La raó de la meva esperança VII. Déu en la perifèria de la societat

Acabo aquest petit despullament interior meu davant de vostès de la mateixa manera com he començat: parlant de Déu, del Déu encarnat. Però l'Encarnació de Déu no s'esgota en l'Ascensió del Crist, sinó que perdura en la Pentecosta que celebrarem ben aviat. Som nosaltres, els membres de l’església els que hem de continuar aquesta encarnació en la història. Nosaltres hem de ser testimonis d’aquesta gràcia expressada en l’amor misericordiós de Déu a favor dels que pateixen i totes aquelles persones que es troben abatudes en el camí de la vida.

En el nou camí de Jericó, que és la nostra existència en el món, hem de saber actuar com a bons samaritans. Només així donarem resposta convincent a la transcendental pregunta que Déu feu a la humanitat a través de Cain : “¿on és el teu germà?. La compassió i la misericòrdia expressen la fraternitat a la qual aspirem i no volem renunciar. Gràcies a l’amor el proïsme els cristians donem sentit a la vida i fem de l’estimació al germà el camí d’accés a Déu. Déu pren el rostre dels marginats i es situa en la perifèria incòmode la societat allí on les persones necessiten ser acollides i estimades. Sense amor Déu esdevé incomprensible.

La raó de la meva esperança VI. Els humans som religiosos

Espero que la societat modifiqui la seva comprensió i valoració del fet religiós. No entenc que la societat pugui ser indiferent al fenomen religiós, ni comprenc el nihilisme d’alguns governants davant del fet religiós. La dimensió religiosa és substancial a la condició humana i és bàsica per comprendre la historia i la realitat dels pobles. Tampoc m’agrada el laïcisme excloent imperant en alguns medis de comunicació o en algunes forces polítiques, com tampoc el desinterès d’altres. Exigeixo que se’m respecti com a creient, que respectin els valors específics que la tradició cristiana proposa com a concreció de la dignitat humana. Les religions aporten principis, valors i virtuts que entren en diàleg amb la cultura contemporània i ens ajuden a humanitzar la societat.

Una societat madura ha de saber integrar les aportacions de les religions al patrimoni comú de la convivència. La societat és culturalment plural i religiosament diversa. Això representa una oportunitat per desenvolupar un sistema de valors i principis compartits per ordenar la convivència. Es tracta de situar tots aquests valors davant de la nostra mirada, la mirada de tots, i saber trobar aquells que ens defineixen com una societat madura, civilitzada i humanitzada. Això comporta renunciar a part de la nostre veritat per construir la veritat que és acceptada per tots. Li podrem posar adjectius a aquesta veritat, però en tot cas ha de ser el resultat d’un consens i una decisió compartida.

La República

Portem una temporada llarga parlant de la República. Se’n parla però hi ha confusió i soroll entorn del terme, sobretot perquè es tracta d’un paraula amb molts sentits en l’actual context polític català. Semblava que era una institució política que s’ha proclamat en una tarda de divendres, el 27 d’octubre, tot i el poc entusiasme institucional mostrat per part dels qui ho havien fet. L’alegria dels ciutadans contrastava amargament amb la desaparició dels seus principals líders a les poques hores. Foren moments d’eufòria continguda i pocs dies després tot s’havia fet fonedís. Semblava que tot havia estat un somni. Han passat els mesos i, amb unes eleccions autonòmiques convocades sota l’acceptació del 155, la República ha pres un altre caire.

Ara la República és, per un sector de d’independentisme, un tangible existent i real, simplement anul·lat pel govern espanyol, i sostingut des de l’exili. S’ha creat una mística republicana, amb institucions adherides, persones que tenen funcions i tot un simbolisme associat a la legitimitat manllevada. Al mateix temps, per una part de la ciutadania la República és una nova realitat política aglutinadora de programes, que suma voluntats i mobilitza revindicacions. Sembla que tots els camins han de dur inevitablement a la República, quasi bé de forma immediata. També hi ha qui entén la República com una paraula talismà que cal adjectivar per qualsevol cosa i en qualsevol moment. Al final de tot plegat el mot republicà apareix en múltiples ocasions identificant conceptes diferents. Dóna la impressió que la societat catalana s’organitza entre republicans, unionistes i indiferents.

Personalment, m’interessa atendre una altra dimensió del concepte. Voldria parlar de la República com a concepte que remet a valors. D’aquesta manera podré respondre a una pregunta que sempre m’ha interessat: ¿República, per què? Darrera el terme hi ha una sèrie de valors que donen sentit a l’aspiració política. Si fóssim capaços de desaccelerar el debat polític i deixéssim la institucionalització de la República per una altra ocasió més favorable, pot ser podríem centrar els esforços en descobrir que volem dir quan diem República. Ara és un bon moment per aclarir-nos i convergir amb uns valors que donin sentit, més enllà dels lemes polítiques i els mots de marketing polític. Podria ser un bon moment per descobrir una sèrie de principis i valors per els quals val la pensa lluitar i invertir-hi tots els esforços que calgui. Pot ser, si col·lectivament som capaços de parlar de la República com una aspiració institucional situada en l’àmbit de les utopies possibles i com espai polític per fer possible un conjunt de valors, podrem interessar a més gent per la causa independentisme. La República hauria de ser una utopia mobilitzadora. Hem de lluitar per la República, no perquè sigui una institució que hem perdut i que volem recuperar, el 27 d’octubre fou un simple assaig general, sinó perquè els ideals republicans, identificats i decidits per la majoria de catalans, són atractius i entusiasmadors per fer una societat millor.

