¿Perdonem o cerquem cobrar-nos les ofenses? ¿Perdonem prou?¿Som venjatius? El perdó no abunda en la nostra societat. Tinc la impressió que està molt estesa la idea de qui la fa la paga. El camí del perdó és costerut. Perdonar costa i exigeix una capacitat interior que neix de l’exercici de la misericòrdia. “Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar “ (Lc 17, 3-4)
Necessitem ser persones confiades. Hem d’obrir el cor a fiar-nos d’altres persones que ens estimen i ens volen el bé. El recel tanca el cor a la vida. L’amor es confiat i ens fa confiar. L’egoisme ens gira d’esquena a deixar-nos estimar pels altres i confiar en ells. “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en pres deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna” (Salm 22)
La fe cristiana ha de ser un compromís per la justícia. La justícia brolla de la fe. Els creients no podem ser persones insensibles al sofriment de les persones que pateixen injustícia. Des de l’amor al pobre, a l’exclòs o el marginat la presència de Déu esdevé comprensible. Sense amor alliberador Déu resta amagat.
“Són els febles i els orfes que he d’afavorir
feu justícia als pobres desvalguts,
allibereu els indigents i els febles,
arranqueu-los de les mans dels injustos”
(Salm 81)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada