiós com alguns medis han destacat aquest percentatge i han minimitzar l’alt consens sobre el valor positiu de la diversitat.

Sobre la ubicació dels centres de culte la majoria d’enquestats, un 77,6%,  manifesten que no els molestaria la proximitat d’un centre catòlic, un 61,3% pensa el mateix en relació als Testimonis Cristians de Jehovà, un 64,8% en el cas dels protestants, un 67,2% en relació als budistes, 63,3% dels jueus y el 65,7% sobre els cristians ortodoxes. Els musulmans són els que recullen l’oposició més frontal: un 14,4% d’entrevistes consideren que els molestaria molt tenir una mesquita al costat de casa, mentre que el 12,4% dels entrevistats manifesten que el molestaria bastant. En l’àmbit de les polítiques públiques, entre diferents preguntes, destaquen que avaluen amb bon grau d’acceptació, un 61,5%, que un alcalde o alcaldessa es reuneixi sovint amb representants de les comunitats religioses; o el 63,5% troba bé el fet que les autoritats públiques assisteixin a actes organitzats per les confessions religioses. El 73% del enquestats estan totalment d’acord o més aviat a favor de que existeixin centres d’oració en equipaments públics com hospitals, centres penitenciaris o aeroports.

Val la pena consultar aquest baròmetre per saber com som els catalans i catalanes en relació a les religions i, amb més detall, analitzar els indicadors sociològics que es desprenen de l’enquesta.

Musulmans i islamisme

L’operació policial d’avui contra uns suposats jihadistes ha tornat a centrar l’atenció sobre l’islamisme radical. Des de fa un temps l’islam polític o islamisme està en el centre de la preocupació pública i té àmplia notorietat en els mitjans de comunicació. A l’hora de parlar sobre aquestes qüestions els termes semblen intercanviables i cada informador o opinador té els seus mots que empra tal com li semblen. En un altre escrit ja vaig insistir en la necessitat de clarificar els llenguatges per evitar confusions, imprecisions i tenir més cura per evitar estigmatitzar, per culpa del llenguatge a la comunitat musulmana.

M’agradaria precisar novament amb aquesta breu nota el concepte islamisme, ampliant el que en el seu moment vaig escriure. S’ha consolidat una perversió del llenguatge que vincula el mot islamisme, no com la religió associada a l’Islam, a les concepcions violentes, intolerants i extremistes que tenen origen en la religió musulmana. Fora útil, per exemple, emprar més el terme religió musulmana que qualsevol mot que comporti una comprensió ideològica de la religió. Com vaig escriure en el seu moment, mentre el terme cristianisme no té una càrrega pejorativa, sí que la té el mot islamisme. Per més que, estrictament, el terme pugui referir-se a la religió derivada de l’Islam, preval el que diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, com a primera accepció, “moviment politicoreligiós en pro de la islamització del dret, de les institucions i del govern”. Actualment s’ha consolidat bastant la darrera accepció de tal manera que es considera l’islamisme com un conjunt de projectes ideològics de forta projecció política fonamentat i legitimat pels principis islàmics.

No hi ha un discurs únic sobre l’islamisme, al contrari. Existeixen molts discursos que es presenten islamistes, però tots ells tenen uns trets comuns. Tots tenen en comú d’aspirar a aplicar la xaria com única font de legitimitat jurídica de l’Estat i l’autonomia de la seva visió de l’Islam versus la defensada pels musulmans tradicionals. La visió de l’Islam propiciada per l’islamisme és força àmplia ja que transita des d’una comprensió pluralista del sistema polític i de les comprensions de la teologia islàmica, fins a visions excloents i aspiracions polítiques autocràtiques. Des d’aquesta perspectiva l’islamisme seria, segons l’opinió d’alguns experts, una manera d’instrumentalitzar l’Islam a favor d’uns objectius polítics. Pot considerar-se com una resposta política als problemes de la societat d’avui amb unes alternatives construïdes des de l’Islam a partir de la seva reinterpretació i reinvenció de conceptes trets de la tradició islàmica. Existeixen molts islamistes que han aparegut en contexts diferents i que tenen idearis i estratègies diverses. No tot l’Islam polític ha emprés el camí de la radicalitat terrorista. Això és important. Ja que en alguns països musulmans, Turquia, Marroc, Tuníssia, etc... hi ha partits islamistes moderats que participen en el sistema polític democràtic. Només uns pocs, i són els que preocupen, s’han radicalitzat a partir d’una comprensió del principi de la jihad repensat i formulat en clau política, i com a justificació de la imposició de l’Islam per via del terror.