La raó de la meva esperança V. Creure en la plaça pública

Els cristians hem d’entendre que les nostre propostes són una possibilitat més dins d’una societat plural i diversa. En la plaça pública coexisteixen vàries propostes portadores de sentit. Com a Església, comunitat de creients, hem de constatar que no sempre hem sabut acollir prou bé les diferencies, més aviat les hem espantat. Però no ha de ser així. Si volem ser eclesialment intel·ligibles a la raó d’avui hem d’acceptar que cada individu es portador de significats que donen sentit a la vida i junts podem conviure des de la diferencia. Contra el pronòstic de la fi de les religions, les evidències mostres que una de les característiques del moment present és l’emergència del fet religiós com a font de sentit.

Vivim la fe en un context de grans transformacions culturals. La nova modernitat ha comportat una profunda transformació dels valors referents tradicionals. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l'emoció, i la deconstrucció. En aquest context l'Església catòlica s'interroga sobre la seva missió i ha de saber explicar quina la seva proposta de salvació i felicitat. Però hom hem de fer-ho amb un llenguatge renovat, amb actituds coherents entre el que es diu i es fa, i renunciant a aquelles complicitats que desvirtuen i contaminen el missatge de l’Evangeli.

Glosses per la vida quotidiana

Els individus tendim a ser egoistes, això afavoreix l’individualisme, la recerca de l’interès privat per damunt del bé col·lectiu. Hauríem de canviar aquesta tendència i afavorir la unitat, l’acord, el treballar saber anar plegats per assolir els objectius comuns. La unitat dóna força i visibilitat a l’enteniment necessari per seguir avançant per aconseguir transformar el món. “Tot reialme dividit en faccions que lluiten entre elles quedarà desolat, i tota família dividida s’ensorrarà. Els qui no van a favor meu van en contra, els qui no m’ajuden a recollir escampen.” (Lc 11, 17.23)

Tot creient té una experiència personal, íntima, amb Déu. Però aquesta no és comprensible al marge de l’amor a les altres persones. La vivència de la transcendència neix de l’estimació al proïsme. Mentre no veiem Déu, les altres persones les tenim properes i podem viure com a pròpies les seves esperances. A Déu, ningú l’ha vist, però cada dia veiem els nostres germans. “¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? Jesús li respongué “El primer és aquest: “Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. El segon és “Estima els altres com a tu mateix” (Mt 17, 28-31)

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians, i l’Església en general, hem de recuperar amb més intensitat el profetisme. Tal com digué en Josep Miquel Bausset, monjo de santa Maria de Montserrat, “la Quaresma ens convida a la conversió, a esmenar els errors comesos i a denunciar els qui trepitgen els més dèbils, els qui han convertit la política o l’economia en un mercat d’interessos, en una cova de lladres”. L’Església ha de ser veu profètica denunciant qualsevol forma de deshumanització o atac a la dignitat humana. Els cristians hem de ser la veu dels desesperats, dels que no tenen veu o el seu rostre està desfigurat per la indignitat. “Us dic amb tot veritat, no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal” (Lc 4, 24)

¿Quants cops hem de perdonar? Els que faci falta fins acollir l’altra en el nostre cor. Perdonem perquè compadim, perquè considerem l’altra persona com un germà nostre que mereix ser acceptat per la nostra misericòrdia. Hi ha moments és difícil perdonar, però fer-ho és un important exercici d’humanització. “Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fe? ¿Set vegades?. Jesús li respon. No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.”  (Mt 18,21-22)

Durant el temps de Quaresma podem dedicar una part del nostre temps a llegir autores que ens ajuden a créixer interiorment. De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem sustentar l’esperit. Calen paraules que ens ajudin a créixer interiorment. “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna” (Jn 6,63,68)

Les dones diuen prou

Com cada any, avui, 8 de març, es celebra el dia de dona. Diada històrica reivindicativa a favor de la igualtat de les dones. Però aquest any, aquesta commemoració té un caire especial i únic. Diverses entitats feministes, amb l’adhesió de sindicats i el suport d’alguns partits polítics, han promogut que avui les dones, i només les dones, fessin una vaga general laboral, educativa i de cura per evidenciar que sense la seva feina moltes activitats es veuen perjudicades. Aquesta iniciativa ha estat seguida amb èxit en més de 175 països. La desigualtat de les dones afecta a molts nivells de la societat: laboral, social, política, econòmica i cultural. Les dones pateixen una desigualtat salarial en relació als homes, el seu sostre professional està limitat pel poder masculí, el treball femení està molt més precaritzat que el masculí, la violència de gènere no s’atura i l’assetjament a la feina tampoc. Aquestes raons i moltes altres justifiquen aquesta vaga general.

La societat és patriarcal i ho manifesta amb duresa i les dones en pateixen les conseqüències. És un escàndol que les societat obertes i avançades encara es pateixin aquestes situacions. És cert que en alguns països hi hagut notables progressos vers la igualtat i, en els darrers anys, les dones han superat algunes de les discriminacions històriques, però encara perduren esquemes mentals que es projecten negativament contra les dones. Cal continuar treballant per vèncer els condicionaments mentals que permeten les discriminacions de les dones en l’àmbit laboral, en la societat i en la llar. La majoria de dones treballadores tenen una doble jornada laboral, a la feina i a casa. La feina de la llar també ha de ser responsabilitat compartida dels homes. Els codis legislatius han d’afavorir la igualtat i, si cal, promoure mesures positives contra les discriminacions. Però també cal un treball a les escoles per superar aquests patrons mentals que condicionen i no permeten tenir una societat d’iguals. Hi ha encara moltes raons per seguir mobilitzant-se cada 8 de març per la igualtat de les dones i tenim per endavant tot un any per avançar-hi.