Mobilitzacions sense lideratges

Una de les característiques de les darreres mobilitzacions independentistes és que s’han fet sense un lideratge clar. La majoria de dirigents polítics estan a la presó o l’exili, i els líders de les grans organitzacions de masses, Òmnium i ANC també estan empresonats. Malgrat aquesta circumstància les grans mobilitzacions a favor de la independència o per l’alliberament dels empresonats o contra l’aplicació de l’article 155 s’han continuat fent i ben segur que es seguiran fent. Aquest fenomen de grans mobilitzacions sense lideratges manifesta una salt qualitatiu en una part important de la ciutadania de Catalunya. 

Ens trobem davant d’una situació en que els ciutadans ens senten protagonistes dels esdeveniments socials, els construeixen i s’impliquen posant de manifest que són els grans conductors dels canvis socials. A nivell polític i social està passant el mateix del que succeeix en els formiguers o nius de termites, tothom sap que fer, tothom sap com moure’s i, sorpresa, no existeix ningú que dirigeixi. ¿Ens trobem davant d’una època de lideratges difusos o no lideratges tal com els havíem entès fins ara?. L’aparició del CDR qüestiona, en part el model tradicional de relació entre lideratges i moviments socials. És cert que els CDR estan força propers als moviments antisistema i políticament influenciables per les formacions polítiques d’aquesta òrbita, però també expressen una forma autònoma i espontània de la política que caldrà seguir amb atenció.

Democràcia, llei i obediència, una mirada des de la fe

En el debat polític sobre la independència de Catalunya ha aparegut reiteradament la tensió entre els principis de legalitat, legitimitat, democràcia i obediència a les lleis. Esquemàticament, podem dir que hi havia persones que defensaven la idea de que sense respecte a les lleis no hi ha democràcia i, en sentit contrari, altres persones consideraven que sense democràcia no hi ha lleis. Entorn d’aquests principis s’han fet debats durs, fins a l’extrem de plantejar en algunes ocasions dos mons conceptuals antagònics. Davant d’aquesta confrontació d’idees m’he preguntat, en més d’una ocasió  ¿quina podria ser la mirada cristiana a aquests temes?.

Penso que la legítima passió política eclipsa molts judicis o els pot distorsionar en excés. Al la base de tota consideració sobre la prelació d’aquestes principis ha de prevaldre, com a criteri fonamental, la recerca d’allò que és just. Les lleis positives no són principis autònoms al marge de la legitimitat moral. Perquè la democràcia, per si sola no garanteix la justesa de les lleis, tot i que sense democràcia no es poden fer les lleis. Com digué el bisbe Xavier Novell “els cristians no ens guiem ni tenim criteris en funció de lleis positives sinó per allò que és just, veritat i digne”. Per això la legitimitat de qualsevol actuació política està associada al sistema normatiu vigent, les lleis vigents, però també als principis morals.

Gràcies als principis morals i la recerca del bé moral, les lleis és poden desobeir. Com diu el pare Jesús Renau, “quan la llei és injusta o contraria a una llei fonamental superior o a uns principis dels drets humans, desobeir-la no sols no és delicte sinó exigència moral”. En aquestes condicions la desobediència quan es donen situacions d’opressió no pot ser un delicte sinó que és una virtut moral. En cas de dubte sempre resulta útil consultar la Doctrina Social de l’Església. En l’article 407 del compendi es diu amb tota claredat que “una autèntica democràcia no és el resultat d’un respecte formal de regles, sinó el fruit de l’acceptació convençuda dels valors que inspiren els procediments democràtics: la dignitat de tota persona humana, el respecte dels drets de l’home, l’assumpció del «bé comú» com a fi i criteri regulador de la vida política”.  Si es perden aquests referents en el debat polític, com bé ha dit l’abat de Montserrat, es “dificulten la construcció de ponts de diàleg” i es fa difícil treballar per la convivència.

