Mobilitzacions sense lideratges

Una de les característiques de les darreres mobilitzacions independentistes és que s’han fet sense un lideratge clar. La majoria de dirigents polítics estan a la presó o l’exili, i els líders de les grans organitzacions de masses, Òmnium i ANC també estan empresonats. Malgrat aquesta circumstància les grans mobilitzacions a favor de la independència o per l’alliberament dels empresonats o contra l’aplicació de l’article 155 s’han continuat fent i ben segur que es seguiran fent. Aquest fenomen de grans mobilitzacions sense lideratges manifesta una salt qualitatiu en una part important de la ciutadania de Catalunya. 

Ens trobem davant d’una situació en que els ciutadans ens senten protagonistes dels esdeveniments socials, els construeixen i s’impliquen posant de manifest que són els grans conductors dels canvis socials. A nivell polític i social està passant el mateix del que succeeix en els formiguers o nius de termites, tothom sap que fer, tothom sap com moure’s i, sorpresa, no existeix ningú que dirigeixi. ¿Ens trobem davant d’una època de lideratges difusos o no lideratges tal com els havíem entès fins ara?. L’aparició del CDR qüestiona, en part el model tradicional de relació entre lideratges i moviments socials. És cert que els CDR estan força propers als moviments antisistema i políticament influenciables per les formacions polítiques d’aquesta òrbita, però també expressen una forma autònoma i espontània de la política que caldrà seguir amb atenció.