Marcel·lí Joan, un bon base

M’he permès fer un títol manllevant un concepte del món del bàsquet per l’afició que el nou director general d’Afers Religiosos, Marcel·lí Joan, té a aquest esport. El DOGC ha publicat avui el seu nomenament per assumir la responsabilitat d’assumir la direcció política d’afers religiosos del govern de Catalunya. Ben segur que en Marcel·lí serà un bon base per donar joc a la única direcció genera d’Afers Religiosos de tot l’Estat. Ni el govern de l’Estat en té, la seva antiga direcció general fou baixada al rang de Subdirección General de Relaciones con las Confesiones. Estic convençut que el bon amic Marcel·lí sabrà conduir amb encert, com ha sabut fer en tantes de les múltiples iniciatives que ha promogut dins de l’Església catòlica. Conec la seva extraordinària capacitat de treball i la seva facilitat per iniciar projectes de tot tipus. Sap moure els fils allí on ningú sap veure’ls i té l’encert de trobar els desllorigadors dels assumptes més enrevessats. Quan la seva mirada resulta de difícil qualificació i va acompanyada d’un mig somriure enigmàtic vol dir que en Marcel·li fa estona que ha resolt un problema abans que la resta sabéssim que existia.

He coincidit amb en Marcel·lí en moltes reflexions i en més d’un ardit o estratagema per renovar l’Església catòlica de Catalunya i combatre els intents de frenar l’esperit conciliar. En algunes no ens hem sortit, però tot i així hem aprés a descobrir els plecs de la història quotidiana de moltes misèries per més que algunes d’elles es camuflessin sota la misericòrdia cristiana. En Marcel·lí és una persona pacient, que sap gestionar hàbilment el silenci, pragmàtica, fidel i lleial. És memòria viva del pensament i acció del recordat bisbe Joan Carrera o de l’energia intel·lectual de l’Albert Manent. Ha sabut traslladar els seus ideals en el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans del qual ha estat ànima en els darrers anys. La seva fidelitat pràctica l’animà a facilitar cobertura al govern de la diòcesi en l’època complicada del cardenal Carles. Foren moments difícils on la lírica quedà anul·lada per la particular visió eclesial d’aquest bisbe i cardenal. Quan la via s’estroncà el Marcel·lí sabé reinventar-se sense perdre la fisonomia i identitat pròpia.

Al capdavant del Grup sant Jordi ha sabut mantenir viu un debat renovador del catolicisme català. Els nostres camins han coincidit en moltes activitats i quan ha fet falta ha estat al davant d’iniciatives mil per construir una església catòlica més conciliar. Ara, en aquesta nova etapa caldrà ampliar el seu horitzó de coneixements a altres confessions i tradicions religioses, algunes molt diferents a les realitats catòliques que tan bé coneix. Però, no és un estrany en aquest món de la diversitat religiosa. En altres moments de la seva vida professional, fou un fidel col·laborador en l’etapa de la primera secretaria d’Afers Religiosos de la Generalitat impulsada per Ignasi García Clavel durant el govern de Jordi Pujol. Foren moments de gran creativitat perquè tot estava per fer. Després, pot ser més indirectament o discretament, ha participat en les iniciatives de la governança pública en favor d’aquest pluralisme religiós. Segur que ara, tot i que les circumstàncies siguin diferents, sabrà trobar el camí a seguir per fer de la diversitat religiosa un valor per la construcció de la convivència a Catalunya. Perquè això és el que s’espera d’un bon base en el basquet: pujar la pilota fins al camp contrari i dirigir el joc d'atac del seu equip, manant el sistema de joc.

Ser cristià a Europa Occidental

El Centre de Recerca Pew ha publicat una anàlisi sobre alguns dels aspectes del ser cristià a Europa Occidental. Tot i que la majoria de cristians europeus no són practicants tenen determinades actituds  comportaments que els diferencien de les persones que manifesten no tenir cap religió. Altres punts de desacord són les diferents valoracions sobre Déu i el paper de la religió en la societat. La majoria d’europeus occidentals segueixen definint-se se com cristians encara que el seu nivell de pràctica sigui molt baix. El 91% de les persones enquestades han estat batejades, el 81% educades en la doctrina cristiana i un 71% es consideren cristians, però només un 22% van un cop al mes, o més vegades, a un culte.

La conclusió del Centre de Recerca Pew és que Europa és una de les regions més secularitzades del món. Malgrat que un alt percentatge dels europeus hagin estat batejats o educats en la doctrina cristiana, estan allunyats de les esglésies per culpa dels escàndols eclesials o la postura que presses en relació als temes socials. Aquest estudi ha determinat que la identitat cristiana segueix sent un marcador important a Europa Occidental, fins i tot entre aquells que van a l'església en rares ocasions. No és tan sols una identitat «nominal» desproveïda d'importància pràctica. Per contra, les opinions religioses, polítiques i culturals dels cristians no practicants sovint són diferents de les dels cristians que van a l'església o els adults sense religió. Els qui s'identifiquen com a cristians (ja sigui que vagin a l'església o no) són més proclius que les persones sense religió a expressar opinions negatives sobre els immigrants, així com sobre els musulmans i els jueus.

Les dades sobre Espanya són ben eloqüents. A Espanya, el 38% dels cristians que van a l'església, de la mateixa manera que aproximadament el mateix percentatge (43%) dels cristians no practicants, manifesten que l'Islam és fonamentalment incompatible amb la cultura i els valors espanyols. No obstant això, entre els adults sense religió, un menor percentatge (29%) diu que l'Islam és fonamentalment incompatible amb els valors del seu país. Existeix un patró similar a Europa sobre si haurien d'imposar-restriccions a l'abillament de les dones musulmanes en públic: els cristians són més proclius que les persones sense religió a dir que a les dones musulmanes no se'ls hauria de permetre cap abillament religiós. Els cristians que van a l'església, els cristians no practicants i les persones sense religió també es diferencien per les seves actituds cap al nacionalisme. En comparació amb els cristians que van a l'església, els cristians no practicants són menys propensos a expressar opinions nacionalistes. No obstant això, els cristians no practicants són més propensos que les persones sense religió a afirmar que la seva cultura és superior a la dels altres i que cal tenir avantpassats del país per compartir la identitat nacional.

Per exemple, a Espanya, aproximadament tres quarts dels cristians que van a l'església (76%) manifesten que és important baixar d'una família espanyola per ser «realment espanyol». Entre els cristians no practicants, el 64% adopten aquesta posició, però aquesta xifra segueix sent més gran que el 42% d'adults espanyols sense religió que diuen que baixar d'una família espanyola és important per ser realment espanyol. Una dada sorprenent de l’enquesta és que tant els cristians que van a l'església com els no practicants són més propensos que els adults sense religió d'Europa Occidental a expressar opinions nacionalistes, contra els immigrants i contra les minories.

Enric Vendrell, un adéu inesperat

El govern de la Generalitat ha cessat avui de director general d’Afers Religiosos a una persona de gran vàlua i un bon servidor públic, l’Enric Vendrell. Quan vaig saber la notícia del seu inesperat cessament vaig escriure un ràpida piulada “Enric, has fet una feina excel·lent i la teva feina perdurà. Gràcies per la teva dedicació i entrega a la construcció de l'ideal de que som un sol poble des de la diversitat i respectant la diferència. Una abraçada”. Puc afegir, emprant el que altres persones han dit de l’Enric: gràcies per haver acompanyat a les diferents comunitats religioses en el seu dia a dia. Gràcies a la teva dedicació les comunitats religioses han rebut el reconeixement que es mereixen. Què més pot fer un director general en relació a les comunitats religioses ! Bé, es poden fer moltes més coses com tu molt bé saps perquè les has fet. Però, sense empatia, dedicació, estimació i presència les altres coses són menys rellevants. Molts representants de les comunitats religioses han manifestat que et trobaran a faltar, quin gran elogi. És el millor que poden dir de la teva feina.

La política pública sobre els afers religiosos no li interessa a massa gent i, evidentment, escassegen les directius polítiques sobre aquests àmbits. En el fons, encara es vigent la idea lliberal que les religions a les sagristies i a les cases dels creients. Lamentablement, com has pogut experimentar, no hi ha una lectura política positiva del paper de les religions en l’àmbit públic. Laïcitat, confessionalisme, laïcisme, aconfessionalitat i secularització formen un Totum revolutum de tal magnitud que les autoritats polítiques segueixen donant l’esquena als valors que aporten les religions en la societat contemporània. Mentrestant, molts ciutadans segueixen acostant-se a les religions per trobar les respostes que donen sentit a la vida. En aquest itinerari, Enric, has sabut estar al costat de les religions, donant a cadascuna d’ella la resposta que la seva realitat exigia. Però torno a insistir, res del molt que has fet hauria estat possible o tindria un altre valor sense les confiances i les complicitats que has sabut teixir.

Teixir complicitats és molt difícil. La governança d’un país no pot prescindir per decret de les complicitats teixides durant molts anys. Algunes decisions polítiques semblen una metàfora laica del relat evangèlic de “Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?” (Jo, 18,23). La versió políticament incorrecte d’aquest fragment del relat de la passió de sant Joan podria ser: “si hi ho fet malament, digues en què, però si ho he fet bé, perquè em cesses”. Enric, aquesta pregunta me l’he fet diverses vegades perquè he passat per situacions similars. La resposta segueix una lògica incomprensible fora l’enrevessada raó de la política de vol curt. No és el moment per entrar a comprendre res perquè quan passa tot això, el que cal és no entendre sinó sobreviure a la decepció personal. El camí de la vida és llarg i per sort participem d’una manera d’entendre la vida que hem crescut repetint la tornada d’una cançó d’en Raimon “quan creus que tot s’acaba, torna a començar”. Enric, has sembrat i has aplegat una bona collita. Només cal llegir el que la gent ha dit de tu per comprovar la veritat de la dita musulmana que Déu valora les persones pel seu treball. Una forta abraçada.

Sínode de bisbes sobre l’Amazònia

Els coneixedors de les dinàmiques vaticanes comenten que el papa Francesc té moltes esperances en el sínode de bisbes sobre l’Amazònia a celebrar el proper octubre de 2019 al Vaticà. M’han avisat que cal prestar molta atenció al desenvolupament d’aquest esdeveniment. No serà un sínode de tràmit per abordar aspectes de responsabilitat ètica i ecològic o parlar de la pastoral dels indígenes com voldrien alguns sectors eclesials. Sembla que el papa vol aprofitar les circumstàncies especials de la situació de la pastoral a l’Amazònia per tractar de temes que tenen projecció a tota la universalitat de l’Església catòlica. El passat divendres es presentà en el Vaticà el document preparatori d’aquest sínode i la seva lectura es pot concloure que hi ha la voluntat de presentar l’ “Església amb rostre amazònic”.

El document preparatori es divideix en tres parts seguint el mètode de "veure, jutjar (discernir) i actuar". El text explica amb preguntes que permeten "un diàleg i una progressiva aproximació a la realitat i expectativa regional d'una cultura de la trobada". Perquè, com precisa el document, "els nous camins per a l'evangelització i el plasmar una Església amb rostre amazònic passen per els camins d'aquesta «cultura de la trobada» en la vida quotidiana". Al presentar el document s’ha insistit que el sínode ha de saber entendre el reptes que la regió amazònica planteja a la vida de l’Església catòlica i fer-ho amb actitud escolta activa: “els qui no habitem aquestes terres necessitem de la vostra saviesa i coneixement per poder endinsar-nos, sense destruir, el tresor que amaga aquesta regió". L’Amazònia planteja uns desafiament que van més enllà les dinàmiques locals i, pel seu abast, s’estenen a tota l’Església universal i incideixen en el futur del planeta. Per abordar tota aquesta problemàtica es demana "canviar el paradigma històric en què els Estats veuen l'Amazònia com rebost dels recursos naturals, per sobre de la vida dels pobles originaris i sense importar la destrucció de la naturalesa".

En el document preparatori se subratlla així mateix que "el procés d'evangelització de l'Església a l'Amazònia no pot ser aliè a la promoció de la cura del territori i dels seus pobles. Per a això, necessita establir ponts que puguin articular els sabers ancestrals amb els coneixements contemporanis ". El sínode de bisbes "està cridat a identificar nous camins per fer créixer la cara amazònic de l'Església i també respondre a les situacions d'injustícia de la regió, com el neocolonialisme de les indústries extractives, els projectes d'infraestructures que danyen la seva biodiversitat, i la imposició de models culturals i econòmics aliens a la vida dels pobles ". L'Església amb rostre amazònic ha de «buscar un model de desenvolupament alternatiu, integral i solidari, basat en una ètica que inclogui la responsabilitat per una autèntica ecologia natural i humana, que es fonamenta en l'evangeli de la justícia, la solidaritat i la destinació universal dels béns, i que superi la lògica utilitarista i individualista, que no sotmet a criteris ètics els poders econòmics i tecnològics ".

Segons diu el document preparatori del sínode, cal encoratjar a que tot el Poble de Déu no sigui indiferent a les injustícies de la regió per poder descobrir, en l'escolta de l' esperit, els desitjats nous camins. Aquests nous camins per a la pastoral de l'Amazònia exigeixen "rellançar l'obra de l'Església" al territori i aprofundir el "procés d'inculturació" que exigeix ​​que l'Església a l'Amazònia faci propostes "valentes" , que suposa tenir «gosadia» i «no tenir por», tal com demana el papa Francesc. En aquesta línia el document destaca que cal “proposar nous ministeris i serveis per als diferents agents de pastoral que responguin a les tasques i responsabilitats de la comunitat. En aquesta línia, cal identificar el tipus de ministeri oficial que pot ser conferit a la dona, tenint en compte el paper central que avui ocupen les dones a l'Església amazònica. També cal promoure el clergat indígena i nascut al territori, afirmant la seva pròpia identitat cultural i els seus valors. Finalment, cal repensar nous camins perquè el Poble de Déu tingui millor i freqüent accés a l'Eucaristia, centre de la vida cristiana”. Aquest plantejament introdueix, serenament,  la perspectiva de l'ordenació ministerial de dones i dels viri probati, aquests homes casats que s'han demostrat a nivell humà i pastoral. Diversos bisbes, inclòs el cardenal Hummes, han patrocinat aquesta resposta a la dificultat de crisis de vocacions sacerdotals. L’expressió viri probati "homes provats" en fou introduïda pel Concili Vaticà II en el dret canònic de l'església catòlica per referir-se als homes casats, de vida cristiana madura i contrastada, als quals, de manera extraordinària, s'admet l'ordenació sacerdotal (com diaques, preveres o bisbes).

El document presentat divendres passat és un document preparatori i no és encara el document de treball del Sínode. Advertiment fet pel cardenal secretari general del Sínode Bisbes, Lorenzo Baldisseri. Però es va negar a descartar a priori cap hipòtesi de treball, assenyalant que el mateix document assenyala que les "noves vies" per explorar el Sínode "afectarà els Ministeris, la litúrgia i la teologia" , incloent l'aprofundiment la "teologia índia". Certament, aquest sínode pot ser un moment perquè l’Església catòlica discuteixi i decideixi sobre diversos temes urgents plantejats per moltes comunitats cristianes a fi de fer més efectiva la pastoral en les societats contemporànies. Els temes insinuats pel document preparatori del Sínode són complexos i ben segur que no deixaran indiferents a molts sectors eclesials uns perquè entreveuran una oportunitat per renovar la vida eclesial, altres pel temor de l’abast de la reforma que sembla vol emprendre el papa Francesc. Caldrà estar-hi molt atents a veure com es desenvolupen els aconteixements.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Si avui nosaltres tornem a llegir el Magnificat, farà ressorgir en nosaltres, sens dubte, vibracions oblidades de la nostra vida, melodies remotes o ignorades, que esperen en el nostre interior per ser cantades a lloança de Déu i per transmetre l’alegria i el consol als altres. (Cristina Kaufmann, carmelita descalça de Mataró)

I mirant entorn seu els qui seien al seu voltant, digué: “Heus aquí la meva mare i els meus germans; el qui faci la voluntat de Déu, aquest m’és germà, germana i mare” (Mc 3:34)

Sempre hauria de quedar en nosaltres alguna seqüència de la simfonia entre l’amor de Déu i la nostra resposta. Maria va cantar, Maria va romandre amagada i silenciosa en la vida pública bo i guardant totes les paraules en el seu cor i meditant-les, Maria estava dreta vora la creu en una nit de fe que semblava fer callar tot cant. I tanmateix, en tots aquests moments de la seva vida conservava l’ànima del cant, perquè tota Ella s’havia transformat en el perfecte poema de Déu. (Cristina Kaufmann, carmelita descalça de Mataró)

Quan algú, doncs, accepta el nom d'abat, ha d'anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres (Del capítol segon de la Regla de Sant Benet, «Com ha de ser l'abat»)

Glosses per la vida quotidiana

Les propostes que aporten sentit a la vida donen gruix a la vida interior. En capces, no poden ser un seguit de prohibicions limitadores de la joia de viure. Les religions no haurien de ser uns decàlegs de lleis a seguir, sinó propostes orientades al bé de les persones i ajudar-les en l’art de la vida. “Jo he vingut perquè les meves ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir” (Jn 10,10)

El cristianisme al seu començament no era un religió plena de manaments i dogmes. Es limità al reconeixement de la primacia d’un únic Déu i la vivència de l’amor com a principi universal. Res més. Tot el demés estava supeditat a aquests dos preceptes. “El primer (manament) és aquest “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. El segon és “Estima els altres com a tu mateix” No hi ha cap altre manament més gran que aquests.” (Mc 12,29-31)

En el nostre entorn hi ha múltiples ofertes que prometen la felicitat a l’instant, però són falsos anuncis ràpidament fonedissos davant de qualsevol adversitat. Hem de cercar allò que ens dóna sentit a la vida, amara l’esperit, ens fa estar en pau i es font de joia perdurable.

Cantant de goig

sortireeu a buscar l’aigua

de les fonts de salvació

(Is 12,3)

Glosses per la vida quotidiana

Hem de ser humils i no pensar que som superiors als altres. Tothom és important en la construcció de la societat. Tota pedra fa paret, diu la dita. Així, cada persona ha de tenir un paper en la societat. Tal com digué Stefan Zweig, “El nostre món té espai per a moltes veritats i no només per a una, i simplement si les persones volguessin, podrien conviure unes amb les altres ". “La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen” (Mt 12,10-11)

Vivim envoltats d’ídols que ens distreuen i ens aparten dels aspectes importants de la vida. En les cultures religioses la idolatria és una falta greu perquè allunya d’allò que és important: Déu. Els diners i les riqueses són idolatries  modernes que anul·len l’esperit, ens fan egoistes i ens separen de l’amor als altres. “Porteu-me una moneda romana. Ells li portaren i Jesús els preguntà: “De qui és aquesta figura?” Li digueren: “Del Cèsar” Jesús els respongué: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. (Mc 12, 15-17)