El moviment del President

Les eleccions del 21D aporten vàries novetats. La primera, i pot ser la més important, és el fet de ser unes eleccions imposades per la força de l’Estat espanyol amb alguns dels candidats a la presó a l’exili. Per sort, la intel·ligència política de les forces independentistes han donat la volta a aquesta situació i han fet d’aquestes eleccions una oportunitat per referendar de nou el camí cap a la independència de Catalunya. La segona novetat és la irrupció, com inesperat, d’un moviment polític nou que pot capgirar les estratègies dels partits polítics tradicionals, independentistes o no. Es tracta del moviment generat entorn l’anomenada llista del President. Mentre la majoria de partits independentistes han fonamentant la seva estratègia electoral en la confrontació partidista, un grup ampli de ciutadans, amb la complicitat del president Puigdemont, han sabut aglutinar al seu entorn la demanda de quasi mig milió de catalans que demanaven una llista unitària de les forces independentistes. 

La llista del President ha superat el marc estret dels partits polítics, inclòs el mateix PDCAT, formació on milita el propi Carles Puigdemont, i ha introduït a Catalunya la dinàmica dels nous moviments polítics que comencen a consolidar-se en alguns llocs d’Europa. El moviment “En Marche” de Macron a França fou un exemple d’aquest canvi en el panorama polític. Tot ha anat molt ràpid i està per veure el seu impacte electoral. Però aquest moviment del President aporta alguns trets nous que caldrà seguir ben de prop, perquè pot marcar el futur electoral de Catalunya en els propers anys. Les properes eleccions municipals poden ser nova pedra de toc per veure la solidesa d’aquesta aposta electoral per les eleccions 21D. Hem d’estar-hi atents.

Glosses per la vida quotidiana

Cada cop costa més entendre els esdeveniments socials i polítics del nostre temps. Els raonaments que tenim semblen insuficients per comprendre el que està passant. Ens cal aplicar una saviesa que va més enllà de la raó. És una saviesa que neix en el cor i que s’entén des d’una lògica diferent a la que el món proposa. “La saviesa té un esperit intel•ligent, sant, únic i variat, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, benèvol, agut i sense traves, benefactor, humanitat, segur, incommovible, tranquil, capaç de tot, atenent a tot. Impregna tots els esperits, sobretot els més subtils, intel·ligents i purs” (Sv 7,22-23) 

 Diuen que tota pedra fa paret. Gràcies al treball continuat i silenciós de moltes persones l’esperança segueix viva per a molts. En el món hi ha molts exemples de persones que calladament estimen i treballen per fer un món més just i lliure. Aquestes persones són grans testimonis d’esperança. “Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s’escampa per tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món”. (Salm 18)

Glosses per la vida quotidiana

¿Perdonem o cerquem cobrar-nos les ofenses? ¿Perdonem prou?¿Som venjatius? El perdó no abunda en la nostra societat. Tinc la impressió que està molt estesa la idea de qui la fa la paga. El camí del perdó és costerut. Perdonar costa i exigeix una capacitat interior que neix de l’exercici de la misericòrdia. “Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar “ (Lc 17, 3-4)

Necessitem ser persones confiades. Hem d’obrir el cor a fiar-nos d’altres persones que ens estimen i ens volen el bé. El recel tanca el cor a la vida. L’amor es confiat i ens fa confiar. L’egoisme ens gira d’esquena a deixar-nos estimar pels altres i confiar en ells. “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en pres deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna” (Salm 22)

La fe cristiana ha de ser un compromís per la justícia. La justícia brolla de la fe. Els creients no podem ser persones insensibles al sofriment de les persones que pateixen injustícia. Des de l’amor al pobre, a l’exclòs o el marginat la presència de Déu esdevé comprensible. Sense amor alliberador Déu resta amagat. “Són els febles i els orfes que he d’afavorir feu justícia als pobres desvalguts, allibereu els indigents i els febles, arranqueu-los de les mans dels injustos” (Salm 81)

El procés i el principi de realitat política

No fa masses anys impartia un seminari de Lideratge polític. Llavors explicava que la ciutadania atorga el lideratge polític, entre altres raons, a qui és capaç de llegir bé la realitat, detectar els seus principals problemes i proposar les millors alternatives per resoldre’ls. També explicava que els líders polítics ho són perquè tenen la capacitat de situar sense dissimular als ciutadans davant dels seus problemes i els ajuden a créixer personalment construint un futur diferent. El principi de realitat resulta bàsic per generar confiança i és fonamental assumir-lo en tota la seva complexitat.

He quedat sorprès escoltant les darrers declaracions d’alguns dirigents del procés independentista. Alguns d’ells, i no és el cas de president Puigdemont, s’han apressat en un vertiginós exercici d’autocrítica. Escoltant algunes de les coses dites m’ha entrat vertigen. He sentit dir que s’explicaven aquelles coses que sonaven bé o que ajudaven a cohesionar a la gent i també s’ha dit que no hi ha independència perquè no hi ha una majoria que la vulgui. Més d’un ha dit que havien estat ingenus al no avaluar correctament la força repressiva de l’Estat.

Si tot això és veritat ¿per què no es va deixar al president Puigdemont convocar eleccions?; ¿per què se’l pressionà per terra, mar i aire per no convocar eleccions? ¿per què se’ns va fer creure que s’havia declarat la independència, quan ara alguns d’aquests dirigents ens diuen que només fou un gest simbòlic perquè no hi havia consistència jurídica?.  Els resultats de la manca de principi de realitat són palmaris: mig govern a la presó i l’altre a l’exili, els Jordis a la presó i el la capacitat d’autogovern dels catalans intervinguda. Però, seguirem lluitant per la independència i per recuperar el govern legítim de Catalunya. Pot ser el que caldrà és pensar lideratges nous per nous temps.

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XII

La idea d'una manipulació de l'Alcorà va tenir molta acceptació, en un principi entre la comunitat alida, els partidaris d’Alí. Durant els primers anys de l'islam, a llarg del temps en el qual l'Alcorà va ser recopilant fins a adquirir la seva forma última al califat d'Abd al Malik, van haver moltes denúncies sobre les addicions o supressions de versicles alcorànics per satisfer els interessos del poder polític. Alguns islamòlegs comenten que el context polític influí en el procés de confecció de l'Alcorà. Diuen que les alteracions del text alcorànic són un reflex del clima de violència desfermada després de la mort de Muhammad i les lluites entre les diferents faccions de musulmans per liderar la comunitat.

Molts musulmans dels primers temps consideraven, per diverses raons, que la versió feta per Uthman, la considerada primera compilació de l’Alcorà, no era fidel a les revelacions fetes a Muhammad i dites per ell. Diversos escrits d'aquella època demostren que una sèrie d'erudits sunnites durant els tres primers segles de l'islam no van deixar de criticar la vulgata d'Uthman per la seva violació de la revelació. Les acusacions més explícites, més dures i més insistents contra la falsificació de l'Alcorà feta pels tres primers líders de la comunitat, Abu Bakr, Umar i Uthman van ser formulades per l'oposició alida, i, en concret del xiisme imamí. Segons aquest corrent del xiisme Alí era l'única persona que posseïa l'autèntic Alcorà recopilat. Aquest text era molt més extens que la versió oficial, però havia estat descartat per les autoritats, principalment perquè contenia un homenatge explícit a Alí com a futur hereu de Muhammad. Davant el rebuig que va provocar aquesta versió Ali l’amagà i es va transmetre secretament entre els que feien la funció d'imams dels xiïtes. Van ser els xiïtes imamíes acusaren els sunnites d'haver falsificat l'Alcorà. La polèmica estava servida.